La tesi definitivament definitiva sobre la democràcia: no existeix (òndia!)

Ni ha existit, ni existeix, ni existirà mai dels mais.

La tesi definitivament definitiva  sobre la inexistència i la impossibilitat de la democràcia es pot seguir en quatre passos:

1.- Constatació empírica

Si democràcia vol dir poder de la gent (del grec demos i kratos), la confirmació empírica és òbvia:  des de que el mon és món i a tot arreu del món mundial, el poder de la gent no existeix.

La gent (la majoria de la  gent) no té poder per definir la seva vida: ni la feina, ni les condicions de vida, ni la vivenda,  ni l’atenció sanitària, ni tantes altres coses. Ni té poder ara, ni  l’ha tingut mai, i ni el tindrà mai dels mais.

Tanmateix,  la democràcia és una paraula màgica que queda molt bé i té una gran aparença legitimadora, per tant com que no la volem perdre hem dissimulat la seva inexistència reduint-la  a un únic espai de la vida social:  la política. Mentre la política sigui formalment democràtica ja podem dir que la democràcia existeix!

Tanmateix, ni així no existeix.

La pregunta s’imposa: per què?

2.- L’explicació, per què no existeix ni tan sols en la política?: dues raons

Primera: en societats complexes la democràcia és impossible perquè no podem governar tots,  de manera que n’elegim uns quants per a que ho facin (això és la representativitat: democràcia indirecta). Aquests esdevenen els professionals de la política i segueixen la lògica de qualsevol professió (tenir poder i monopoli en l’exercici de la seva feina) i com que aquesta professió remena poder, viuen un procés d’empoderament privat, controlen, manen, s’ho maneguen, i en conseqüència, la població s’allunya i desconfia de la política.  L’opacitat de la política contemporània és un resultat de la complexitat i de la representativitat i és un fenomen estructural que no depèn de la bona o mala voluntat dels polítics sinó de les condicions estructurals de l’exercici del seu poder.

Segona: En societats on el mode de producció capitalista (MPC) és hegemònic, la democràcia és impossible perquè el MPC es basa en el guany individual i aquest es incompatible amb el poder col·lectiu (demos) . El MPC és absolutament incompatible amb la democràcia. Per posar un exemple clàssic, la plusvàlua -guany individual- es fa a costa d’eliminar el guany/poder col.lectiu: això és la “dictadura” de la burgesia, i per això els clàssics parlaven de la “dictadura” del proletariat per contraposició. Tanmateix, un bon indicador de l’hegemonia del MPC és la demonització i mala fama del terme “dictadura”  contraposada a una altra paraula màgica i buida de contingut com és la llibertat, de manera que el MPC és llibertat i tot el que hi ha fora és dictadura, ai uix!.

I, ai las!, en aquesta doble trampa van caure i han seguit caient polítics i partits revolucionaris (“intel·lectuals orgànics de la classe obrera” en la tradició marxista), que es van creure i ens van fer creure que la democràcia podia ser  l’antesala d’una revolució en llibertat i sense dictadura. Al llarg dels anys, els millors d’aquests van donar la vida intentant quadrar aquest  cercle,  mentre d’altres l’únic que pretenien era professionalitzar-se i viure de la política aprofitant aquest nínxol laboral .

3.- Ergo: la democràcia no existeix i s’ha reduït a votar

Ens trobem davant d’un mercat. A les eleccions hi ha oferta i demanda: l’oferta la composen els programes dels que es presenten i la demanda és el vot de la gent que compra els diferents programes.  El truc és, per tant, que l’oferta s’ajusti a la demanda, és a dir que els programes s’ajustin al que volen els votants. En conseqüència no es voten propostes antipàtiques ni exigents. Els votants són els clients, i el client sempre té la raó.

Per exemple, ¿què volen els votants d’una societat  conservadora, és a dir envellida, benestant i hedonista)?:  ser afalagats amb seguretat i confort, i no ser exigits amb sacrifici i responsabilitat. Tenir tots els drets i pocs deures.

I aquest escenari és, ves per on, és el germen de la desaparició de la democràcia política, perquè si ningú s’atreveix a proposar i votar assumptes que impliquin sacrifici i responsabilitat, la societat va directe a la crisi i la decadència…

4.-Per això, apareix un nou i  lògic espai per a les dictadures, en aquest cas les tècnològiques

Per exemple, segons Peter Thiel, “la llibertat i la democràcia ja no son compatibles perquè el progrés exigeix decisions impopulars, lideratges forts i sobre tot , que les majories no interfereixin en els plans de les elits innovadores”.

Al començament de la societat industrial, la burgesia estava en contra de la democràcia perquè si els obrers votaven podia perdre el poder,  ara la nova burgesia tecnològica està contra de la democràcia senzillament perquè és ineficient, ruïnosa i clientelar.

Ja ho deia el gran Dario Fo.

“com que la merda ens arriba al coll, anirem amb el cap ben alt”