Diu la història que les grans catedrals europees són cosa de l’Edat Mitjana, i que la seva construcció va ser una obra col·lectiva que abastava més d’una generació i podia arribar a durar centenars d’anys. Les aportacions econòmiques van ser tan diverses que anaven des dels reis i nobles fins als gremis d’artesans i les aportacions populars, passant òbviament pel finançament de la mateixa Església.

Era el moment del mode de producció feudal (MPF);  per tant les catedrals evidenciaven el poder material/físic i sobre tot l’immens poder simbòlic/espiritual de l’Església catòlica. Gastar-hi temps i diners i esforç físic era, doncs espiritualment molt rendible.

Tanmateix, cap al segle XV el MPF va anar desapareixent i va començar el sistema món capitalista (MPC): acumulació primitiva de capital, reforma protestant i desencantament del món, i sobretot  un canvi radical en la lògica de la inversió econòmica –perquè la burgesia només  inverteix en la producció de béns i serveis que permetin maximitzar els seus beneficis materials–. Els beneficis de les catedrals eren bàsicament simbòlics/religiosos i a més minvants, i la seva construcció apareixia com una   inversió i un consum sumptuaris i deixaven de tenir sentit. Així es va acabar el temps de les catedrals.

Insistim: amb la transició del MPF al MPC, es va acabar l’època de les grans construccions religioses

 

I al cap d’uns segles arribem a la Sagrada Família,

edifici sumptuari “donde los haya” i presumptuosament ple de simbolismes religiosos.

Ha estat una construcció controvertida tant des del punt de vista religiós com polític i fins i tot urbanístic  i artístic, tant és així que  ha estat al bell mig de polèmiques constants, amb crítiques religioses, polítiques, urbanístiques i artístiques. Per exemple:

L’any 1965 La Vanguardia publicava una carta  que sol·licitava la paralització de les obres de la Sagrada Família, argumentant que la continuació del projecte sense Gaudí comprometia la integritat artística i conceptual de l’obra original. La signaven tècnics i artistes rellevants com  Antoni de Moragas, degà del Col·legi d’Arquitectes. Antoni Serrahima, president del FAD. Roberto Terradas, director de l´Escola d´Arquitectura. Estudiants de l’ETS. d’arquitectura. Nikolaus Pevsner, director d’Architectural Reviews. Gio Ponti, director de Domus. Bruno Zevi, director de L’architettura. Ernesto N. Rogers, director de Casabella. Vittorlo Gregotti, director d’Edilizia Moderna. M. Capelladas, O. P., director d’Art Sacré, Carles de Miquel, director d’Arquitectura. Assís Viladevall, director de Quaderns d’Arquitectura. Le Corbusier, Ludovic Quaroni, Paolo Portoghesi, Ludovlco Belgiolso, J. A. Coderch, Manuel Valls, N. Rubio Tudurí, Antoni Bonet, Oriol Bohigas, J. M. Martorell, David Mackay, Federico Correa, Alfons Milà, Joaquim Gili, Francesc Bassó Toui, J. M. Fargas, Xavier Subías, J. M. Sastres, Josep Pratmarsó, A. Fernández Alba, R. V. Molesun, J. A. Corrals, Jesús Bosch, Javier Feduchi, J. L. Pico, C. Ortíz Echagüe, Ignacio Araujo, arquitectes. Pere M. Busquets, O.S.B., Miquel Estradé, O. S. B., Evangelista Vilanova. O.S.B., A. Borras, Ricard Pedrals, prevere; Frederic Bassó, prevere; Joan E. Jarque, prevere; J. Alemany, prevere; Joan Ferrando, prevere; Casimir Marti, prevere; Josep Bigordà, prevere; M. Prats, prevere; Jordi Bertrán, prevere; Josep Hortet, prevere; Pere Tena, prevere. Joan Miró, Antoni Tapies, J. Llorenç Artigas, A. Ràfols Casamada, Todó, Marcel Martí, Hernández Pijoan, Subirachs, Antoni Cumella, Cesc, Oriol Maspons, Juli Ubiña, Leopold Pomés, Xavier Miserachs, André Ricard, Rafael Marquina, Jordi Dicenta, Romà Gubern, Joan Prats, Oriol Martorell, J. M. Mestres Quadreny. Roberto Pane, Gillo Dorfles, Giullo Carlo Argan, Sibyl Moholy-Nagy, Alexandre Cirici, Camil J. Cela, R. Sants Torroella, J. M. Valverde, A. Badia Margarit, Joan Teixidor, Joan Oliver, Joan Perucho, Salvador Espriu, Carles Soldevila, Carles Barral, J. Gil de Biedma, J. M. Espinàs, Joan Brossa, Maria Martinell, Lluïsa Calvet,

El 2015, el barceloní Oriol Bohigas va insistir a La Vanguardia que la Sagrada Família li semblava “una vergonya mundial” i “una anomalia arquitectònica”.

 

 

Més enllà d’aquesta polèmica, la Sagrada Família  se’ns apareix com una construcció aparentment anacrònica.

Només  “aparentment”, perquè la Sagrada Família no és un projecte feudal sinó capitalista. Per tant no només no és anacrònica sinó tremendament actual, moderna i post moderna.

Com a mínim per dues raons, la material i la simbòlica

1.- La material, raó econòmica: La Sagrada Família (i el seu propi procés de construcció) ha esdevingut un enorme producte de consum massiu  de la gran indústria que està possibilitant el model econòmic espanyol (i català) que de moment es el far d’Europa: el turisme. Poca broma, si el turisme és el nostre petroli, la Sagrada Família n’és un dels principals jaciments

La Sagrada Família va rebre l’any passat 4.877.567 visitants, essent el monument més visitat d’Espanya. Gràcies a aquesta alta afluència, el temple recapta més de 130 milions d’euros anuals.  Esteve Camps,  president delegat de la Fundació Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família va dir tranquil·lament que “La Sagrada Família funciona con una lògica empresarial”( La Vanguardia 14 de juny de 2026)

Per cert, aquesta lògica empresarial  i els seus ingressos econòmics han permès l’acceleració final de les obres (unes obres que en la cultura popular dels barcelonins arribarien  fins a la fi dels temps). Tot això, a part de que les noves tecnologies de la construcció han permès reduir considerablement el temps de construcció.

 

2.- La simbòlica, raó religiosa: avui el pes de l’Església catòlica és encara fort però minvant i el seu impacte social és secundari i inclús pintoresc;  però  el MPC tot ho aprofita,  i  és capaç de convertir la fe en un producte i mercantilitzar qualsevol símbol religiós.

La presència del Papa Lleó XIV en la consagració de la Sagrada Família ha permès una difusió “urbi et orbe”  de les imatges del temple, en directe i per a tot el mon mundial. Riuades de gent fent hores de cua  aguantat el sol i la calor,  i massiva assistència a l’espectacle: tot plegat exactament igual que en un concert de roc o un partit de futbol.   Ha estat una grandiosa operació de marketing (a preu reduït) que converteix un símbol religiós en un fenomen turístic que atraurà  milions d’essers humans a Barcelona, on hi aniran  encara que només sigui per això que ara en diem l’efecte FOMO ( Fear Of Missing Out).

Queda clar que el capitalisme és com el porc: tot es pot aprofitar. També la fe religiosa.

 

Com deia Carles Marx al Manifest del Patit Comunista:

La burgesia no pot existir sense revolucionar ininterrompudament els instruments de producció i, per tant, les relacions socials. (…..). La ininterrompuda commoció de totes les condicions socials , la inseguretat i el moviment eterns distingeixen l’època burgesa de totes les altres.  Totes les condicions de vida encarnades, rovellades, amb els seus ròssecs de punts de vista i opinions esdevingudes venerables per l’edat, són dissoltes, totes les creades de nou envelleixen abans que puguin consolidar-se. Tot allò relacionat amb els estaments i l’estabilitat socials s’evapora, és profanat tot allò que era sagrat, i els homes es creuen obligats finalment a considerar amb sang freda la seva posició en la vida, les seves relacions recíproques.

 

Aquesta anàlisi ha estat feta en col.laboració amb Jesús Matamala

La tesi d’aquest escrit és que el mite ens ha derrotat, perquè ha estat una de les armes de la guerra cognitiva amb la qual el MPC ha assegurat la seva hegemonia (i derrotat als qui el volien superar: vae victis).

 

El mite: des de que el món és món, els humans preguntem i responem.

De fet, l’espècie humana ha sobreviscut gràcies a això: reconèixer la nostra ignorància, resoldre-la, i donar-nos així certeses, i amb elles seguretat.

Els mites son  les primeres respostes a totes, absolutament totes les preguntes, ignoràncies i inquietuds i inseguretats dels humans. Per tant, com que es tracta de donar seguretats i certeses, els mites són més emocionals que racionals; van més al cor que al cap.

Inicialment el mite va ser la resposta que ens donàvem els humans quan encara no hi havia coneixement empíric de la realitat (quan no en sabíem prou responíem amb mite). I al llarg de la història el mite s’ha anat desenganxant de la realitat empíricament contrastada i ha tingut vida pròpia, apel·lant més a l’emoció que a la raó.

I lògicament,  el mite sempre l’ha construït qui “ha pogut” fer-ho, és a dir qui està interessat en tenir el monopoli de les certeses per monopolitzar les seguretats, eliminar inquietuds, i en definitiva fer creure a la gent; i això ha estat així des de les primeríssimes i antiquíssimes tradicions orals degudes als primers bruixots, sacerdots, caçadors o guerrers.

Les primeres respostes (mites) van ser sobrenaturals o sobrehumanes, atribuint a diversos déus totes les respostes (els homes no hi podíem fer res, només callar i creure). Hi poden intervenir herois (individus exemplars), en el benentès que si l’heroi es rebel·lava contra els déus se’l liquidava, no fos cas que els humans prenguessin el poder  (Prometeu i el foc en favor dels homes).

Després, i a mesura que els humans vam anar aprenent com funciona el món, hem anat reduint la quantitat de déus fins arribar al monoteisme que permet una molt millor dominació i és molt més fàcil de legitimar.

Tanmateix mai no hem eliminat el mite, faltaria més!. El mite és utilíssim en tota societat perquè segueix subministrant respostes emocionals que alimenten les cosmovisions amb que els humans donem sentit a les nostres vides (allò que en alemany es diu “weltanschauung”). Per donar sentit a la vida de la gent, les cosmovisions no són només racionals, sinó també  emocionals,  i s’alimenten de mites i de personatges mítics (els herois dels mites antics)

El mite és doncs, doblement conservador: perquè no qüestiona, i perquè la resposta dona seguretat no inquietud.

 

Del mite transcendent al mite immanent

Ara bé,  la transició del MPF al MPC provoca tremendes, tremendíssimes, modificacions socials (no només econòmiques), i una d’aquestes és l’impacte en el  mite.

I amb el canvi en el mite, el canvi en la cosmovisió: amb el MPC els humans som els amos del nostre destí.

Poca broma, som una espècie autosuficient que es posa dempeus  i controla el món a partir d’un triple eix:.

1. progressem il·limitadament i ens emancipem incessantment: la nostra capacitat de millora es constitutiva de l’ésser humà,
2. a partir de la raó (“cogito ergo sum”: som l’única espècie pensant). Tanmateix, la importància de la raó no ha eliminat la forçà de les emocions, i amb elles la presència dels mites,
3. els individus som lliures i fem servir la raó -i també l’emoció-  en l’exercici de la nostra llibertat (també de la igualtat i la fraternitat, però això una mica menys).

Finalment, “la realitat ja és racional i la racionalitat ja es real”, per tant hem arribat al millor horitzó social possible i no cal  lluitar contra les seves contradiccions: vivim en el millor dels móns possibles. Ergo:

Canvien les preguntes/inquietuds/inseguretats  dels humans i per tant canvien les respostes i canvien els mites.

Bàsicament la resposta passa de ser transcendent a immanent, és a dir de sobrenatural a natural  i  de déu o déus a l’individu.

1.- De sobrenatural a natural : no ens calen déus, que segueixen essent útils però ja no son imprescindibles com abans. La fe segueix essent funcional però ara ens interessa més la raó.

2.- De déu o déus a individu.  L’heroi contemporani no depèn de cap déu, sigui artista o esportista, científic … o fins i tot polític. Més encara, avui cada individu és l’heroi de la seva pròpia vida: l’individu és més important que en qualsevol altre moment de la història de la humanitat, i aquesta importància es manifesta en les quatre estructures de la societat.

• Com que visc més soc important.
• Com que consumeixo (i produeixo), soc important.
• Com que voto, soc important.
• Com que tinc informació i he de ser feliç, soc important.

I en aquesta lògica,  la llibertat individual apareix com la gran conquesta estratègica perquè el MPC es defineix també per la llibertat econòmica.

La paraula llibertat (sense definir-la gaire, no focs cas que prenguéssim mal )  esdevé la gran resposta mítica a totes les preguntes. Perquè apareix com profundament racional (ves per on) essent  simultàniament una gran mobilitzadora emocional.

Darrerament s’hi ha afegit la seguretat perquè el mite diu que no hi pot haver llibertat sense seguretat.

De manera que l’aportació del mite a l’actual  cosmovisió occidental és el terme llibertat,  que seguim sense definir (manllevant l’expressió de Raimon es tracta d’“una buida paraula per a no dir res ): la llibertat (i la seguretat) individuals  ho expliquen tot i son les respostes a totes les nostres preguntes, inquietuds i incerteses.

 

Mite i derrota.

Arribem al cap del carrer: la gran aportació del mite a l’hegemonia del MPC és la paraula llibertat.

I com que el llenguatge no és neutral, l’hegemonia del MPC, ha aprofitat aquesta paraula en la seva victòria en la guerra cognitiva (més enllà de les seves victòries econòmica i política); com si la llibertat fos possible en una societat on el MPC és hegemònic!

“Guerra cognitiva” és la denominació moderna de l’àmbit de la lluita de classes on el camp de batalla és la ment (abans parlàvem de consciència de classe i d’alienació). Aquí és on es guanya l’hegemonia, i si des de sempre el mite ha modulat la ment de la gent, ara l’expansió comunicativa ha fet omnipresent  la victòria del MPC i  la seva cosmovisió: el mite de la llibertat individual dona la resposta i el sentit de la vida a unes poblacions convençudes de les excel·lències del sistema (o en tot cas, incapaces de rebel·lar-s’hi)

Més encara, aquesta victòria ha provocat en els vençuts l’abandó i la renúncia a la cosmovisió pròpia (llenguatge, paraules, mites, àdhuc la història, etc)  per adoptar la del vencedor  (horitzó i marcs mentals sobre tot)….. Perquè els vençuts tenen (o tenien) una cosmovisió pròpia i estupenda, com deia Manuel Sacristan en un pròleg que va fer per a l’Anti–Dühring.

 Exemples.

Tots hem assumit (comunistes inclosos) que el comunisme és dolent perquè sembla incompatible amb la llibertat: derrota cognitiva.

Per tant els partits comunistes han deixat de dir-se comunistes: és a dir han assumit la derrota cognitiva.

Per tant els partits comunistes han cercat aliances electorals en les que no apareix la paraula comunista (per guanyar quatre miserables vots en uns parlaments): no nomes assumeixen la derrota cognitiva sinó que consagren una altra “paraula buida per a no dir res”: la democràcia, https://normalsidiferents.com/2026/01/18/la-tesi-definitivament-definitiva-sobre-la-democracia-no-existeix-goita-tu/

Hem eliminat del llenguatge l’expressió “dictadura del proletariat”, perquè dictadura és antònim de llibertat: derrota cognitiva (greu perquè hem perdut l’oportunitat de contraposar la dictadura de la burgesia a la del proletariat).

Hem criticat l’experiència històrica de la URSS perquè ai las! no s’hi defensava la llibertat i tenia gulags: derrota molt més que cognitiva perquè no hem tingut en compte la magnitud dels atacs “por tierra, mar y aire” que va rebre aquella experiència històrica… (com si a Occident no hi haguessin gulags!).

I l’exemple més punyent: l’horitzó limitat al guany individual de totes les reivindicacions socials contemporànies. Ja no es reclamen solucions col·lectives sinó sortides individuals,  tal com ho demostra el creixement del sindicalisme corporatiu i la davallada del sindicalisme de classe. El lema de les reivindicacions actuals és “qué hay de lo mio” i als demes que els bombin. L’individualisme ha guanyat.

 

Nomes ens queda recordar amb Raimon que:

Mai no hem pogut, però, desesperar del vell vençut
i elevem en la nit un cant a crits,
car les paraules vessen de sentit.
L’aigua, la terra, l’aire, el foc són seus,
si s’arrisca d’un cop a ser qui és.
Caldrà que digui de seguida prou,
que vulgui ara caminar de nou,
alçat, sense repòs, per sempre més
home salvat en poble, contra el vent.
Salvat en poble, ja l’amo de tot,
no gos mesell, sinó l’únic senyor.

 

Espanya: UE o BRICS?

1.- Europa (Occident) ha dominat el món els darrers cinc segles, que tot i no ser res en la història de la humanitat, resulten precisament els anys que per primera vegada permeten la dominació de tot el planeta sencer

2.- Espanya va participar en aquest domini només al començament (posem els primers dos segles a tot estirar). Després en va quedar exclosa pels seus dèficits a les quatre estructures: El buit demogràfic,  la manca d’una revolució burgesa, en conseqüència unes polítiques erràtiques, i una cultura a-econòmica feta d’aparences més que de realitats (el Hidalgo com arquetípic)

3.- De manera que quan Europa culmina la dominació colonial de tot el planeta (colonialisme econòmic i no aventurer), Espanya ja no hi és, perd aquesta oportunitat i en queda al marge.  Tot això es visible en la desaparició de l’imperi espanyol, en les dificultats de construir un Mode de Producció Capitalista sense un Mode de Producció Feudal previ, i per tant en el pes del catolicisme (ai Weber!) i una cultura econòmica d’improductivitat i aparences i els «hijosdalgo» com arquetipus.

4 .- Tanmateix, fa cinquanta anys Espanya torna a Europa (però sense haver fet els deures ni econòmics ni culturals);  i amb Europa torna el diner fàcil sense necessitat de preocupar-nos per la producció ni per la productivitat: turisme i servilisme. L’entrada a  Europa no resol res estructural a espanya (novament les aparences; a cada poble hi ha d’haver un poliesportiu i una piscina). Per acabar-ho d’arreglar, i em lògica conseqüència,  tornem a mirar  la resta del món per damunt de la nostres espatlles com si encara fóssim l’imperi.

5.- Ergo Espanya hem optat per Occident (el primer mon) i ens hem allunyat de la resta del planeta (inclosa Sud-Amèrica), en part perquè hem estat uns estómacs agraïts a l’acolliment d’Occident i en part perquè amb Europa creiem haver recuperat l’orgull de ser una potència del món mundial

 

 

Però ai las… s’està alterant la relació entre els tres móns del Sauvy:

1.- la dominació occidental (el primer món del Sauvy) comença a decaure  després del miratge del mon monopolar un cop eliminada la URSS i liquidada la guerra freda.

(Es por repassar al respecte el text ja clàssic d’Émmanuel Todd la derrota de occidente)

I la decaiguda occidental es dona sobre tot a Europe, que  és la gran derrotada en els dos conflictes recents: l’agressió de la OTAN a Rússia a propòsit d’Ucraïna i l’agressió dels EUA i Israel contra Iran. A l’Europa dels nostres dies se li pot aplicar la vella i bella dita grega els déus enceguen els que volen perdre:

1. demogràficament envellida i apàtica ( i sense gaire voluntat de rebre immigrants),
2. econòmicament estancada (sense energia barata la indústria ja no és competitiva: Europa s’està s’industrialitzant, terciaritzant i esdevenint cada cop més un parc temàtic)
3. políticament en mans d’una burocràcia que necessita demostrar el seu poder amb la  reglamentació més espessa i pesada que ha conegut la història universal.
4. i una cultura amb un estil de vida de final de benestar imperial (el titànic: folleu folleu que el mon s’acaba).

Implicacions en la defensa:

• la russofòbia secular europea s’accentua amb l’anticomunisme de 1917 a 1991 i engendra la OTAN, i  la desaparició de la URSS que deixa intacta la russofòbia impulsa l’expansió de l’OTAN  cap a (o contra) Rússia, amb la pretensió de trossejar-la (Brzezinski i el tauler mundial).
• Les èlits corporatives (complexe militar industrial financer mediàtic i lobby jueu) ho impulsen per mantenir el mon monopolar. Europa s’hi plega i així perd l’energia barata i s’arruïna amb la interminable despesa a Ucraïna.
• Amb el risc cert (acreditat per alguns governs, entre ells l’alemany) de desmantellar l’estat del benestar per rearmar-se militarment

Tanmateix ull a la paradoxa: l’armament barat (drons) s’està demostrant més eficaç que el car (tancs i portaavions): potser a la llarga no hi haurà contradicció entre canons i mantega

 

2.- i a l’altra banda del planeta, apareix una possible unió, encara no aliança i només embrionària entre

• restes de l’antic segon món (sobre tot la federació russa i Xina)
• i els segments més dinàmics del tercer món, ressorgint l’esperit dels no alineats -Bandung 1955-   (India, Brasil, Sudàfrica, etc). Els antics pàries de la terra.

Amb creixements demogràfics  molt superiors els occidentals, amb polítiques on la planificació econòmica no és pecat, i amb unes diversitats culturals d’estils de vida. Sense llast imperial ni burocràcies reglamentistes. I amb una molt millor posició en relació a l’energia.

Els brics en serien l’exemple més clar.

Podent, tal volta, significar l’arribada d’un mon multipolar (o bipolar o tripolar)

Implicacions en la defensa:

• No hi ha russofòbia per raons òbviament geogràfiques i fins i tot històriques (demogràfiques, econòmiques, polítiques i culturals).
• La desaparició del pacte de Varsòvia no ha comportat cap pacte similar: de moment només hi ha pactes bi o trilaterals . (de moment…..)
• Les èlits corporatives occidentals no en volen ni sentir parlar.  I pretenen mantenir el control de l’energia (de moment el petroli fins que s’acabi: Libia, Irak, el golf pèrsic, Veneçuela, ara Iran… per liquidar d’aquestes noves aliances i fins i tot estrangular el seu creixement econòmic.
• Com que tenen fàcil accés a l’armament barat (drons), està en risc el poder (i el joder) del complex industrial militar:  l’exemple és Iran  que està posant en questió l’hegemonia militar nord-americana i isaelí a base de drons i míssils de construció casolana

 

3.- Espanya en mig

La hipòtesi és que si la UE és el passat i els BRICS son el futur: Espanya elegirà el passat.

Teòricament, el dil.lema que es plantejaria Espanya seria:

Què hem de fer:

• seguir cenyits a l’atlantisme occidental amb decadència i rearmament inclosos, no cobrant ja de la mamella europea i  haver de pagar ara nosaltres als nous arribats a la UE (perquè ara ens tocarà pagar). Seguir embarcats al Titanic
• mirar cap a l’alta banda: per exemple cap als brics (cap això que ara se’n diu el Sud global però que cobreix el Nord i el Sud). Afrontar el repte d’un dinamisme social (que potser ja no tenim) i apropar-nos als antics pàries de la terra

Implicaciones en defensa:

A occident ens caldrà seguir pagant i sense cap garantia de seguretat sobre tot al sud (Marroc sempre inquietant)

A l’altra banda tindríem la possibilitat de noves aliances (sobre tot en el terreny migratori)

 

La hipòtesi és que si la UE és el passat i els brics son el futur: Espanya elegirà el passat.

Per raons:

• Demogràfiques (ja no hi som a temps)
• Econòmiques (la nostra economia està lligada a occident i la nostra principal indústria depèn servilment dels turistes europeus)
• La nostra política funciona amb aquest artefacte inútil que és el règim de democràcia formal (de fet, la dictadura democràtica de les elits)
• I sobre tot sobre tot sobre tot sobre tot, l’orgull cultural d’haver estat imperi i d’haver colonitzat, la glòria de ser del primer món, la vanitat de poder seguir mirant la resta del món per damunt de les nostres espatlles… en definitiva per l’aparença i no per l’essència.

 

España y yo somos así señora!,  (Eduardo Marquina, en Flandes se ha puesto el sol)

 

 

El juez ha imputado al expresidente José Luís Rodríguez Zapatero por tráfico de influencias y falsedad documental en relación con el rescate de la aerolínea Plus Ultra. El auto lo sitúa como líder de una presunta trama internacional y lo acusa de blanqueo de capitales gracias a sus “contactos institucionales y empresariales”. El magistrado establece el centro de la red en el despacho del expresidente en la calle de Ferraz de Madrid y señala su “intervención directa” en “operaciones internacionales de alto valor económico” relativas a productos petrolíferos, oro, acciones o divisas.

(El País, 19 de maig de 2026)

 

 

La imputació de l’expresident Zapatero no és un fet aïllat ni una suposada victòria de l’estat de  dret contra la delinqüència organitzada, sinó una peça més en la duríssima ofensiva de l’estat (profund) espanyol contra el PSOE. No es tracta tant de trobar coses lletjes en el Zapatero (de fet, si ens posem a buscar, trobarem coses lletges en el 99.99% de la població), sino de destruir el PSOE.

Recuperem un escrit anterior d’aquest blog que deia: El PSOE és un partit com els altres: en ell hi ha gent bona i gent dolenta, idealistes i arribistes, ètics i corruptes, respectuosos i agressors. Ara bé, sembla que és l’únic partit del món mundial on només hi ha gent dolenta i arribistes i corruptes i agressors. Perquè el PSOE ha rebut i està rebent una duríssima ofensiva policial i judicial, política i mediàtica “por tierra, mar y aire”. Contra la dona del president del govern, contra el germà del president del govern, contra el Fiscal General de l’Estat, contra un secretari del partit culpable només d’haver parlat amb Puigdemont, contra tots i cada un dels possibles sospitosos de corrupció i assetjament, i un llarguíssim etcètera negatiu (sembla que tots els corruptes, assetjadors, i etcèteres negatius d’Espanya estiguin a dins del PSOE, i que a fora la societat sigui una beatífica arcàdia feliç  plena de persones idealistes, ètiques i respectuoses).

Ara l’ofensiva s’adreça contra un expresident del Govern d’Espanya,  curiosament un home que mantenia contactes amb “los que quieren destruir España” (Molt significativament ningú es fica amb l’altre expresident exsocialista: Felipe González no fa por, de fet mai no ha fet por).

 

Tres raons d’aquesta intensa ofensiva

 

1.- Montesquieu: el pitjor enemic del PSOE és l’estat espanyol

L’ofensiva contra el PSOE és un indicador de la  gran falsedat de la teoria dels tres poders de Montesquieu, perquè a cap estat no hi ha tres poders angelicalment  independents, sinó tres departaments de la mateixa organització: el que marca les regles del joc (legislatiu), el que les posa en marxa (executiu), i el que vetlla per que ningú se’n surti (el judicial): no són tres poders independents sinó tres departaments del mateix poder.

Per tant, quan algun dels tres intenta ser autònom i amb aquest intent posa en risc alguna cosa grossa, l’estat reacciona por “tierra, mar, y aire”: legislatiu i judicial (sobre tot judicial), alts i no tan alts funcionaris, terminals mediàtiques, altres presidents del govern, la sempre benintencionada i caritativa conferencia episcopal,  passen a l’atac contra l’atreviment de l’executiu. I l’atac no és només polític, sinó judicial, institucional,  mediàtic, i personal. I com que la reacció és por “tierra, mar, y aire” arriba també a la destrucció personal.

En el cas espanyol això s’acompleix fil per randa: l’executiu en mans del PSOE ha intentat una gestió independent i això ha fet que tota la resta de l’estat espanyol s’hagi convertit en el seu el pitjor enemic .

I aquesta gestió independent del govern PSOE té dos eixos: una política més o menys d’esquerra (o si més no socialdemòcrata) amb un cert respecte a la diversitat d’Espanya, i una política de dignitat nacional en l’esfera internacional

Aquesta anàlisi no exclou ni justifica el doble pecat original del PSOE: la ingenuïtat socialdemòcrata de pensar que un estat capitalista es pot reformar (ai las!), i la permissivitat amb la corrupció pròpia (començant pel iniciàtic cas del germà del vicepresident de l’expresident exsocialista Felipe González).

 

 2.- Una política una mica d’esquerres en un país cada cop més de dretes

Espanya (i Europa i Occident) som cada cop més conservadors, per tant, quan anem a votar votem a la dreta. Aquestes és una dada sistèmica. L’espai polític de l’esquerra es redueix sense parar, i el PSOE segueix essent un partit més aviat d’esquerres. Per tant, la voluntat política del govern del PSOE xoca amb la creixent dretanització de la societat i dona més arguments a l’ofensiva de l’estat contra el PSOE.

D’altra banda, Espanya és molt centralista (i més encara després del procés català). El centralisme i la por a les perifèries és un clar indicador de debilitat tant en la construcció  històrica d’Espanya com en l’articulació política de la societat (vam construir 17 autonomies per la por als dos -o tres- nacionalismes perifèrics).

La conclusió és obvia. Espanya es una construcció dèbil i conservadora. La classe dominant espanyola és dèbil i conservadora. El seu estat és dèbil i conservador. L’estat és propietat dels conservadors de la dreta, i quan l’esquerra  s’atreveix a «usurpar-lo» s’accentua el seu caràcter dèbil i per tant violent i agressiu.

 

3.- i la venjança dels EUA?

Darrerament el govern espanyol ha assumit una política de dignitat nacional en l’esfera internacional , i s’ha significat activament en la seva crítica a les  agressions dels EUA i d’Israel. I el president dels EUA ja ha començar a amenaçar Espanya amb les penes eternes de l ‘infern.

Bé, doncs, els immensos tentacles geoestratègics dels poders nordamericà i israelià poden haver-se posat en funcionament per començar una implacable operació de venjança contra l’atreviment del govern espanyol:

Per exemple, i aprofitant que el Pisuerga passa per Washington o Tel Aviv, vegem, oh casualitat!,  aquesta notícia apareguda a la premsa arran del cas Zapatero:

Estados Unidos entregó datos del móvil del exdueño de Plus Ultra a la Justicia espanyola: El auto del juez de la Audiencia Nacional José Luis Calama revela que la agencia estadounidense Homeland Security Investigations trasladó a la Justicia española información extraída del teléfono móvil del venezolano Rodolfo Reyes Rojas, exdueño de Plus Ultra. La HSI, organismo oficial de Estados Unidos especializado en investigaciones complejas sobre organizaciones criminales transnacionales, remitió los datos obtenidos del volcado del dispositivo a la Brigada Central de Investigación de Blanqueo de Capitales y Anticorrupción de la Policía Nacional.

(La Vanguardia 19 de maig de 2026)

 

Per explicar el que està passant a l’Iran, cal començar pel més important: el poder.

Qui mana al mon?,  Resposta clara, el lobby jueu que té als EUA  poderosos tentacles a tres sectors clau del poder: les finances, la comunicació i el complex militar industrial (Mearsheimer dixit).

Què vol?. Seguir manant. Per tant controlar l’energia. La principal font d’energia segueix essent el petroli, i com que s’acabarà dintre d’ uns quants anys, és estratègicament molt important controlar-lo per poder controlar el món sencer.

Amb qui compta?. Té dos peons directes i un grapat de peons indirectes: els dos peons directes són l’administració nord-americana i el seu president sigui qui sigui, i l’estat d’Israel i els seus dirigents polítics siguin quins siguin. I els peons indirectes són la majoria de liders occidentals i la majoria de les seves poblacions.

Contra qui?. Des de 1991 el lobby i els EUA no tenien rival, la seva hegemonia era absoluta i el món vivia sota un domini unipolar. Però, ai las, el món canvia i la seva hegemonia és qüestionada per poders emergents (Xina, Brics, la mateixa federació russa, etc) que ens porten cap un món multipolar. Sobre tot la Xina, que és la potència que cada cop li disputa més l’hegemonia.  Per tant, hi ha guerra (sobre tot contra la Xina) , i guanyar la batalla de l’energia és guanyar una batalla d’aquesta guerra.

Tornem, doncs,  a l’energia: el lobby s’havia anat assegurat de grat o per força el petroli; tot el del golf d’Aràbia, Líbia, Irak, Síria, Veneçuela…. i ara tocaria Iran,

 

I què passa amb l’Iran?

El lobby ha encarregat a tots els seus peons que li assegurin el control del petroli  iranià;  i s’hi han posat tots: els governs nord-americà i israelià, els líders occidentals, els grans mitjans de comunicació de masses, les corporacions internacionals des de l’ONU fins les grans ONG’s. Tots pel petroli iranià: les crítiques politico-religioses de tirania i manca de democràcia amb tota mena de sancions econòmiques, l’atac de 12 dies al juny de 2025, la tramposa revolució de colors frustrada al gener 2026, i l’atac massiu a febrer març del 2026.

Carai, però de moment no se n’estan sortint.

I doncs, per què no se n’estan sortint -de moment-?

Primer perquè “els déus ceguen amb la supèrbia els que volen perdre.” El lobby i tot l’occident estem encegats de supèrbia. Portem cinc-cents anys de domini mundial (que no és molt en la història de la humanitat) i estem convençuts de que som els millors i menystenim els altres. Menystenir l’enemic porta inexorablement a la derrota. Hem menystingut l’Iran (de fet hem menystingut tota la resta del món). És el pecat de l’arrogància.

Segon, una manifestació de l’arrogància és l’etnocentrisme:  a occident com que som els millors mesurem i comprenem  els altres a partir de nosaltres i les nostres estructures, valors, ideologia, pautes, etc. Per exemple, hem decidit que aquest artefacte inútil que anomenem democràcia és infinitament superior perquè és nostre, i si algú no té aquest artefacte és dolent, inferior, corrupte i dictatorial. Un altre exemple, occident som una civilització utilitària de tempo ràpid i immediatesa, ergo ser màrtir és una tonteria; altres llocs del planeta poden ser civilitzacions expressives de tempo lent i de transcendència, ergo ser màrtir pot ser una esplèndida elecció.

Segon bis: hem decidit en conseqüència que les nostres armes són les millors i que les defenses de l’Iran són poca cosa i no podran resistir la nostra tremenda ofensiva.

Tercer, la multi polaritat: l’Iran no està sol ja que en major o menor mesura i directament o indirectament va rebent la comprensió i l’ajuda dels multipolars (armament, intel·ligència, provisions diverses, etc)

Quart (last but not least), això és també una guerra de religió; fonamentalistes cristians i jueus (que volen el gran Israel “del Nil fins a l’Èufrates”) contra l’Islam que és la religió de combat dels oprimits de la terra.

 

Com acabarà?.

Com ha passat, passa i passarà a totes les guerres, sabem com comencen però no sabem com acaben.

Avui per avui no ho sap ningú, ni el lobby, ni els peons, ni l’Iran, ni els multipolars perquè depèn de molts factors tant d’estructura (macro) com d’acció (micro).

Per posar només dos exemples d’aquesta indeterminació:

• un dels factors estructurals és geopolític: la negociació entre els EUA i Rússia en la que els EUA li poden demanar a Rússia que deixi de recolzar l’Iran a canvi d’una reducció de sancions i/o menys intervenció  a Ucraïna,
• un factor micro poden ser els destins personals dels dos líders de l’agressió, el president dels EUA i el primer ministre d’Israel: ambdós poden necessitar un resultat espectacular per als seus interessos estrictament personals (polítics en el cas de Tump i penals en el de Netanyahu).

També caldria comptar amb el que poden fer aliats, amics, coneguts i saludats dels contendents: d’una banda els aliats occidentals com la Unió europea; i de la banda de l‘Iran els aliats regionals com Hezbollà i els houthis i els fidels religiosos de tot arreu.

Escenaris possibles:

1. Destrucció de l’Iran, derrota dels multipolars, i retorn dels països del golf a la dominació nord-americana.
2. Destrucció d’Israel, derrota de l’hegemonia nord-americana, i canvis revolucionaris als  països del golf amb pèrdua de la dominació nord-americana.
3. Pacte, negociació, status quo, garanties, etc.

La cosa nuclear. Un altre possible escenari és un atac nuclear d’Israel contra l’Iran, i una possible conseqüència d’aquest atac pot ser un atac nuclear contra Israel (i la seva destrucció atès el seu escàs territori) a càrrec del mateix Iran o qualsevol altre país nuclear (Pakistan, la mateixa federació russa, etc.).

L’escenari nuclear és perfectament possible: el lobby espera el gran benefici que és el control del petroli iranià, i pot estar disposat a assumir un cost inferior, per exemple el temps de demora per la radioactivitat o una crisi política a l’administració nord-americana o la mateixa desaparició de l’estat d’Israel. Tant l’administració nord-americana com l’estat d’Israel només son peons, (igual que el president dels Estats Units i el primer ministre d’Israel), i els peons es poden sacrificar per guanyar la partida.

Tots els escenaris son, avui per avui, possibles. Tanmateix, l’únic que ja està descartat és la victòria ràpida dels agressors perquè els déus els han cegat amb la supèrbia.

 

I Europa?:

El paper (de la trista figura) d’Europa es pot definir amb les primeres paraules de la pel·lícula gladiator: “Cal saber quan hom és derrotat… ¿tu ho sabries?”

De profundis clamavi ad te Deum, domine exaudi orationem meam