Jean Ferrat (nom real Jean Tenenbaum, 1930–2010)

va ser un dels cantautors i poetes més emblemàtics de la cançó francesa, reconegut per la seva veu càlida, les seves lletres d’un alt compromís social i humanista i per haver musicalitzat l’obra de Louis Aragon.

 Temes clau destacats:

1. Compromís polític i llibertat de criteri: Proper a les idees comunistes, es va mantenir sempre independent i va criticar les posicions del Partit Comunista  quan ho va considerar necessari.
2. Memòria històrica i experiència personal: Marcat per la tragèdia familiar de la Segona Guerra Mundial —el seu pare fou deportat i assassinat a Auschwitz—, va escriure cançons clau sobre la memòria i la barbàrie nazi com Nuit et brouillard.
3. Música i poesia: Va formar part de la generació daurada de la cançó francesa al costat de figures com Jacques Brel, Georges Brassens o Léo Ferré, i va destacar per apropar la poesia de Louis Aragon al gran públic.

Normals i diferents presenta la lletra de la cançó «Les cerisiers» de Jean Ferrat, compartida amb un fitxer d’àudio.

El text explora temes com l’arribada gradual de la vellesa, la importància de mantenir els ideals de joventut i la fidelitat als principis revolucionaris de la Comuna de París. A la cançó, Jean Ferrat  mostra un rebuig ferm cap a la resignació i el cinisme, defensant els seus somnis de infantesa fins al final de la vida.

En aquest text, la vellesa i la utopia es relacionen a través dels punts següents:

Urgent necessitat de veure la utopia abans del final: El narrador constata com la vellesa arriba subtilment («tout doucement la vieillesse vient») i pren consciència de la proximitat de la mort o el final de la vida («avant que j’aie dû boucler mes valises»). Davant d’aquesta certesa, manifesta com a desig prioritari veure complert el somni de la seva infantesa —simbolitzat pel «temps des cerises»— abans de marxar.

Fidelitat als ideals enfront del pas del temps: Encara que li diguin que la seva utopia «ja no està de moda» o «no és de temporada» («mon utopie n’est plus de saison») i que d’altres han canviat d’opinió amb els anys, ell manté vius els seus principis.

Rebuig al cinisme i a la resignació: L’arribada de la vellesa no el porta a «canviar de jaqueta» ni a convertir-se en una persona amargada o resignada. En lloc d’això, es manté fidel a l’esperit de la Comuna que el va inspirar des de jove.

Així doncs, la vellesa es relaciona amb la utopia com una afirmació de fidelitat als ideals i una urgència vital per veure complerts els somnis de joventut abans de la fi.

El simbolisme del «temps des cerises» es desplega en diversos nivells interconnectats:

• El somni d’infantesa i la utopia: El «temps des cerises» simbolitza el desig i l’ideal que el narrador tenia quan era jove («ce dont je rêvais quand j’étais gamin»). El text identifica directament aquesta aspiració amb la seva utopia.
• L’esperit revolucionari de la Comuna de París: La cançó s’associa a la joventut del narrador («quand j’étais Gavroche») i a la fidelitat a l’esperit nascut amb la Comuna  («l’esprit qu’on a vu paraître avec la Commune»).
• La resistència davant el desencís i la decadència: El text contraposa les «primaveres podrides» (printemps pourris) i els «anys funestos» a la continuïtat d’aquesta esperança. Tot i que d’altres hagin canviat d’opinió o considerin que aquesta utopia «ja no està de moda», el «temps des cerises» és el símbol de la fidelitat als principis sense «canviar de jaqueta» ni resignar-se.
• Un desig d’esperança abans del final: Per al vell músic, la vinguda d’aquest «temps des cerises» és la darrera utopia que desitja veure complerta abans de la mort o d’haver de «agafar el darrer tren».

En conjunt, el «temps des cerises» funciona com el símbol de la utopia col·lectiva, l’esperança política i la integritat personal mantinguda intacta al llarg de tota la vida.

La figura del vell músic (vieux musicien) es construeix en contrast i continuïtat amb la seva joventut :

• El pas del temps i la vellesa respectuosa: La vellesa s’acosta al «vell músic» de manera subtil i delicada, sense voler-lo ofendre ni ferir. El personatge es defineix directament pel seu ofici i la seva música, fent referència al seu tamborí (tambourin) i a la cançó que continua cantarà fins al final.
• La continuïtat entre Gavroche i el vell músic: El vell músic recorda quan era un nois (gamin) o quan travessava el «temps de les lilàs» sent un «Gavroche». Aquesta referència evoca la figura de l’infant rebel i revolucionari, establint que el vell d’avui és exactament el mateix jove idealista del passat.
• Fidelitat als ideals enfront de la resignació: La maduresa i el pas dels anys sovint porten al desencís, però el vell músic es nega a «canviar de jaqueta» o a esdevenir un home amargat (homme aigri). Mentre d’altres han canviat d’opinió o canten sense convicció, ell manté viva la cançó de la seva joventut.
• L’últim trajecte amb la mateixa cançó: Encara que és conscient que la mort s’acosta —expressada amb imatges com «fer les maletes» o agafar el «darrer tren»—, el vell músic decideix continuar arrossegant les sabates (traîner mes galoches) i cantar la cançó fidel a l’esperit de la Comuna de París fins a l’últim moment.

Així doncs, la figura del vell músic simbolitza la resistència i la dignitat: no permet que el pas dels anys o el cinisme de la societat apaguin el «Gavroche» rebel que porta a dins

Un escrit recent d’aquest blog deia: “El Barça i el Madrid son dues potents organitzacions religioses (el Madrid més potent que el Barça)”.

Doncs el PSOE i el PP son també dues potents organitzacions i el PP és més potent que el PSOE.

• Potents: mouen milions de vots i milions d’euros

• Organizacions: grans burocràcies i molt de poder a les seves secretaries d’organització

• Religioses (de llatí relegere i religare): donen sentit a la vida de molta gent, propis i adversaris. Religioses també perquè produeixen grandioses dosis de soma per a propis i adversaris (el soma és la droga de  “el mon feliç” d’Aldous Huxley ).

(Barça i Madrid)
Tanmateix, el Madrid és una església poderosa: és Espanya i està ben lligada amb tots els poders espanyols econòmics, polítics, mediàtics, federatius, arbitrals, etc. I el Barça és una església menys poderosa: és Catalunya i no sembla gaire estimada pels diversos poders -sobre tot els federatius/arbitrals-.
(PSOE i PP):
El PP és monolític i poderós, és el partit Alfa (Enric Juliana dixit). El PP és centralista i Espanya és centralista, el PP es de dretes i Espanya és de dretes. El PP és el partit de tots els guanyadors de tota la història d’Espanya, també els de la guerra civil. El PP està molt ben connectat -assegurat- per tots els poders econòmics, polítics, judicials, religiosos, mediàtics, etc. El PP és Espanya. Té el monopoli de l’Espanya eterna.
I el PSOE és plural i menys poderós. Una part és centralista i de dretes i una altra part vol ser federalista en un país centralista i vol ser d’esquerres en un país de dretes. Es el partit de tots els perdedors de tota la història d’Espanya, també els de la guerra civil. Les seves connexions amb els poders econòmics, polítics, judicials, religiosos, mediàtics son justetes per no dir fràgils. El PSOE federalista i d’esquerres és una Espanya sense monopoli on hi caben els “rojos y separatistas”.

(Barça i Madrid)
Més encara, Madrid és el centre i el Barça la perifèria, i en una construcció tan dèbil com l’espanyola cal enfortir el centre perquè les perifèries son perilloses. I encara més, Catalunya ha volgut marxar d’Espanya i el Barça és sospitós d’haver-ho recolzat.
(PSOE i PP):
Més encara, el PP es basa en el centre i no se’n refia de la perifèria i el PSOE no pot guanyar sense la perifèria , més encara és sospitós de pactar amb els que volen marxar d’Espanya

La diferència, doncs, entre el Barça i el Madrid i entre el PSOE i el PP és el diferencial de poder

(Barça i Madrid)
El diferencial de poder comença per la quantitat de fidels (és a dir, per grandària del mercat): la majoria d’espanyols -i la majoria dels poderosos- i alguns catalans són del Madrid, i la majoria de catalans i algun irreductible més enllà de l’Ebre són del Barça.
(PSOE i PP):
El diferencial de poder comença per la quantitat de votants (és a dir, per grandària del mercat): la majoria d’espanyols -i la majoria dels poderosos- i pocs catalans voten al PP, i molts catalans i pocs irreductibles més enllà de l’Ebre voten al PSOE.

(Barça i Madrid)
Diferencial de poder. El Madrid és una organització vencedora i el Barça és estructuralment perdedor més enllà de conjuntures victorioses (com per exemple els episodis Cruyff i Guardiola-Messi): son les 15 copes d’Europa versus els 14 anys sense guanyar una lliga.
(PSOE i PP):
Diferencial de poder. El PP ha guanyat totes les eleccions des de l’infame període González, i el PSOE només ha guanyat en dos moments de crisi del PP (Zapatero per la pèssima gestió que el PP va fer dels atemptats d’Atocha, i Sánchez per la moció de censura en un moment de descomposició del PP)

(Barça i Madrid)
El diferencial de poder explica que el Barça hagi de contractar un àrbitre per que li faci informes sobre els altres àrbitres; mentre que al Madrid no li cal perquè ja els té els arbitres, són seus i no en necessita cap informe.
(PSOE i PP):
El diferencial de poder explica que el PSOE hagi de contractar lá Leire Diez com a fontanera per que miri què fan els jutges i la Policia; mentre que al PP no li cal perquè ja els té als jutges i a la Policia: ho té tot això (sigui “por la Puerta de atrás” sigui perquè “la fiscalia te lo afina”·). Es més, juges i policies han estat activíssims en la duríssima  ofensiva por tierra, mar y aire de l’estat espanyol contra el PSOE

(Barça i Madrid)
El diferencial de poder explica el poder i les molt diferents cultures professionals de les dues organitzacions: la cultura corporativa del Madrid és la del destí manifest, una cultura imperial de poder i victòria. La cultura del Barça oscil.la entre el combat (derrotar la gran església i conquerir el cel) i la derrota (“aquest any tampoc”).
El diferencial de poder explica com la cultura corporativa condiciona els rols dels components d’ambdues organitzacions. Els jugadors del Madrid actuen (també juguen) des del poder, interpel·len, insulten amb total impunitat. Els jugadors del Barça juguen (també actuen) sense el paraigües del poder… i ho saben!.
(PSOE i PP):
El diferencial de poder explica el poder, les molt diferents cultures de les dues organitzacions i els rols dels seus components:
La cultura del PP es una cultura imperial de poder i victòria, i els seus membres actuen sabent que el poder els acompanya
La cultura del PSOE és una cultura de resistència que oscil.la entre el combat (contra la tradició secular d’una Espanya de dretes i les escasses victòries electorals) , i els seus membres actuen sabent que els seus comportaments son considerats amb lupa i els seus errors magnificats i les seves irregularitats criminalitzades, processades i castigades:

Tal com diuen aquests dos articles periodístics apareguts a la Vanguardia

L’asimetria en el comportament de la magistratura, segons el color polític de la causa a instruir o sentenciar, ja ha estat àmpliament destacada
La velocitat de vertigen amb què s’ha eliminat un fiscal general de l’ Estat perquè ell o algú del seu entorn (com si aquest detall no fos el que marca la diferència entre una persecució i una sentència justa) haurien filtrat un correu electrònic, davant la lentitud exasperant amb què s’arrosseguen les diligències contra el causant original d’aquest embolic, el defraudador fiscal confés Alberto González Amador, parella d’ Isabel Díaz
O la claredat amb què ­alguns organismes públics identifiquen el titular de les sigles P.S. davant la ­indolència per investigar qui era M. ­Rajoy.
https://www-lavanguardia-com.sire.ub.edu/encatala/20260621/11571371/creix-coalicio-d-afectats-per-justicia.html

¿Hay una conspiración contra el Partido Socialista? El que pueda hacer que haga, ha repetido José María Aznar (…). Las acciones judiciales que afectan al PSOE han acelerado en los últimos meses, con la decisiva aportación de dos unidades de elite de la Policía Nacional y de la Guardia Civil (UDEF y UCO) hasta formar un denso entramado de acusaciones y sospechas, muy vibrante en el sistema mediático de Madrid, donde hoy la correlación de fuerzas es muy desfavorable al PSOE de Pedro Sánchez. No hay ninguna prueba fehaciente de que exista una conspiración organizada contra el PSOE, pero hay algunos datos objetivos que deben ser considerados. Las investigaciones judiciales contra el Partido Socialista se han intensificado en los últimos meses mientras algunos de los procedimientos judiciales que afectan al Partido Popular avanzan a paso de tortuga,
https://www-lavanguardia-com.sire.ub.edu/politica/20260613/11563829/hundimiento-centroizquierda.html

La cosa, doncs, va de poder: el PP és guanyador i el PSOE es atacat por tierra mar y aire.

El PP se sent com legítim propietari de l’estat espanyol i el Madrid se sent com el legítim propietari del futbol espanyol.
Per tant, el PP és molt més funcional que el PSOE: més proper al poder i més útil a la gestió política que l’estat espanyol fa dels interessos del capital espanyol i internacional
El PP és més de dretes en una societat de dretes
El PP és més centralista en una societat centralista.
El PP és Espanya… i “España y yo somos así, señora”

I el PSOE resistint.
Resisteix el partit, resisteix el seu secretari general, resisteix amb enteresa la seva família, resisteix la militància.
Però tota resistència implica riscos i replegaments interns i externs
Interns: tensions internes i fins i tot trencament del partit
Externs: la defensa pot obligar a assumir components de l’ofensiva , per exemple la dretanització.

En fi…  hi ha una clara analogia entre la competència futbolística Real Madrid – Barça i la política PP – PSOE.

El Madrid i el PP representen el poder hegemònic centralista, lligat a les estructures profundes de l’Estat i a una cultura de victòria imperial.
En contrast, el Barça i el PSOE són entitats perifèriques o de resistència, que operen amb menys influència institucional i pateixen un escrutini judicial i mediàtic més sever.
Hi ha, doncs un desequilibri de poder estructural, on el bàndol conservador actua com a propietari legítim de l’Estat de manera que mentre el PP . gaudeix de total impunitat i domini, el PSOE sobreviu en un entorn hostil que el considera un intrús.

i una hipòtesi per acabar_

El temps històric del comunisme es va acabar fa temps, com sabem  molt bé els centenars (potser milers) d’expsuqueros que circulem pel país.  Això és una dada impepinable:  la classe obrera ha desaparegut i el temps de les cireres va ser un somni («fue bonito mientras duró»).

Ara bé, ¿i si el que s’està acabant ara és el temps històric de la socialdemocràcia -i per tant del PSOE-?: perquè ha desaparegut la conjuntura històrica que va propiciar la fantasia de que l’estat capitalista era reformable i el benestar social possible (posem els 50 anys posteriors al final de la 2GM). Ara la socialdemocràcia ja no és funcional al sistema perquè el capital no la necessita per res i pot dir victoriós que «cautiva y desarmada la socialdemocracia, nuestras tropas han alcanzado sus últimos objetivos«.

Si aquesta hipòtesi és correcta, al PSOE li espera el mateix destí irrellevant que a la resta  de partits socialistes i socialdemócrates no només d’Europa sino de tot el món mundial.

Per tant, el problema del PSOE no és el PP ni és tan sols Espanya: és la història. Amen.

Diu la història que les grans catedrals europees són cosa de l’Edat Mitjana, i que la seva construcció va ser una obra col·lectiva que abastava més d’una generació i podia arribar a durar centenars d’anys. Les aportacions econòmiques van ser tan diverses que anaven des dels reis i nobles fins als gremis d’artesans i les aportacions populars, passant òbviament pel finançament de la mateixa Església.

Era el moment del mode de producció feudal (MPF);  per tant les catedrals evidenciaven el poder material/físic i sobre tot l’immens poder simbòlic/espiritual de l’Església catòlica. Gastar-hi temps i diners i esforç físic era, doncs espiritualment molt rendible.

Tanmateix, cap al segle XV el MPF va anar desapareixent i va començar el sistema món capitalista (MPC): acumulació primitiva de capital, reforma protestant i desencantament del món, i sobretot  un canvi radical en la lògica de la inversió econòmica –perquè la burgesia només  inverteix en la producció de béns i serveis que permetin maximitzar els seus beneficis materials–. Els beneficis de les catedrals eren bàsicament simbòlics/religiosos i a més minvants, i la seva construcció apareixia com una   inversió i un consum sumptuaris i deixaven de tenir sentit. Així es va acabar el temps de les catedrals.

Insistim: amb la transició del MPF al MPC, es va acabar l’època de les grans construccions religioses

I al cap d’uns segles arribem a la Sagrada Família,

edifici sumptuari “donde los haya” i presumptuosament ple de simbolismes religiosos.

Ha estat una construcció controvertida tant des del punt de vista religiós com polític i fins i tot urbanístic  i artístic, tant és així que  ha estat al bell mig de polèmiques constants, amb crítiques religioses, polítiques, urbanístiques i artístiques. Per exemple:

L’any 1965 La Vanguardia publicava una carta  que sol·licitava la paralització de les obres de la Sagrada Família, argumentant que la continuació del projecte sense Gaudí comprometia la integritat artística i conceptual de l’obra original. La signaven tècnics i artistes rellevants com  Antoni de Moragas, degà del Col·legi d’Arquitectes. Antoni Serrahima, president del FAD. Roberto Terradas, director de l´Escola d´Arquitectura. Estudiants de l’ETS. d’arquitectura. Nikolaus Pevsner, director d’Architectural Reviews. Gio Ponti, director de Domus. Bruno Zevi, director de L’architettura. Ernesto N. Rogers, director de Casabella. Vittorlo Gregotti, director d’Edilizia Moderna. M. Capelladas, O. P., director d’Art Sacré, Carles de Miquel, director d’Arquitectura. Assís Viladevall, director de Quaderns d’Arquitectura. Le Corbusier, Ludovic Quaroni, Paolo Portoghesi, Ludovlco Belgiolso, J. A. Coderch, Manuel Valls, N. Rubio Tudurí, Antoni Bonet, Oriol Bohigas, J. M. Martorell, David Mackay, Federico Correa, Alfons Milà, Joaquim Gili, Francesc Bassó Toui, J. M. Fargas, Xavier Subías, J. M. Sastres, Josep Pratmarsó, A. Fernández Alba, R. V. Molesun, J. A. Corrals, Jesús Bosch, Javier Feduchi, J. L. Pico, C. Ortíz Echagüe, Ignacio Araujo, arquitectes. Pere M. Busquets, O.S.B., Miquel Estradé, O. S. B., Evangelista Vilanova. O.S.B., A. Borras, Ricard Pedrals, prevere; Frederic Bassó, prevere; Joan E. Jarque, prevere; J. Alemany, prevere; Joan Ferrando, prevere; Casimir Marti, prevere; Josep Bigordà, prevere; M. Prats, prevere; Jordi Bertrán, prevere; Josep Hortet, prevere; Pere Tena, prevere. Joan Miró, Antoni Tapies, J. Llorenç Artigas, A. Ràfols Casamada, Todó, Marcel Martí, Hernández Pijoan, Subirachs, Antoni Cumella, Cesc, Oriol Maspons, Juli Ubiña, Leopold Pomés, Xavier Miserachs, André Ricard, Rafael Marquina, Jordi Dicenta, Romà Gubern, Joan Prats, Oriol Martorell, J. M. Mestres Quadreny. Roberto Pane, Gillo Dorfles, Giullo Carlo Argan, Sibyl Moholy-Nagy, Alexandre Cirici, Camil J. Cela, R. Sants Torroella, J. M. Valverde, A. Badia Margarit, Joan Teixidor, Joan Oliver, Joan Perucho, Salvador Espriu, Carles Soldevila, Carles Barral, J. Gil de Biedma, J. M. Espinàs, Joan Brossa, Maria Martinell, Lluïsa Calvet,

El 2015, el barceloní Oriol Bohigas va insistir a La Vanguardia que la Sagrada Família li semblava “una vergonya mundial” i “una anomalia arquitectònica”.

Més enllà d’aquesta polèmica, la Sagrada Família  se’ns apareix com una construcció aparentment anacrònica.

Només  “aparentment”, perquè la Sagrada Família no és un projecte feudal sinó capitalista. Per tant no només no és anacrònica sinó tremendament actual, moderna i post moderna.

Com a mínim per dues raons, la material i la simbòlica

1.- La material, raó econòmica: La Sagrada Família (i el seu propi procés de construcció) ha esdevingut un enorme producte de consum massiu  de la gran indústria que està possibilitant el model econòmic espanyol (i català) que de moment es el far d’Europa: el turisme. Poca broma, si el turisme és el nostre petroli, la Sagrada Família n’és un dels principals jaciments

La Sagrada Família va rebre l’any passat 4.877.567 visitants, essent el monument més visitat d’Espanya. Gràcies a aquesta alta afluència, el temple recapta més de 130 milions d’euros anuals.  Esteve Camps,  president delegat de la Fundació Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família va dir tranquil·lament que “La Sagrada Família funciona con una lògica empresarial”( La Vanguardia 14 de juny de 2026)

Per cert, aquesta lògica empresarial  i els seus ingressos econòmics han permès l’acceleració final de les obres (unes obres que en la cultura popular dels barcelonins arribarien  fins a la fi dels temps). Tot això, a part de que les noves tecnologies de la construcció han permès reduir considerablement el temps de construcció.

2.- La simbòlica, raó religiosa: avui el pes de l’Església catòlica és encara fort però minvant i el seu impacte social és secundari i inclús pintoresc;  però  el MPC tot ho aprofita,  i  és capaç de convertir la fe en un producte i mercantilitzar qualsevol símbol religiós.

La presència del Papa Lleó XIV en la consagració de la Sagrada Família ha permès una difusió “urbi et orbe”  de les imatges del temple, en directe i per a tot el mon mundial. Riuades de gent fent hores de cua  aguantat el sol i la calor,  i massiva assistència a l’espectacle: tot plegat exactament igual que en un concert de roc o un partit de futbol.   Ha estat una grandiosa operació de marketing (a preu reduït) que converteix un símbol religiós en un fenomen turístic que atraurà  milions d’essers humans a Barcelona, on hi aniran  encara que només sigui per això que ara en diem l’efecte FOMO ( Fear Of Missing Out).

Queda clar que el capitalisme és com el porc: tot es pot aprofitar. També la fe religiosa.

Com deia Carles Marx al Manifest del Patit Comunista:

La burgesia no pot existir sense revolucionar ininterrompudament els instruments de producció i, per tant, les relacions socials. (…..). La ininterrompuda commoció de totes les condicions socials , la inseguretat i el moviment eterns distingeixen l’època burgesa de totes les altres.  Totes les condicions de vida encarnades, rovellades, amb els seus ròssecs de punts de vista i opinions esdevingudes venerables per l’edat, són dissoltes, totes les creades de nou envelleixen abans que puguin consolidar-se. Tot allò relacionat amb els estaments i l’estabilitat socials s’evapora, és profanat tot allò que era sagrat, i els homes es creuen obligats finalment a considerar amb sang freda la seva posició en la vida, les seves relacions recíproques.

Aquesta anàlisi ha estat feta en col.laboració amb Jesús Matamala

La tesi d’aquest escrit és que el mite ens ha derrotat, perquè ha estat una de les armes de la guerra cognitiva amb la qual el MPC ha assegurat la seva hegemonia (i derrotat als qui el volien superar: vae victis).

El mite: des de que el món és món, els humans preguntem i responem.

De fet, l’espècie humana ha sobreviscut gràcies a això: reconèixer la nostra ignorància, resoldre-la, i donar-nos així certeses, i amb elles seguretat.

Els mites son  les primeres respostes a totes, absolutament totes les preguntes, ignoràncies i inquietuds i inseguretats dels humans. Per tant, com que es tracta de donar seguretats i certeses, els mites són més emocionals que racionals; van més al cor que al cap.

Inicialment el mite va ser la resposta que ens donàvem els humans quan encara no hi havia coneixement empíric de la realitat (quan no en sabíem prou responíem amb mite). I al llarg de la història el mite s’ha anat desenganxant de la realitat empíricament contrastada i ha tingut vida pròpia, apel·lant més a l’emoció que a la raó.

I lògicament,  el mite sempre l’ha construït qui “ha pogut” fer-ho, és a dir qui està interessat en tenir el monopoli de les certeses per monopolitzar les seguretats, eliminar inquietuds, i en definitiva fer creure a la gent; i això ha estat així des de les primeríssimes i antiquíssimes tradicions orals degudes als primers bruixots, sacerdots, caçadors o guerrers.

Les primeres respostes (mites) van ser sobrenaturals o sobrehumanes, atribuint a diversos déus totes les respostes (els homes no hi podíem fer res, només callar i creure). Hi poden intervenir herois (individus exemplars), en el benentès que si l’heroi es rebel·lava contra els déus se’l liquidava, no fos cas que els humans prenguessin el poder  (Prometeu i el foc en favor dels homes).

Després, i a mesura que els humans vam anar aprenent com funciona el món, hem anat reduint la quantitat de déus fins arribar al monoteisme que permet una molt millor dominació i és molt més fàcil de legitimar.

Tanmateix mai no hem eliminat el mite, faltaria més!. El mite és utilíssim en tota societat perquè segueix subministrant respostes emocionals que alimenten les cosmovisions amb que els humans donem sentit a les nostres vides (allò que en alemany es diu “weltanschauung”). Per donar sentit a la vida de la gent, les cosmovisions no són només racionals, sinó també  emocionals,  i s’alimenten de mites i de personatges mítics (els herois dels mites antics)

El mite és doncs, doblement conservador: perquè no qüestiona, i perquè la resposta dona seguretat no inquietud.

Del mite transcendent al mite immanent

Ara bé,  la transició del MPF al MPC provoca tremendes, tremendíssimes, modificacions socials (no només econòmiques), i una d’aquestes és l’impacte en el  mite.

I amb el canvi en el mite, el canvi en la cosmovisió: amb el MPC els humans som els amos del nostre destí.

Poca broma, som una espècie autosuficient que es posa dempeus  i controla el món a partir d’un triple eix:.

1. progressem il·limitadament i ens emancipem incessantment: la nostra capacitat de millora es constitutiva de l’ésser humà,
2. a partir de la raó (“cogito ergo sum”: som l’única espècie pensant). Tanmateix, la importància de la raó no ha eliminat la forçà de les emocions, i amb elles la presència dels mites,
3. els individus som lliures i fem servir la raó -i també l’emoció-  en l’exercici de la nostra llibertat (també de la igualtat i la fraternitat, però això una mica menys).

Finalment, “la realitat ja és racional i la racionalitat ja es real”, per tant hem arribat al millor horitzó social possible i no cal  lluitar contra les seves contradiccions: vivim en el millor dels móns possibles. Ergo:

Canvien les preguntes/inquietuds/inseguretats  dels humans i per tant canvien les respostes i canvien els mites.

Bàsicament la resposta passa de ser transcendent a immanent, és a dir de sobrenatural a natural  i  de déu o déus a l’individu.

1.- De sobrenatural a natural : no ens calen déus, que segueixen essent útils però ja no son imprescindibles com abans. La fe segueix essent funcional però ara ens interessa més la raó.

2.- De déu o déus a individu.  L’heroi contemporani no depèn de cap déu, sigui artista o esportista, científic … o fins i tot polític. Més encara, avui cada individu és l’heroi de la seva pròpia vida: l’individu és més important que en qualsevol altre moment de la història de la humanitat, i aquesta importància es manifesta en les quatre estructures de la societat.

• Com que visc més soc important.
• Com que consumeixo (i produeixo), soc important.
• Com que voto, soc important.
• Com que tinc informació i he de ser feliç, soc important.

I en aquesta lògica,  la llibertat individual apareix com la gran conquesta estratègica perquè el MPC es defineix també per la llibertat econòmica.

La paraula llibertat (sense definir-la gaire, no focs cas que prenguéssim mal )  esdevé la gran resposta mítica a totes les preguntes. Perquè apareix com profundament racional (ves per on) essent  simultàniament una gran mobilitzadora emocional.

Darrerament s’hi ha afegit la seguretat perquè el mite diu que no hi pot haver llibertat sense seguretat.

De manera que l’aportació del mite a l’actual  cosmovisió occidental és el terme llibertat,  que seguim sense definir (manllevant l’expressió de Raimon es tracta d’“una buida paraula per a no dir res ): la llibertat (i la seguretat) individuals  ho expliquen tot i son les respostes a totes les nostres preguntes, inquietuds i incerteses.

Mite i derrota.

Arribem al cap del carrer: la gran aportació del mite a l’hegemonia del MPC és la paraula llibertat.

I com que el llenguatge no és neutral, l’hegemonia del MPC, ha aprofitat aquesta paraula en la seva victòria en la guerra cognitiva (més enllà de les seves victòries econòmica i política); com si la llibertat fos possible en una societat on el MPC és hegemònic!

“Guerra cognitiva” és la denominació moderna de l’àmbit de la lluita de classes on el camp de batalla és la ment (abans parlàvem de consciència de classe i d’alienació). Aquí és on es guanya l’hegemonia, i si des de sempre el mite ha modulat la ment de la gent, ara l’expansió comunicativa ha fet omnipresent  la victòria del MPC i  la seva cosmovisió: el mite de la llibertat individual dona la resposta i el sentit de la vida a unes poblacions convençudes de les excel·lències del sistema (o en tot cas, incapaces de rebel·lar-s’hi)

Més encara, aquesta victòria ha provocat en els vençuts l’abandó i la renúncia a la cosmovisió pròpia (llenguatge, paraules, mites, àdhuc la història, etc)  per adoptar la del vencedor  (horitzó i marcs mentals sobre tot)….. Perquè els vençuts tenen (o tenien) una cosmovisió pròpia i estupenda, com deia Manuel Sacristan en un pròleg que va fer per a l’Anti–Dühring.

 Exemples.

Tots hem assumit (comunistes inclosos) que el comunisme és dolent perquè sembla incompatible amb la llibertat: derrota cognitiva.

Per tant els partits comunistes han deixat de dir-se comunistes: és a dir han assumit la derrota cognitiva.

Per tant els partits comunistes han cercat aliances electorals en les que no apareix la paraula comunista (per guanyar quatre miserables vots en uns parlaments): no nomes assumeixen la derrota cognitiva sinó que consagren una altra “paraula buida per a no dir res”: la democràcia, https://normalsidiferents.com/2026/01/18/la-tesi-definitivament-definitiva-sobre-la-democracia-no-existeix-goita-tu/

Hem eliminat del llenguatge l’expressió “dictadura del proletariat”, perquè dictadura és antònim de llibertat: derrota cognitiva (greu perquè hem perdut l’oportunitat de contraposar la dictadura de la burgesia a la del proletariat).

Hem criticat l’experiència històrica de la URSS perquè ai las! no s’hi defensava la llibertat i tenia gulags: derrota molt més que cognitiva perquè no hem tingut en compte la magnitud dels atacs “por tierra, mar y aire” que va rebre aquella experiència històrica… (com si a Occident no hi haguessin gulags!).

I l’exemple més punyent: l’horitzó limitat al guany individual de totes les reivindicacions socials contemporànies. Ja no es reclamen solucions col·lectives sinó sortides individuals,  tal com ho demostra el creixement del sindicalisme corporatiu i la davallada del sindicalisme de classe. El lema de les reivindicacions actuals és “qué hay de lo mio” i als demes que els bombin. L’individualisme ha guanyat.

Nomes ens queda recordar amb Raimon que:

Mai no hem pogut, però, desesperar del vell vençut
i elevem en la nit un cant a crits,
car les paraules vessen de sentit.
L’aigua, la terra, l’aire, el foc són seus,
si s’arrisca d’un cop a ser qui és.
Caldrà que digui de seguida prou,
que vulgui ara caminar de nou,
alçat, sense repòs, per sempre més
home salvat en poble, contra el vent.
Salvat en poble, ja l’amo de tot,
no gos mesell, sinó l’únic senyor.

Espanya: UE o BRICS?

1.- Europa (Occident) ha dominat el món els darrers cinc segles, que tot i no ser res en la història de la humanitat, resulten precisament els anys que per primera vegada permeten la dominació de tot el planeta sencer

2.- Espanya va participar en aquest domini només al començament (posem els primers dos segles a tot estirar). Després en va quedar exclosa pels seus dèficits a les quatre estructures: El buit demogràfic,  la manca d’una revolució burgesa, en conseqüència unes polítiques erràtiques, i una cultura a-econòmica feta d’aparences més que de realitats (el Hidalgo com arquetípic)

3.- De manera que quan Europa culmina la dominació colonial de tot el planeta (colonialisme econòmic i no aventurer), Espanya ja no hi és, perd aquesta oportunitat i en queda al marge.  Tot això es visible en la desaparició de l’imperi espanyol, en les dificultats de construir un Mode de Producció Capitalista sense un Mode de Producció Feudal previ, i per tant en el pes del catolicisme (ai Weber!) i una cultura econòmica d’improductivitat i aparences i els «hijosdalgo» com arquetipus.

4 .- Tanmateix, fa cinquanta anys Espanya torna a Europa (però sense haver fet els deures ni econòmics ni culturals);  i amb Europa torna el diner fàcil sense necessitat de preocupar-nos per la producció ni per la productivitat: turisme i servilisme. L’entrada a  Europa no resol res estructural a espanya (novament les aparences; a cada poble hi ha d’haver un poliesportiu i una piscina). Per acabar-ho d’arreglar, i em lògica conseqüència,  tornem a mirar  la resta del món per damunt de la nostres espatlles com si encara fóssim l’imperi.

5.- Ergo Espanya hem optat per Occident (el primer mon) i ens hem allunyat de la resta del planeta (inclosa Sud-Amèrica), en part perquè hem estat uns estómacs agraïts a l’acolliment d’Occident i en part perquè amb Europa creiem haver recuperat l’orgull de ser una potència del món mundial

Però ai las… s’està alterant la relació entre els tres móns del Sauvy:

1.- la dominació occidental (el primer món del Sauvy) comença a decaure  després del miratge del mon monopolar un cop eliminada la URSS i liquidada la guerra freda.

(Es por repassar al respecte el text ja clàssic d’Émmanuel Todd la derrota de occidente)

I la decaiguda occidental es dona sobre tot a Europe, que  és la gran derrotada en els dos conflictes recents: l’agressió de la OTAN a Rússia a propòsit d’Ucraïna i l’agressió dels EUA i Israel contra Iran. A l’Europa dels nostres dies se li pot aplicar la vella i bella dita grega els déus enceguen els que volen perdre:

1. demogràficament envellida i apàtica ( i sense gaire voluntat de rebre immigrants),
2. econòmicament estancada (sense energia barata la indústria ja no és competitiva: Europa s’està s’industrialitzant, terciaritzant i esdevenint cada cop més un parc temàtic)
3. políticament en mans d’una burocràcia que necessita demostrar el seu poder amb la  reglamentació més espessa i pesada que ha conegut la història universal.
4. i una cultura amb un estil de vida de final de benestar imperial (el titànic: folleu folleu que el mon s’acaba).

Implicacions en la defensa:

• la russofòbia secular europea s’accentua amb l’anticomunisme de 1917 a 1991 i engendra la OTAN, i  la desaparició de la URSS que deixa intacta la russofòbia impulsa l’expansió de l’OTAN  cap a (o contra) Rússia, amb la pretensió de trossejar-la (Brzezinski i el tauler mundial).
• Les èlits corporatives (complexe militar industrial financer mediàtic i lobby jueu) ho impulsen per mantenir el mon monopolar. Europa s’hi plega i així perd l’energia barata i s’arruïna amb la interminable despesa a Ucraïna.
• Amb el risc cert (acreditat per alguns governs, entre ells l’alemany) de desmantellar l’estat del benestar per rearmar-se militarment

Tanmateix ull a la paradoxa: l’armament barat (drons) s’està demostrant més eficaç que el car (tancs i portaavions): potser a la llarga no hi haurà contradicció entre canons i mantega

2.- i a l’altra banda del planeta, apareix una possible unió, encara no aliança i només embrionària entre

• restes de l’antic segon món (sobre tot la federació russa i Xina)
• i els segments més dinàmics del tercer món, ressorgint l’esperit dels no alineats -Bandung 1955-   (India, Brasil, Sudàfrica, etc). Els antics pàries de la terra.

Amb creixements demogràfics  molt superiors els occidentals, amb polítiques on la planificació econòmica no és pecat, i amb unes diversitats culturals d’estils de vida. Sense llast imperial ni burocràcies reglamentistes. I amb una molt millor posició en relació a l’energia.

Els brics en serien l’exemple més clar.

Podent, tal volta, significar l’arribada d’un mon multipolar (o bipolar o tripolar)

Implicacions en la defensa:

• No hi ha russofòbia per raons òbviament geogràfiques i fins i tot històriques (demogràfiques, econòmiques, polítiques i culturals).
• La desaparició del pacte de Varsòvia no ha comportat cap pacte similar: de moment només hi ha pactes bi o trilaterals . (de moment…..)
• Les èlits corporatives occidentals no en volen ni sentir parlar.  I pretenen mantenir el control de l’energia (de moment el petroli fins que s’acabi: Libia, Irak, el golf pèrsic, Veneçuela, ara Iran… per liquidar d’aquestes noves aliances i fins i tot estrangular el seu creixement econòmic.
• Com que tenen fàcil accés a l’armament barat (drons), està en risc el poder (i el joder) del complex industrial militar:  l’exemple és Iran  que està posant en questió l’hegemonia militar nord-americana i isaelí a base de drons i míssils de construció casolana

3.- Espanya en mig

La hipòtesi és que si la UE és el passat i els BRICS son el futur: Espanya elegirà el passat.

Teòricament, el dil.lema que es plantejaria Espanya seria:

Què hem de fer:

• seguir cenyits a l’atlantisme occidental amb decadència i rearmament inclosos, no cobrant ja de la mamella europea i  haver de pagar ara nosaltres als nous arribats a la UE (perquè ara ens tocarà pagar). Seguir embarcats al Titanic
• mirar cap a l’alta banda: per exemple cap als brics (cap això que ara se’n diu el Sud global però que cobreix el Nord i el Sud). Afrontar el repte d’un dinamisme social (que potser ja no tenim) i apropar-nos als antics pàries de la terra

Implicaciones en defensa:

A occident ens caldrà seguir pagant i sense cap garantia de seguretat sobre tot al sud (Marroc sempre inquietant)

A l’altra banda tindríem la possibilitat de noves aliances (sobre tot en el terreny migratori)

La hipòtesi és que si la UE és el passat i els brics son el futur: Espanya elegirà el passat.

Per raons:

• Demogràfiques (ja no hi som a temps)
• Econòmiques (la nostra economia està lligada a occident i la nostra principal indústria depèn servilment dels turistes europeus)
• La nostra política funciona amb aquest artefacte inútil que és el règim de democràcia formal (de fet, la dictadura democràtica de les elits)
• I sobre tot sobre tot sobre tot sobre tot, l’orgull cultural d’haver estat imperi i d’haver colonitzat, la glòria de ser del primer món, la vanitat de poder seguir mirant la resta del món per damunt de les nostres espatlles… en definitiva per l’aparença i no per l’essència.

España y yo somos así señora!,  (Eduardo Marquina, en Flandes se ha puesto el sol)