Espanya: UE o BRICS?

Espanya: UE o BRICS?

1.- Europa (Occident) ha dominat el món els darrers cinc segles, que tot i no ser res en la història de la humanitat, resulten precisament els anys que per primera vegada permeten la dominació de tot el planeta sencer

2.- Espanya va participar en aquest domini només al començament (posem els primers dos segles a tot estirar). Després en va quedar exclosa pels seus dèficits a les quatre estructures: El buit demogràfic,  la manca d’una revolució burgesa, en conseqüència unes polítiques erràtiques, i una cultura a-econòmica feta d’aparences més que de realitats (el Hidalgo com arquetípic)

3.- De manera que quan Europa culmina la dominació colonial de tot el planeta (colonialisme econòmic i no aventurer), Espanya ja no hi és, perd aquesta oportunitat i en queda al marge.  Tot això es visible en la desaparició de l’imperi espanyol, en les dificultats de construir un Mode de Producció Capitalista sense un Mode de Producció Feudal previ, i per tant en el pes del catolicisme (ai Weber!) i una cultura econòmica d’improductivitat i aparences i els «hijosdalgo» com arquetipus.

4 .- Tanmateix, fa cinquanta anys Espanya torna a Europa (però sense haver fet els deures ni econòmics ni culturals);  i amb Europa torna el diner fàcil sense necessitat de preocupar-nos per la producció ni per la productivitat: turisme i servilisme. L’entrada a  Europa no resol res estructural a espanya (novament les aparences; a cada poble hi ha d’haver un poliesportiu i una piscina). Per acabar-ho d’arreglar, i em lògica conseqüència,  tornem a mirar  la resta del món per damunt de la nostres espatlles com si encara fóssim l’imperi.

5.- Ergo Espanya hem optat per Occident (el primer mon) i ens hem allunyat de la resta del planeta (inclosa Sud-Amèrica), en part perquè hem estat uns estómacs agraïts a l’acolliment d’Occident i en part perquè amb Europa creiem haver recuperat l’orgull de ser una potència del món mundial

Però ai las… s’està alterant la relació entre els tres móns del Sauvy:

1.- la dominació occidental (el primer món del Sauvy) comença a decaure  després del miratge del mon monopolar un cop eliminada la URSS i liquidada la guerra freda.

(Es por repassar al respecte el text ja clàssic d’Émmanuel Todd la derrota de occidente)

I la decaiguda occidental es dona sobre tot a Europe, que  és la gran derrotada en els dos conflictes recents: l’agressió de la OTAN a Rússia a propòsit d’Ucraïna i l’agressió dels EUA i Israel contra Iran. A l’Europa dels nostres dies se li pot aplicar la vella i bella dita grega els déus enceguen els que volen perdre:

1. demogràficament envellida i apàtica ( i sense gaire voluntat de rebre immigrants),
2. econòmicament estancada (sense energia barata la indústria ja no és competitiva: Europa s’està s’industrialitzant, terciaritzant i esdevenint cada cop més un parc temàtic)
3. políticament en mans d’una burocràcia que necessita demostrar el seu poder amb la  reglamentació més espessa i pesada que ha conegut la història universal.
4. i una cultura amb un estil de vida de final de benestar imperial (el titànic: folleu folleu que el mon s’acaba).

Implicacions en la defensa:

• la russofòbia secular europea s’accentua amb l’anticomunisme de 1917 a 1991 i engendra la OTAN, i  la desaparició de la URSS que deixa intacta la russofòbia impulsa l’expansió de l’OTAN  cap a (o contra) Rússia, amb la pretensió de trossejar-la (Brzezinski i el tauler mundial).
• Les èlits corporatives (complexe militar industrial financer mediàtic i lobby jueu) ho impulsen per mantenir el mon monopolar. Europa s’hi plega i així perd l’energia barata i s’arruïna amb la interminable despesa a Ucraïna.
• Amb el risc cert (acreditat per alguns governs, entre ells l’alemany) de desmantellar l’estat del benestar per rearmar-se militarment

Tanmateix ull a la paradoxa: l’armament barat (drons) s’està demostrant més eficaç que el car (tancs i portaavions): potser a la llarga no hi haurà contradicció entre canons i mantega

2.- i a l’altra banda del planeta, apareix una possible unió, encara no aliança i només embrionària entre

• restes de l’antic segon món (sobre tot la federació russa i Xina)
• i els segments més dinàmics del tercer món, ressorgint l’esperit dels no alineats -Bandung 1955-   (India, Brasil, Sudàfrica, etc). Els antics pàries de la terra.

Amb creixements demogràfics  molt superiors els occidentals, amb polítiques on la planificació econòmica no és pecat, i amb unes diversitats culturals d’estils de vida. Sense llast imperial ni burocràcies reglamentistes. I amb una molt millor posició en relació a l’energia.

Els brics en serien l’exemple més clar.

Podent, tal volta, significar l’arribada d’un mon multipolar (o bipolar o tripolar)

Implicacions en la defensa:

• No hi ha russofòbia per raons òbviament geogràfiques i fins i tot històriques (demogràfiques, econòmiques, polítiques i culturals).
• La desaparició del pacte de Varsòvia no ha comportat cap pacte similar: de moment només hi ha pactes bi o trilaterals . (de moment…..)
• Les èlits corporatives occidentals no en volen ni sentir parlar.  I pretenen mantenir el control de l’energia (de moment el petroli fins que s’acabi: Libia, Irak, el golf pèrsic, Veneçuela, ara Iran… per liquidar d’aquestes noves aliances i fins i tot estrangular el seu creixement econòmic.
• Com que tenen fàcil accés a l’armament barat (drons), està en risc el poder (i el joder) del complex industrial militar:  l’exemple és Iran  que està posant en questió l’hegemonia militar nord-americana i isaelí a base de drons i míssils de construció casolana

3.- Espanya en mig

La hipòtesi és que si la UE és el passat i els BRICS son el futur: Espanya elegirà el passat.

Teòricament, el dil.lema que es plantejaria Espanya seria:

Què hem de fer:

• seguir cenyits a l’atlantisme occidental amb decadència i rearmament inclosos, no cobrant ja de la mamella europea i  haver de pagar ara nosaltres als nous arribats a la UE (perquè ara ens tocarà pagar). Seguir embarcats al Titanic
• mirar cap a l’alta banda: per exemple cap als brics (cap això que ara se’n diu el Sud global però que cobreix el Nord i el Sud). Afrontar el repte d’un dinamisme social (que potser ja no tenim) i apropar-nos als antics pàries de la terra

Implicaciones en defensa:

A occident ens caldrà seguir pagant i sense cap garantia de seguretat sobre tot al sud (Marroc sempre inquietant)

A l’altra banda tindríem la possibilitat de noves aliances (sobre tot en el terreny migratori)

La hipòtesi és que si la UE és el passat i els brics son el futur: Espanya elegirà el passat.

Per raons:

• Demogràfiques (ja no hi som a temps)
• Econòmiques (la nostra economia està lligada a occident i la nostra principal indústria depèn servilment dels turistes europeus)
• La nostra política funciona amb aquest artefacte inútil que és el règim de democràcia formal (de fet, la dictadura democràtica de les elits)
• I sobre tot sobre tot sobre tot sobre tot, l’orgull cultural d’haver estat imperi i d’haver colonitzat, la glòria de ser del primer món, la vanitat de poder seguir mirant la resta del món per damunt de les nostres espatlles… en definitiva per l’aparença i no per l’essència.

España y yo somos así señora!,  (Eduardo Marquina, en Flandes se ha puesto el sol)