Autor: julisabated

Per explicar el que està passant a l’Iran, cal començar pel més important: el poder.

Qui mana al mon?,  Resposta clara, el lobby jueu que té als EUA  poderosos tentacles a tres sectors clau del poder: les finances, la comunicació i el complex militar industrial (Mearsheimer dixit).

Què vol?. Seguir manant. Per tant controlar l’energia. La principal font d’energia segueix essent el petroli, i com que s’acabarà dintre d’ uns quants anys, és estratègicament molt important controlar-lo per poder controlar el món sencer.

Amb qui compta?. Té dos peons directes i un grapat de peons indirectes: els dos peons directes són l’administració nord-americana i el seu president sigui qui sigui, i l’estat d’Israel i els seus dirigents polítics siguin quins siguin. I els peons indirectes són la majoria de liders occidentals i la majoria de les seves poblacions.

Contra qui?. Des de 1991 el lobby i els EUA no tenien rival, la seva hegemonia era absoluta i el món vivia sota un domini unipolar. Però, ai las, el món canvia i la seva hegemonia és qüestionada per poders emergents (Xina, Brics, la mateixa federació russa, etc) que ens porten cap un món multipolar. Sobre tot la Xina, que és la potència que cada cop li disputa més l’hegemonia.  Per tant, hi ha guerra (sobre tot contra la Xina) , i guanyar la batalla de l’energia és guanyar una batalla d’aquesta guerra.

Tornem, doncs,  a l’energia: el lobby s’havia anat assegurat de grat o per força el petroli; tot el del golf d’Aràbia, Líbia, Irak, Síria, Veneçuela…. i ara tocaria Iran,

 

I què passa amb l’Iran?

El lobby ha encarregat a tots els seus peons que li assegurin el control del petroli  iranià;  i s’hi han posat tots: els governs nord-americà i israelià, els líders occidentals, els grans mitjans de comunicació de masses, les corporacions internacionals des de l’ONU fins les grans ONG’s. Tots pel petroli iranià: les crítiques politico-religioses de tirania i manca de democràcia amb tota mena de sancions econòmiques, l’atac de 12 dies al juny de 2025, la tramposa revolució de colors frustrada al gener 2026, i l’atac massiu a febrer març del 2026.

Carai, però de moment no se n’estan sortint.

I doncs, per què no se n’estan sortint -de moment-?

Primer perquè “els déus ceguen amb la supèrbia els que volen perdre.” El lobby i tot l’occident estem encegats de supèrbia. Portem cinc-cents anys de domini mundial (que no és molt en la història de la humanitat) i estem convençuts de que som els millors i menystenim els altres. Menystenir l’enemic porta inexorablement a la derrota. Hem menystingut l’Iran (de fet hem menystingut tota la resta del món). És el pecat de l’arrogància.

Segon, una manifestació de l’arrogància és l’etnocentrisme:  a occident com que som els millors mesurem i comprenem  els altres a partir de nosaltres i les nostres estructures, valors, ideologia, pautes, etc. Per exemple, hem decidit que aquest artefacte inútil que anomenem democràcia és infinitament superior perquè és nostre, i si algú no té aquest artefacte és dolent, inferior, corrupte i dictatorial. Un altre exemple, occident som una civilització utilitària de tempo ràpid i immediatesa, ergo ser màrtir és una tonteria; altres llocs del planeta poden ser civilitzacions expressives de tempo lent i de transcendència, ergo ser màrtir pot ser una esplèndida elecció.

Segon bis: hem decidit en conseqüència que les nostres armes són les millors i que les defenses de l’Iran són poca cosa i no podran resistir la nostra tremenda ofensiva.

Tercer, la multi polaritat: l’Iran no està sol ja que en major o menor mesura i directament o indirectament va rebent la comprensió i l’ajuda dels multipolars (armament, intel·ligència, provisions diverses, etc)

Quart (last but not least), això és també una guerra de religió; fonamentalistes cristians i jueus (que volen el gran Israel “del Nil fins a l’Èufrates”) contra l’Islam que és la religió de combat dels oprimits de la terra.

 

Com acabarà?.

Com ha passat, passa i passarà a totes les guerres, sabem com comencen però no sabem com acaben.

Avui per avui no ho sap ningú, ni el lobby, ni els peons, ni l’Iran, ni els multipolars perquè depèn de molts factors tant d’estructura (macro) com d’acció (micro).

Per posar només dos exemples d’aquesta indeterminació:

• un dels factors estructurals és geopolític: la negociació entre els EUA i Rússia en la que els EUA li poden demanar a Rússia que deixi de recolzar l’Iran a canvi d’una reducció de sancions i/o menys intervenció  a Ucraïna,
• un factor micro poden ser els destins personals dels dos líders de l’agressió, el president dels EUA i el primer ministre d’Israel: ambdós poden necessitar un resultat espectacular per als seus interessos estrictament personals (polítics en el cas de Tump i penals en el de Netanyahu).

També caldria comptar amb el que poden fer aliats, amics, coneguts i saludats dels contendents: d’una banda els aliats occidentals com la Unió europea; i de la banda de l‘Iran els aliats regionals com Hezbollà i els houthis i els fidels religiosos de tot arreu.

Escenaris possibles:

1. Destrucció de l’Iran, derrota dels multipolars, i retorn dels països del golf a la dominació nord-americana.
2. Destrucció d’Israel, derrota de l’hegemonia nord-americana, i canvis revolucionaris als  països del golf amb pèrdua de la dominació nord-americana.
3. Pacte, negociació, status quo, garanties, etc.

La cosa nuclear. Un altre possible escenari és un atac nuclear d’Israel contra l’Iran, i una possible conseqüència d’aquest atac pot ser un atac nuclear contra Israel (i la seva destrucció atès el seu escàs territori) a càrrec del mateix Iran o qualsevol altre país nuclear (Pakistan, la mateixa federació russa, etc.).

L’escenari nuclear és perfectament possible: el lobby espera el gran benefici que és el control del petroli iranià, i pot estar disposat a assumir un cost inferior, per exemple el temps de demora per la radioactivitat o una crisi política a l’administració nord-americana o la mateixa desaparició de l’estat d’Israel. Tant l’administració nord-americana com l’estat d’Israel només son peons, (igual que el president dels Estats Units i el primer ministre d’Israel), i els peons es poden sacrificar per guanyar la partida.

Tots els escenaris son, avui per avui, possibles. Tanmateix, l’únic que ja està descartat és la victòria ràpida dels agressors perquè els déus els han cegat amb la supèrbia.

 

I Europa?:

El paper (de la trista figura) d’Europa es pot definir amb les primeres paraules de la pel·lícula gladiator: “Cal saber quan hom és derrotat… ¿tu ho sabries?”

De profundis clamavi ad te Deum, domine exaudi orationem meam

 

 

 

El Barça i el Madrid son dues potents organitzacions religioses

(el Madrid més potent que el Barça).

(Parèntesi inicial:

Creure és un fet universal. Des de que el món és món i  a tot arreu del món els humans creiem.

I creiem en moltes coses -naturals i sobrenaturals, materials i simbòliques-; per tant des de que el món és món i  a tot arreu del món hi ha moltes religions que són les comunitats dels humans que creiem en el mateix i  donem així sentit a la vida.

I les religions són unes grans fabricants de soma, definit per Aldous Huxley al “mon feliç” com “la droga amb que es controla una població d’esclaus que no han de ser coaccionats perquè estimen la servitud”. Es el que abans en dèiem “l’opi del poble”.

I és obvi que en les nostres societats benestants, materialistes i hedonistes, els espectacles -l’esport per exemple- esdevenen grans religions que fabriquen les quantitats de soma que permeten als seus creients/seguidors  esdevenir comunitat i donar sentit a les seves vides.

I l’enorme poder que en resulta és l’objectiu de les organitzacions religioses. En conseqüència  des de que el món és món i  a tot arreu del món hi ha organitzacions lluitant constantment per aquest poder, des de les guerres de religió fins la lliga de futbol.

Final del parèntesi).

 

L’esport és una gran religió, doncs hi ha:

• Poder no només esportiu i econòmic, sinó també comunitari perquè hi va el sentit que donem a la vida.
• Paradís, soma (qualsevol victòria) i combat. Cal insistir en que les competicions esportives d’avui són les guerres de religió d’abans.
• Divinitats i mites, sants i dimonis, justos i pecadors, també màrtirs (les litúrgies que es concelebren quan es retira algun jugador són absolutament religioses): soma a tope!.
• Professionals religiosos: jugadors i entrenadors, i professionals laics: directius, clubs i federacions. Milions de fidels (gran enveja de les esglésies tradicionals) que són una comunitat des de la que donen sentit a la vida amb la inestimable ajuda del soma.
• Estadis, que són els temples on es concelebra el soma, i que s’omplen amb peregrinacions col·lectives i conflictiva confraternització amb els feligresos de l’equip rival.
• Rituals i celebracions: cada partit és un solemne ritual d’identificació col·lectiva.

 

Tornem al Barça i al Madrid.

Barça i Madrid són dues potents organitzacions religioses i grans fabricants de soma. Barça i Madrid són comunitat dels seus fidels/socis als que donen sentit a la vida.

Tanmateix, el Madrid és una església poderosa: és Espanya i està ben lligada amb tots els poders espanyols econòmics, polítics, mediàtics, federatius, arbitrals, etc. I el Barça és una església menys poderosa: és Catalunya i no sembla gaire estimada pels diversos poders -sobre tot els federatius/arbitrals-.

Més encara, Madrid és el centre i el Barça la perifèria, i en una construcció tan dèbil com l’espanyola cal enfortir el centre perquè les perifèries son perilloses. Com  deia un text anterior del blog: “La debilitat de l’estructura de poder i la necessitat de l’aparença, han comportat l’estratègia de concentrar-ho tot a la capital. La por a les perifèries explica el projecte de superar la debilitat amb la creació artificial d’un pol de dominació i hegemonia” .

I encara més, Catalunya ha volgut marxar d’Espanya i el Barça és sospitós d’haver-ho recolzat.

 

La diferència, doncs, entre el Barça i el Madrid és el diferencial de poder no esportiu sinó històric i sociopolític i àdhuc religiós.

El diferencial de poder comença  per la quantitat de fidels (és a dir, per grandària del mercat): la majoria d’espanyols -i la majoria dels poderosos- i alguns catalans són del Madrid, i la majoria de catalans i algun irreductible més enllà de l’Ebre són del Barça.

Diferencial de poder. El Madrid és una organització vencedora i el Barça és estructuralment perdedor més enllà de conjuntures victorioses (com per exemple els episodis Cruyff i Guardiola-Messi): son les 15 copes d’Europa versus els 14 anys sense guanyar una lliga.

El diferencial de poder explica el poder: al Madrid l’estructura de poder corporatiu des de sempre ha estat de dominació total amb  un “ser superior” al capdamunt i sense pràcticament oposició: legitimació teocràtica o com a mínim carismàtica. Al Barça el poder corporatiu pateix escassa legitimació i el desgast constant de les lluites fraccionals; a més i com a contrapunt  ha inventat un temible concepte mitològic com és “l’entorn”. Com deia Andreotti, “el poder desgasta  a qui no el té”.

El diferencial de poder explica les molt diferents cultures professionals de les dues organitzacions: la cultura corporativa del Madrid és la del destí manifest, una cultura imperial de poder i victòria. La cultura del Barça oscil.la entre el combat (derrotar la gran església i conquerir el cel) i la derrota (“aquest any tampoc”).

El diferencial de poder explica que el Barça hagi de contractar un àrbitre per que li faci informes sobre els altres àrbitres;  mentre que al Madrid no li cal perquè ja els té els arbitres, són seus  i no en necessita cap informe.

El diferencial de poder explica com la cultura corporativa condiciona els rols dels components d’ambdues organitzacions.   Els jugadors del Madrid actuen (també juguen) des del poder, interpel·len, insulten amb total impunitat. Els jugadors del Barça juguen (també actuen) sense el paraigües del poder… i ho saben!. Més encara, si un jugador negre del Madrid després  d’interpel·lar i insultar (i provocar) és al seu torn insultat, se’l converteix en adalid de la lluita contra el racisme i màrtir nacional, i com que el Madrid no té màrtirs i no hi pot haver una església sense màrtirs, va directe als altars i resulta inconcebible que no li donin la pilota d’or.

El diferencial de poder explica la llegenda de l’esperit de lluita del Madrid, que no és més que la certesa del poder. Aquest és un clar indicador de la cultura corporativa:  perquè el primer que aprenen els jugadors del Madrid quan arriben al club és aquesta cultura: tenen poder,  i saben (tenen la certesa) que al final del partit no els xiularan cap penalti en contra i sí el penalti a favor, o que l’àrbitre allargarà el partit fins esgotar l’adversari i acabar marcant. No és esperit de lluita, és poder. En canvi la cultura que aprenen els jugadors del Barça és tot el contrari, saben que a punt de guanyar una lliga se’ls marcarà un penalti en contra  (Urruti, t’estimo!).

 

La cosa, doncs, va de poder, i de ser millors fabricants de soma.

I en aquest doble assumpte el Madrid guanya al Barça.

Per tant, el Madrid és una església molt més funcional que el Barça. Més propera al poder i més útil a la nercessitat de soma que defineix la nostra societat. Tanmateix, necessita la seva nèmesi per ser encara més eficaç socialment, i aquesta nèmesi, ai las! és el Barça.

I pel que fa al Barça, com que les perifèries també necessiten el seu soma, els seus fidels poden tocar el cel amb el futbol femení on el Barça aclapara el Madrid…. i fins i tot aconseguir un extàsi de joia comunitària amb qualsevol derrota de la totpoderosa església central (sobre tot si és a la champions i després d’una derrota del Barça).

El Barça és, doncs,  també tremendament funcional. La seva cultura és la resistència, tal com diu l’himne:

Jugadors, seguidors, tots units fem força.
Són molts anys plens d’afanys, són molts gols que hem cridat
i s’ha demostrat, s’ha demostrat, que mai ningú no ens podrà tòrcer.
Blaugrana al vent un crit valent tenim un nom el sap tothom:
Barça, Barça, Barça!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

No hi ha feixisme al segle XXI.

El feixisme va ser una estratègia política de defensa sense límits d’una burgesia  atemorida contra una classe obrera emergent i revolucionària a l’Europa de la primera meitat del segle XX. L’objectiu va ser eliminar la revolució eliminant (físicament si calia) la classe obrera.

Un parell de tàctiques d’aquesta dura estratègia defensiva van consistir en reivindicar la nació (comunitat idealitzada) contra la classe (conflicte), i eliminar la democràcia política pel temor a que el vot obrer fos revolucionari.

 

Avui ni la burgesia està atemorida ni el vot obrer és revolucionari (i per acabar-ho d’arreglar ja ni tan sols hi ha classe obrera).

La burgesia no està atemorida: ha incrementat el seu poder econòmic i la seva dominació política a través del control dels estats, i sobre tot ha guanyat l’hegemonia imposant la seva cultura individualista i competitiva. Com diu Warren Buffet “És clar que hi ha una lluita de classes, però és la meva classe, la classe dels rics, la que estem guanyant per golejada”. Els obrers ja no volen fer la revolució: volen fer-se rics cadascun d’ells, individualment. No cal, doncs, eliminar ni destruir: el feixisme és innecessari (i lleig).

El vot obrer no és revolucionari: duna banda l’experiència electoral del darrer mig segle ho confirma, més encara els obrers voten les opcions de la dreta que es presenten com antisistema; i d’altra banda, els partits “soi disants” revolucionaris ja estan ben professionalitzadets i domesticats. No fan por i no cal, doncs, eliminar ni destruir: el feixisme és innecessari (i lleig).

La classe obrera ha desaparegut: Hi ha certament molts obrers, i molts treballadors dels serveis, i uns quants a l’agricultura. N’hi ha molts més que en  cap altre moment de la història del mon mundial. Però no són una classe social sinó un aglomerat d’individus cada un dels quals vol sortir-se’n pel seu compte. L’hegemonia individualista i competitiva ha liquidat la consciència col·lectiva, la consciència de classe, i en definitiva la classe. Potser hi ha una ”classe en sí”, però el que segur no hi ha es una “classe per a sí” . No fa por i no cal, doncs, eliminar ni destruir: el feixisme és innecessari (i lleig).

 

No hi ha, doncs, lluita de classes. Ara la lluita és entre normals i diferents. Els normals son la majoria de la població (incloses les restes de la classe obrera) que vol ordre i seguretat,  benestar i millora individual, i que deprecien i criminalitzen els diferents. Els diferents son el boc expiatori al que culpar de tots els mals del món i no són en absolut una classe social que pugui lluitar amb consciència col·lectiva.

(“Normals i diferents, unes relacions complicades”  “https://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/139582/13/normals_diferents.pdf)

 

No hi ha doncs lluita de classes, sinó exigència dels normals de més autoritat per poder controlar els diferents (per exemple, immigrants, okupes, rodamons, “radicals”, etc.). I la manifestació d’aquesta no-lluita-de-classes no és el feixisme perquè ja no cal eliminar ni destruir ningú: ni una classe social ja desapareguda i ben integradeta en el sistema, ni els diferents perquè son molt útils com a bocs expiatoris (sempre és més rendible aprofitar que eliminar)..

 

Per tant avui enlloc del feixisme hi ha autoritarisme amb soma

(soma: ahhh, ohhh… el món feliç de l’Aldous Huxley).

Autoritarisme perquè la majoria de la gent (els normals) com que volen ordre i seguretat,  benestar i millora individual volen autoritat. L’autoritarisme contemporani no va contra la gent, és justament el que vol la gent.

La gent només es queixa quan hi ha un excés -precisament només quan hi ha un excés-. De fet, tot excés de violència i destrucció, que seria el més semblant a la fenomenologia del feixisme, resulta avui clarament disfuncional. La prova més recent ha estat el risc que han suposat els pistolers de Minneapolis per a les expectatives electorals de Trump, fins el punt que el president ha hagut de cessar el seu cap: la violència és lletja i ineficient.

A més a més a més, com que a més la democràcia formal s’està evidenciant com opaca, lenta i clientelar, i s’allunya de la gent, l’opció de fórmules de gestió autoritàries es va imposant, així els normals demanen autoritat contra els diferents a qui culpen de tots els mals del mon mundial (immigrants, okupes, rodamons, “radicals” són els responsables de tota la delinqüència i la inseguretat, la brutícia i el vandalisme).

La burgesia feixista estava en contra de la democràcia pel temor a que el vot dels obrers portés la revolució;  ara la nova burgesia tecnològica està en contra de la democràcia senzillament perquè és ineficient, ruïnosa i clientelar.

 

I soma!:  i soma sí, perquè per molt normals que vulguin ser els normals, l’explotació no ha desaparegut, la desigualtat segueix i augmenta, i amb ella el risc de desesperació i de rebot, de que la gent s’emprenyi i un dia hi hagi un esclat i tot se’n vagi a rodar…..

Però això no passarà mai perquè, com diu Buffet:  “És clar que hi ha una lluita de classes, però és la meva classe, la classe dels rics, la que estem guanyant per golejada”  L’hegemonia individualista ha triturat qualsevol opció col·lectiva i per arrodonir-ho ens ha dotat d’un ample assortit de soma en totes les seves diverses manifestacions: drogues i pastilles legals i il·legals, religions laiques (futbol, espectacles, etc), religions transcendentals, i fins i tot el mateix miratge de l’escarransida democràcia política (podem criticar, ens podem queixar, podem votar: som lliures i democràtics!!). Tota  la creixent oferta de solucions màgiques a les contradiccions socials i vitals és més que suficient per mantenir l‘ordre social. Es l’alienació. Es el soma.

Es l’autoritarisme amb soma. Som nosaltres.

 

Ja ho cantava Raimon:

De tantes coses parlàrem
Del que hem viscut i del que viurem
Del mal que ens han vingut fent
Del poc que hem après encara, del molt que ja hauríem de saber

Moltes vegades recorde les paraules que ell va dir
Que només uns quants sentírem
Entre els riures dels companys, paraules que ara vos dic:
Ens enganyaran amb qualsevol cosa
Unes mamelles en cromo, uns culs fotografiats
Quatre paraules solemnes i un futbol manipulat

 

 

 

En els temps del Franco, que no són tan llunyans com de vegades pensem, la sabiduria popular definia la RENFE així: ruego esperen no funciona esto

Pel que sembla la cosa no ha canviat gaire. Ens segueixen pregant que seguim esperant perquè això  segueix sense funcionar.

(Hi havia més definicions perquè la sabiduria popular és infinita; per exemple, un amic del blog en recorda una de molt adequada que deia: “retrasos enormes, necesitamos fuerza: empujen”)

Els trens no funcionen per petites o grans catàstrofes com les inclemències del temps, la fatiga dels materials i l’escàs manteniment, fins i tot possibles vagues encobertes, etc. Com diu una altra amiga del blog: “la gent plana, treballadora, estudiant, pateix dia rere dia aquest caos, em poso en la seva pell i tremolo d’impotència i ràbia“.

Ara bé, es tracta de catàstrofes puntuals, que són tristes i llastimoses , que lleven irremeiablement vides humanes, i que destrossen famílies, agendes, treball, etc.

Tanmateix, són catàstrofes anecdòtiques que no són “la causa de” sinó” la conseqüència de”, perquè més enllà de l’anècdota hi ha les categories estructurals que expliquen i fan intel.ligible  el daltabaix ferroviari i en són, doncs,  la causa.

 

I hi ha dues categories estructurals lligadíssimes a la història i a l’estructura social i de poder.

1.- l’aposta per  l’alta velocitat en detriment de la proximitat, és a dir l’aposta per l’aparença per damunt de la realitat: AVE per damunt de rodalies. Ens hem gastat tota la pasta en els AVE’s i no ens ha quedat res per a les rodalies.

Això és Espanya en la seva història i en la seva estructura: el que importa és l’aparença -som el país dels “hidalgos”-  resultat d’un lent declivi imperial, una revolució burgesa mai feta, unes estructures de poder fràgils i per tant més agressives que productives i més necessitades d’aparença de de realitat (“que inventen ellos”). Tot plegat ha conduït a una estructura necessitada de proeses  espectaculars però ineficients econòmicament i socialment: per exemple som el país que rep més turistes de tot el mon mundial i som el segon país del món en quilòmetres d’alta velocitat… encara que estiguin infrautilitzats.

En fi, rodalies -la eficiència- no compta, i l’AVE-l’aparença- s’ho ha endut tot.

 

2.- La necessitat de reforçar el centre geogràfic i polític. La debilitat de l’estructura de poder i la necessitat de l’aparença, així com l’obsessió de l’expresident Aznar han comportat l’estratègia de concentrar-ho tot a la capital. La por a les perifèries explica aquest projecte de superar la debilitat amb la creació artificial d’un pol de dominació i hegemonia .

Aquesta fragilitat és la que explica l’obsessió radial: cal enfortir i hipertrofiar el centre contra les perifèries i cal dificultar o impedir la comunicació de les perifèries entre sí:  això sí que és debilitat perquè només un poder dèbil te por a les seves perifèries!

 

3.- I hi hauria una tercera categoria a considerar limitada només a Catalunya: d’una banda l’èmfasi política catalana dels darrers anys ha estat una altra i possiblement ha descurat aquest assumpte,  i d’altra banda l’ escassa confiança en que una gestió catalana del sistema de  rodalies sigui millor s’explica per la ineficiència generalitzada de l’administració pública catalana.

Tanmateix, això son figues d’un altre paner.

 

 

 

El Jesús Matamala, amb la inestimable col.laboració de la Intel-ligència artificial, ha elaborat aquesta infografia sobre la democràcia; laus Deo!

 

Ni ha existit, ni existeix, ni existirà mai dels mais.

La tesi definitivament definitiva  sobre la inexistència i la impossibilitat de la democràcia es pot seguir en quatre passos:

 

1.- Constatació empírica

Si democràcia vol dir poder de la gent (del grec demos i kratos), la confirmació empírica és òbvia:  des de que el mon és món i a tot arreu del món mundial, el poder de la gent no existeix.

La gent (la majoria de la  gent) no té poder per definir la seva vida: ni la feina, ni les condicions de vida, ni la vivenda,  ni l’atenció sanitària, ni tantes altres coses. Ni té poder ara, ni  l’ha tingut mai, i ni el tindrà mai dels mais.

Tanmateix,  la democràcia és una paraula màgica que queda molt bé i té una gran aparença legitimadora, per tant com que no la volem perdre hem dissimulat la seva inexistència reduint-la  a un únic espai de la vida social:  la política. Mentre la política sigui formalment democràtica ja podem dir que la democràcia existeix!

Tanmateix, ni així no existeix.

La pregunta s’imposa: per què?

 

2.- L’explicació, per què no existeix ni tan sols en la política?: dues raons

Primera: en societats complexes la democràcia és impossible perquè no podem governar tots,  de manera que n’elegim uns quants per a que ho facin (això és la representativitat: democràcia indirecta). Aquests esdevenen els professionals de la política i segueixen la lògica de qualsevol professió (tenir poder i monopoli en l’exercici de la seva feina) i com que aquesta professió remena poder, viuen un procés d’empoderament privat, controlen, manen, s’ho maneguen, i en conseqüència, la població s’allunya i desconfia de la política.  L’opacitat de la política contemporània és un resultat de la complexitat i de la representativitat i és un fenomen estructural que no depèn de la bona o mala voluntat dels polítics sinó de les condicions estructurals de l’exercici del seu poder.

Segona: En societats on el mode de producció capitalista (MPC) és hegemònic, la democràcia és impossible perquè el MPC es basa en el guany individual i aquest es incompatible amb el poder col·lectiu (demos) . El MPC és absolutament incompatible amb la democràcia. Per posar un exemple clàssic, la plusvàlua -guany individual- es fa a costa d’eliminar el guany/poder col.lectiu: això és la “dictadura” de la burgesia, i per això els clàssics parlaven de la “dictadura” del proletariat per contraposició. Tanmateix, un bon indicador de l’hegemonia del MPC és la demonització i mala fama del terme “dictadura”  contraposada a una altra paraula màgica i buida de contingut com és la llibertat, de manera que el MPC és llibertat i tot el que hi ha fora és dictadura, ai uix!.

 

I, ai las!, en aquesta doble trampa van caure i han seguit caient polítics i partits revolucionaris (“intel·lectuals orgànics de la classe obrera” en la tradició marxista), que es van creure i ens van fer creure que la democràcia podia ser  l’antesala d’una revolució en llibertat i sense dictadura. Al llarg dels anys, els millors d’aquests van donar la vida intentant quadrar aquest  cercle,  mentre d’altres l’únic que pretenien era professionalitzar-se i viure de la política aprofitant aquest nínxol laboral .

 

3.- Ergo: la democràcia no existeix i s’ha reduït a votar

Ens trobem davant d’un mercat. A les eleccions hi ha oferta i demanda: l’oferta la composen els programes dels que es presenten i la demanda és el vot de la gent que compra els diferents programes.  El truc és, per tant, que l’oferta s’ajusti a la demanda, és a dir que els programes s’ajustin al que volen els votants. En conseqüència no es voten propostes antipàtiques ni exigents. Els votants són els clients, i el client sempre té la raó.

Per exemple, ¿què volen els votants d’una societat  conservadora, és a dir envellida, benestant i hedonista)?:  ser afalagats amb seguretat i confort, i no ser exigits amb sacrifici i responsabilitat. Tenir tots els drets i pocs deures.

I aquest escenari és, ves per on, és el germen de la desaparició de la democràcia política, perquè si ningú s’atreveix a proposar i votar assumptes que impliquin sacrifici i responsabilitat, la societat va directe a la crisi i la decadència…

 

4.-Per això, apareix un nou i  lògic espai per a les dictadures, en aquest cas les tècnològiques

Per exemple, segons Peter Thiel, “la llibertat i la democràcia ja no son compatibles perquè el progrés exigeix decisions impopulars, lideratges forts i sobre tot , que les majories no interfereixin en els plans de les elits innovadores”.

Al començament de la societat industrial, la burgesia estava en contra de la democràcia perquè si els obrers votaven podia perdre el poder,  ara la nova burgesia tecnològica està contra de la democràcia senzillament perquè és ineficient, ruïnosa i clientelar.

Ja ho deia el gran Dario Fo.

“com que la merda ens arriba al coll, anirem amb el cap ben alt”

 

 

Aclaparadora i estratosfèrica demostració de força militar tàctica, que no estratègica, dels Estats Units (EUA) a Veneçuela: bloqueig marítim, bloqueig aeri, destruccions selectives, segrest del President del país, etc.

Control de petroli i paquet ben marcat de cara als veïns geogràfics: Colòmbia i Mèxic per no parlar de Cuba i Nicaragua.

 

¿Des de quan això és una debilitat?, des de sempre. Per tres raons, com a mínim:

 

Primera raó.- l’opció per un mon multipolar (cfr. sobre el mon  mundial, homenatge a Jesús Matamala https://normalsidiferents.com/2025/12/22/sobre-el-mon-mundial-homenatge-a-jesus-matamala-bacardit/).

El reconeixement de la multipolaritat és un indicador del declivi d’un únic imperi mundial. Es un reconeixement de debilitat imperial. Els EUA ja no són ni poden ser l’única potència mundial.

Això comporta el reconeixement de que cada potència mundial te les seves àrees d’influència i seguretat (sobre tot de seguretat). I Veneçuela és àrea de seguretat dels EUA, com Ucraïna és àrea de seguretat de la federació de Rússia. Per tant, la necessitat de controlar Veneçuela i el seu petroli és indicador de debilitat mono-imperial.

 

Segona raó.-  la violència sempre és la resposta del dèbil. Paradoxal però no contradictori: els humans sabem des de que el món és mon que quan estem bé no agredim perquè no ens cal; de manera que quan agredim és perquè estem malament.

Un imperi dèbil és un imperi agressiu i l’ús de la violència en les relacions internacionals és indicador de declivi imperial. Entre el centre imperial i les seves perifèries ja no hi ha convenciment sinó coerció, no diplomàcia sinó exèrcit. S’ha acabat l’hegemonia del poder suau i cal recórrer a la dominació per la força. (Homenatge a John Mearsheimer: “Lejos del espectáculo militar y la narrativa oficial,  este tipo de acciones no reflejan confianza ni dominio, sino ansiedad estratégica frente al ascenso de China y la erosión de la hegemonía estadounidense. Cuando una superpotencia recurre a la fuerza directa contra un Estado debilitado, el mensaje que envía al mundo no es poder, sino urgència”  https://www.youtube.com/watch?v=1kFkdRpCU0U).

 

Tercera raó.- EUA versus Xina, la trampa de Tucídides i la debilitat imperial.

La trampa de Tucídides és una situació històrica que veu una potència dominant entrar en guerra amb una potència emergent, empesa per la por que desperta en la primera l’aparició de la segona. (https://ca.wikipedia.org/wiki/Trampa_de_Tuc%C3%ADdides)

La necessitat de frenar el creixement de la Xina és símptoma de debilitat, i el resultat d’aquesta debilitat és la guerra (de moment només comercial) dels EUA contra la Xina. Un exemple és la necessitat de controlar el petroli veneçolà, del qual Xina n’era un dels més grans importadors. I les guerres… sabem om es comencen però no sabem com s’acaben!.

 

Total, que aquesta demostració apostoflant de força militar amaga una debilitat imperial.  Sabem com ha començat però no sabem com acabarà. Ai las!.

Per tant, el millor que podem fer és concloure amb aquella sàvia recomanació de Raimon:

No et donaré ni el més petit consol,
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.