Autor: julisabated

Almodis Cebrià Salvador,

Anna Sabater Montaner,

Bernat González Ripoll,

Carla Moncau Santaana,

Fàtima Quesada Bayo,

Gino Ricci López,

José Marco Salcedo Q.

Juan B. García Cabezudo,

Marta Càrceles García,

Mireia Casado Olivas,

Verónica Álvarez Martínez:

Van estudiar el tractament de les relacions de gènere en la música popular durant un període de 75 anys (1946–2020). A partir d’una base de dades primària de 2.723 cançons d’èxit —concretada en 1.524 cançons en castellà i 1.071 cançons d’amor—, la investigació va analitzra com la música produeix i reprodueix les estructures culturals, els rols de poder i les dinàmiques d’afectivitat a la societat.

L’anàlisi s’articula cronològicament en tres generacions sociològiques: la Postguerra (1946–1970), el Desenvolupament i Transició (1971–1995) i els Estancaments (1996–2020).

 

Principals Conclusions

• De la Subordinació a l’Autonomia Femenina: La figuració de la dona com a subjecte «normal» (subordinat, passiu, infantilitzat i asexuat) ha disminuït del 71,90% a la primera generació fins al 51,61% a la tercera. L’autonomia femenina ha guanyat terreny, tot i que s’observa un estancament entre la segona i la tercera generació.
• Persistència de l’Hegemonia Masculina: L’home es manté com el subjecte narratiu hegemònic (protagonista del relat en el 77,45% de les cançons), mentre que la dona n’és l’objecte (54,43%). L’autoria de les cançons és aclaparadorament masculina (86,29%), i la interpretació femenina se situa només en un 26,36%. La dominació masculina ha disminuït (del 79,34% al 52,20%), però es manté vigent.
• Trànsit de l’Amor Platònic a l’Amor Físic: L’amor idealitzat i platònic (que representava el 63,89% de les cançons a la primera generació) ha caigut al 23,62% a la tercera. Paral·lelament, l’amor físic ha passat del 33,25% al 65,60%, amb una creixent explicitud del cos i el sexe.
• Culpabilització de la Dona Alliberada: A mesura que la dona s’autonomitza, la música popular li atribueix la responsabilitat del desamor. En el 75,88% de les cançons on la dona és culpable de la ruptura, aquesta és presentada com una «dona diferent» (autònoma i activa), deixant palès un veredicte punitiu de la música popular vers la dona alliberada.
• Desinstitucionalització i Conflicte: Les referències institucionals de la relació (matrimoni, nuviatge, família) han patit una avallada constant. Això no ha derivat en fugacitat, sinó en un augment del conflicte expressat en les lletres, on el despit i els indicadors de discòrdia es tripliquen a la darrera generació.

• Model Dialèctic de l’Evolució: L’estudi sintetitza els 75 anys mitjançant un esquema dialèctic:

• 1. Tesi (1946–1970): Dominació masculina i amor platònic.
  2. Antítesi (1971–1995): Revolta/alliberament de la dona i reivindicació de l’amor físic.
  3. Síntesi (1996–2020): Retorn/involució del poder masculí i amor físic dominat per l’home (hedonisme conservador i impacte del reggaeton).

 

 

Context i Metodologia de la Recerca

L’estudi parteix de la premissa que la música popular produeix i reprodueix el contingut cultural majoritari d’una societat en un moment històric determinat. El discurs de les cançons de major audiència ofereix una finestra privilegiada per analitzar l’estructura cultural de cada època.

Font de Dades i Mostra

• Univers Total: 2.723 cançons d’èxit acumulades entre 1946 i 2020.
• Mostra d’Anàlisi Directa: 1.524 cançons escrites en castellà.
• Submostra d’Amor: 1.071 cançons d’amor en llengua castellana.
• Fonts de Selecció: Des de 1966 s’utilitzen les cançons número 1 de la cadena Los 40 Principales. Per al període 1946–1965, es van creuar diverses fonts d’èxits musicals anuals.

 

Enfocament Metodològic Integrat

S’ha emprat una metodologia doble i complementària:

1. Anàlisi Quantitativa Lexicogràfica: Recompte exhaustiu de termes (subjectes, temps verbals, components físics, expressions del querer, i indicadors de desamor, conflicte i institucionalització).
2. Codificació Qualitativa i Comparativa: Categorització sistemàtica de les cançons segons el paper de la dona, l’home, l’amor i el desamor.
3. Perspectiva Intergeneracional: Contrast de categories mentals i morals adquirides en la socialització de diferents generacions de recercadors per assolir una interpretació holística.

 

 

 

Definicions Operatives: «Normals» vs. «Diferents»

L’anàlisi es construeix sobre la teoria de la desigualtat social i les relacions entre l’estatus de «normalitat» (definit pel poder hegemònic) i de «diferència»:

• Dona Normal: Assumeix la dominació masculina. Es caracteritza per la subordinació, passivitat, emotivitat no racional, infantilització, asexualitat i l’assumpció de rols domèstics tradicionals.
• Dona Diferent: No assumeix la dominació masculina. Presenta autonomia, racionalitat combinada amb emotivitat, activitat social i relació paritària o activa amb els homes.
• Home Normal: Viu la dominació masculina. Negativa a l’emotivitat, lideratge impositiu, nul·la assumpció de rols domèstics i relació invasiva/de domini vers les dones.
• Home Diferent: No viu la dominació masculina. Accepta les emocions, renuncia a la dominació i estableix relacions no invasives.

 

 

Context Històric i Estratificació Generacional

La investigació divideix els 75 anys d’estudi en tres períodes generacionals vinculats a l’estructura sociodemogràfica, econòmica, política i cultural d’Espanya:

1. La Primera Generació (1946–1970): La Tesi

• Estructura Social: Régim demogràfic antic, economia de subsistència autàrquica (fins als plans d’estabilització de 1959), dictadura franquista i una cultura sacrificial catòlica amb un control rigorós de la sexualitat.
• Discurs Musical: Entorn essencialment rural i poètic. Lletres marcades per referències patriòtiques, la natura (flors, ocells, lluna), Déu i la cobla.
• Relació de Gènere: Subordinació femenina absoluta i domini masculí autosuficient. La dona és idealitzada o bifurcada en l’arquetip de «santa» o «perduda». L’amor és cast, platònic i institucionalitzat (matrimoni/família). S’accepta la infantilització de la dona sense censura social (per exemple, l’èxit de Duo Dinámico: «quince años tiene mi amor»).

2. La Segona Generació (1971–1995): L’Antítesi

• Estructura Social: Transició demogràfica, edat daurada de desenvolupament econòmic, arribada de la democràcia, secularització i desintegració de la censura oficial.
• Discurs Musical: Transició de l’ambient rural a l’urbà (carrers, bars, discoteques, platja). Cançó cívica, rock laietà i la Movida madrilenya. Apareixen metàfores meteorològiques d’alta intensitat (volcans, tempestes, huracans) per expressar la sexualitat i el desig.
• Relació de Gènere: Revolta contra la subordinació. La dona passa a ser més autònoma i sexuada. S’imposa el concepte d’amor físic («hacer el amor»). Apareixen les primeres manifestacions explícites d’amor homosexual masculí (Víctor Manuel, Quien puso más, 1980) i femení (Mecano, Mujer contra mujer, 1988). L’home pateix dificultats per assumir l’autonomia femenina, generant reaccions de gelosia, vulnerabilitat o agressivitat («home llop»).

3. La Tercera Generació (1996–2020): La Síntesi

• Estructura Social: Estancament demogràfic, envelliment de la població, model econòmic esgotat i un estil de vida confortable, conservador i anòmic.
• Discurs Musical: Predomini del ritme sobre el relat; la música es converteix en un instrument de ball i socialització. Forta penetració de músiques d’arrel sud-americana i expansió del reggaeton i el perreo.
• Relació de Gènere: Síntesi dialèctica. La dona mostra una iniciativa descomplexada per a relacions efímeres (p. ex. Amores de barra, 1996), però es produeix una involució patriarcal on l’home recupera la dominació mitjançant la cosificació sexual de la dona. La seqüència ideològica masculina evoluciona de «et vull» (Gen 1) a «et vull per divertir-me» (Gen 2) i finalment «et vull per follar» (Gen 3).

 

 

 

Analísi dels Resultats

 

1.- La Figura de la Dona i de l’Home

L’anàlisi de les lletres ratifica la desigualtat en la representació de la normalitat (subordinació en la dona i dominació en l’home), així com la seva progressiva erosió al llarg del temps:

Evolució dels Índexs de Normalitat (en % de cançons)

Generació	Dona Normal (Subordinada/Passiva)	Home Normal (Dominant/Actiu)
1a Generació (1946–1970)	71,90%	79,34%
2a Generació (1971–1995)	~50,00%	~60,00%
3a Generació (1996–2020)	51,61%	52,20%
Mitjana Global (1946–2020)	~60,00%	64,17%

 

Relació de Parella Segons la Categoria

Les dades de codificació demostren una associació directa entre els rols d’ambdós sexes:

• Quan l’home és normal (dominant), s’associa amb una dona normal (subordinada) en més del 90% de les cançons.
• Quan l’home és diferent (no dominant), s’associa amb una dona diferent (autònoma) en un 75% de les ocasions.

Subjecte i Objecte Narratiu

La música popular manté una asimetria en qui relata i de qui es parla:

Nota: Els percentatges d’autoria i interpretació no sumen el 100% degut a la presència de col·laboracions o autories mixtes.

 

 

2. La Dinàmica de l’Amor: Del Platonisme a la Corporalitat

L’estudi constata una inversió de la naturalesa de l’amor en el discurs musical:

Recompte Lexicogràfic de l’Amor i l’Amor Físic

• «Amor / Amar» (i derivats): 2.975 cites en 1.524 cançons (mitjana d’1,95 cites/cançó).
  • 1a Generació: 1,70 cites/cançó (1.033 cites totals).
  • 2a Generació (Reivindicació de l’amor): 2,37 cites/cançó (1.173 cites totals).
  • 3a Generació: 1,81 cites/cançó (769 cites totals).
  • Casos d’alta densitat: Raphael (1980, Como yo te amo) cita 47 vegades «amor»; Los 5 Latinos / Monna Bell (1961, Locamente te amaré) utilitzen 38 vegades «te amaré».
• «Querer» (i derivats polisèmics): 3.732 cites en 1.524 cançons (mitjana de 2,40 cites/cançó). Presenta un màxim a la 3a Generació amb 3,34 cites/cançó (1.412 cites totals).
• Termes d’Amor Físic (cama, cuerpo, deseo, gozar, sexo):
  • 1a Generació: Present en el 6% de les cançons (concentrat principalment en els boleros).
  • 2a Generació: Present en el 37,37% de les cançons.
  • 3a Generació: Present en el 51,41% de les cançons.

 

 

3. El Desamor, el Conflicte i la Culpabilització

El desamor és abordat a pràcticament la meitat del repertori musical. La música popular explota més la nostàlgia que el despit a causa del seu valor comercial i de major audiència.

• Desamor Nostàlgic: Present en el 46% de les cançons (mantinguent-se estable al llarg dels 75 anys).
• Desamor amb Despit: Present en una mica més del 20% de les cançons, amb una tendència a l’augment en la tercera generació com a indicador de conflicte.

La Culpabilitat Femenina en el Desamor

En prop del 60% de les cançons de desamor, es culpabilitza la dona. Aquest fenomen s’intensifica a la 2a Generació (66,47%), moment en què la dona emergeix com a ésser autònom.

*Nota: La presència de la «dona normal» com a culpable disminueix fins a un residual 12,64% (aprox. 10%) a la 3a Generació, demostrant que la dona passiva manca d’autonomia per ser considerada responsable de la ruptura.

D’altra banda, quan la culpa és de l’home, aquest pertany a la categoria de «normal/dominant» en el 95% de les cançons de la primera generació, caient a menys del 20% a la darrera generació quan la culpa s’atribueix a la dona.

Indicadors Lexicogràfics de Conflicte

El recompte de termes mostra l’increment de la discòrdia a mesura que s’erosiona la dominació masculina unilateral:

• Perspectiva Expressiva/Nostàlgica (dolor, perdón): Augmenta de 84 mencions (1a Generació) a 162 mencions (3a Generació).
• Perspectiva Utilitària/Despit (engaño, mentir, jugar): Es triplica, passant de 27 mencions (1a Generació) a 85 mencions (3a Generació).

 

 

 

Desinstitucionalització, Estabilitat i Fidelitat

• Desinstitucionalització: Els termes d’enquadrament familiar i formal (novio, novia, casar, casarse, padre, madre) pateixen una avallada sostinguda al llarg de les tres generacions.
• Estabilitat Afectiva: El 87,27% de les cançons apel·len a la voluntat d’estabilitat en la relació (tot i mostrar un lleuger descens en l’etapa més recent). L’estructura de domini cerca l’estabilitat per mantenir el control.
• Fidelitat: Les referències explícites a la infidelitat es mantenen en un percentatge baix i altament estable del 22% al llarg de tota la sèrie temporal. La infidelitat afecta proporcionalment més als «homes diferents» que als «homes normals/dominants».

 

Conclusions Generals i Model Dialèctic

L’estudi conclou que les relacions de gènere descrites per la música popular reflecteixen les transformacions estructurals de la societat espanyola dels darrers 75 anys, transitant d’un model idealitzat i institucionalitzat cap a un model físic i desinstitucionalitzat.

Tanmateix, aquestes transformacions estan travessades per les lògiques del mercat capitalista (les cançons de gran audiència no qüestionen el mainstream) i del sistema patriarcal (la indústria i les decisions d’explotació han estat històricament en mans de mànagers masculins).

Síntesi de les Conclusions Fonamentals

1. Autonomia Femenina i Estancament: La dona ha passat de la passivitat i submissió a l’activitat i l’autonomia. Tanmateix, aquest procés d’emancipació ha patit un frenàs o estancament en la darrera generació (1996–2020).
2. Pervivència del Relat Masculí: L’home continua sent el subjecte gairebé exclusiu de les històries, mentre la dona roman majoritàriament en la posició d’objecte narratiu i d’apropiació.
3. Reconfiguració de la Dominació Masculina: Tot i que el poder omnipotent de l’home ha minvat i s’ha vist obligat a compartir espais, la dominació masculina no ha desaparegut i mostra senyals de repunt en el període recent.
4. Hegemonia de la Corporalitat: L’amor platònic ha estat finalment desplaçat per l’amor físic i l’explicitud sexual com a eix central de les relacions.
5. Penalització del Desamor: El desamor amb despit i el conflicte han augmentat correlativament amb l’autonomia de la dona. La música popular manté un relat que culpabilitza sistemàticament la dona quan aquesta s’allibera del paper subordinat tradicional.
6. Interpretació Dialèctica Global:

 

Temps era temps, ara farà uns 5 anys…

un esforçat grup d’exestudiants de  sociologia van fer una esplèndida anàlisi sobre la música popular. El títol de l’anàlisi en qüestió era. «75 anys de música popular: dominació masculina i revolta femenina?» (amb interrogant, clar). Eren:

Almodis Cebrià Salvador,

Anna Sabater Montaner,

Bernat González Ripoll,

Carla Moncau Santaana,

Fàtima Quesada Bayo,

Gino Ricci López,

José Marco Salcedo Q.

Juan B. García Cabezudo,

Marta Càrceles García,

Mireia Casado Olivas,

Verónica Álvarez Martínez.

 

El treball es va presentar a una revista suposadament científica per a la seva publicació, però, ai las!, no va ser acceptat.

Després d’això ha dormit la son tranquil.la de la feina ben feta.

I  ara pot ser un bon moment per despertar-lo.

 

Per tant, en aquesta entrada del blog es publica el text original; i en dues entrades posteriors una infografia i un resum fetes per la IA

 

75 anys de música popular: dominació masculina i revolta femenina?

 

 

 

 

Jean Ferrat (nom real Jean Tenenbaum, 1930–2010)

va ser un dels cantautors i poetes més emblemàtics de la cançó francesa, reconegut per la seva veu càlida, les seves lletres d’un alt compromís social i humanista i per haver musicalitzat l’obra de Louis Aragon.

 Temes clau destacats:

1. Compromís polític i llibertat de criteri: Proper a les idees comunistes, es va mantenir sempre independent i va criticar les posicions del Partit Comunista  quan ho va considerar necessari.
2. Memòria històrica i experiència personal: Marcat per la tragèdia familiar de la Segona Guerra Mundial —el seu pare fou deportat i assassinat a Auschwitz—, va escriure cançons clau sobre la memòria i la barbàrie nazi com Nuit et brouillard.
3. Música i poesia: Va formar part de la generació daurada de la cançó francesa al costat de figures com Jacques Brel, Georges Brassens o Léo Ferré, i va destacar per apropar la poesia de Louis Aragon al gran públic.

 

 

Normals i diferents presenta la lletra de la cançó «Les cerisiers» de Jean Ferrat, compartida amb un fitxer d’àudio.

El text explora temes com l’arribada gradual de la vellesa, la importància de mantenir els ideals de joventut i la fidelitat als principis revolucionaris de la Comuna de París. A la cançó, Jean Ferrat  mostra un rebuig ferm cap a la resignació i el cinisme, defensant els seus somnis de infantesa fins al final de la vida.

 

En aquest text, la vellesa i la utopia es relacionen a través dels punts següents:

Urgent necessitat de veure la utopia abans del final: El narrador constata com la vellesa arriba subtilment («tout doucement la vieillesse vient») i pren consciència de la proximitat de la mort o el final de la vida («avant que j’aie dû boucler mes valises»). Davant d’aquesta certesa, manifesta com a desig prioritari veure complert el somni de la seva infantesa —simbolitzat pel «temps des cerises»— abans de marxar.

Fidelitat als ideals enfront del pas del temps: Encara que li diguin que la seva utopia «ja no està de moda» o «no és de temporada» («mon utopie n’est plus de saison») i que d’altres han canviat d’opinió amb els anys, ell manté vius els seus principis.

Rebuig al cinisme i a la resignació: L’arribada de la vellesa no el porta a «canviar de jaqueta» ni a convertir-se en una persona amargada o resignada. En lloc d’això, es manté fidel a l’esperit de la Comuna que el va inspirar des de jove.

Així doncs, la vellesa es relaciona amb la utopia com una afirmació de fidelitat als ideals i una urgència vital per veure complerts els somnis de joventut abans de la fi.

 

 

El simbolisme del «temps des cerises» es desplega en diversos nivells interconnectats:

• El somni d’infantesa i la utopia: El «temps des cerises» simbolitza el desig i l’ideal que el narrador tenia quan era jove («ce dont je rêvais quand j’étais gamin»). El text identifica directament aquesta aspiració amb la seva utopia.
• L’esperit revolucionari de la Comuna de París: La cançó s’associa a la joventut del narrador («quand j’étais Gavroche») i a la fidelitat a l’esperit nascut amb la Comuna  («l’esprit qu’on a vu paraître avec la Commune»).
• La resistència davant el desencís i la decadència: El text contraposa les «primaveres podrides» (printemps pourris) i els «anys funestos» a la continuïtat d’aquesta esperança. Tot i que d’altres hagin canviat d’opinió o considerin que aquesta utopia «ja no està de moda», el «temps des cerises» és el símbol de la fidelitat als principis sense «canviar de jaqueta» ni resignar-se.
• Un desig d’esperança abans del final: Per al vell músic, la vinguda d’aquest «temps des cerises» és la darrera utopia que desitja veure complerta abans de la mort o d’haver de «agafar el darrer tren».

En conjunt, el «temps des cerises» funciona com el símbol de la utopia col·lectiva, l’esperança política i la integritat personal mantinguda intacta al llarg de tota la vida.

 

 

La figura del vell músic (vieux musicien) es construeix en contrast i continuïtat amb la seva joventut :

• El pas del temps i la vellesa respectuosa: La vellesa s’acosta al «vell músic» de manera subtil i delicada, sense voler-lo ofendre ni ferir. El personatge es defineix directament pel seu ofici i la seva música, fent referència al seu tamborí (tambourin) i a la cançó que continua cantarà fins al final.
• La continuïtat entre Gavroche i el vell músic: El vell músic recorda quan era un nois (gamin) o quan travessava el «temps de les lilàs» sent un «Gavroche». Aquesta referència evoca la figura de l’infant rebel i revolucionari, establint que el vell d’avui és exactament el mateix jove idealista del passat.
• Fidelitat als ideals enfront de la resignació: La maduresa i el pas dels anys sovint porten al desencís, però el vell músic es nega a «canviar de jaqueta» o a esdevenir un home amargat (homme aigri). Mentre d’altres han canviat d’opinió o canten sense convicció, ell manté viva la cançó de la seva joventut.
• L’últim trajecte amb la mateixa cançó: Encara que és conscient que la mort s’acosta —expressada amb imatges com «fer les maletes» o agafar el «darrer tren»—, el vell músic decideix continuar arrossegant les sabates (traîner mes galoches) i cantar la cançó fidel a l’esperit de la Comuna de París fins a l’últim moment.

Així doncs, la figura del vell músic simbolitza la resistència i la dignitat: no permet que el pas dels anys o el cinisme de la societat apaguin el «Gavroche» rebel que porta a dins

 

 

Un escrit recent d’aquest blog deia: “El Barça i el Madrid son dues potents organitzacions religioses (el Madrid més potent que el Barça)”.

Doncs el PSOE i el PP son també dues potents organitzacions i el PP és més potent que el PSOE.

• Potents: mouen milions de vots i milions d’euros

• Organizacions: grans burocràcies i molt de poder a les seves secretaries d’organització

• Religioses (de llatí relegere i religare): donen sentit a la vida de molta gent, propis i adversaris. Religioses també perquè produeixen grandioses dosis de soma per a propis i adversaris (el soma és la droga de  “el mon feliç” d’Aldous Huxley ).

 

(Barça i Madrid)
Tanmateix, el Madrid és una església poderosa: és Espanya i està ben lligada amb tots els poders espanyols econòmics, polítics, mediàtics, federatius, arbitrals, etc. I el Barça és una església menys poderosa: és Catalunya i no sembla gaire estimada pels diversos poders -sobre tot els federatius/arbitrals-.
(PSOE i PP):
El PP és monolític i poderós, és el partit Alfa (Enric Juliana dixit). El PP és centralista i Espanya és centralista, el PP es de dretes i Espanya és de dretes. El PP és el partit de tots els guanyadors de tota la història d’Espanya, també els de la guerra civil. El PP està molt ben connectat -assegurat- per tots els poders econòmics, polítics, judicials, religiosos, mediàtics, etc. El PP és Espanya. Té el monopoli de l’Espanya eterna.
I el PSOE és plural i menys poderós. Una part és centralista i de dretes i una altra part vol ser federalista en un país centralista i vol ser d’esquerres en un país de dretes. Es el partit de tots els perdedors de tota la història d’Espanya, també els de la guerra civil. Les seves connexions amb els poders econòmics, polítics, judicials, religiosos, mediàtics son justetes per no dir fràgils. El PSOE federalista i d’esquerres és una Espanya sense monopoli on hi caben els “rojos y separatistas”.

 

 

(Barça i Madrid)
Més encara, Madrid és el centre i el Barça la perifèria, i en una construcció tan dèbil com l’espanyola cal enfortir el centre perquè les perifèries son perilloses. I encara més, Catalunya ha volgut marxar d’Espanya i el Barça és sospitós d’haver-ho recolzat.
(PSOE i PP):
Més encara, el PP es basa en el centre i no se’n refia de la perifèria i el PSOE no pot guanyar sense la perifèria , més encara és sospitós de pactar amb els que volen marxar d’Espanya

 

 

La diferència, doncs, entre el Barça i el Madrid i entre el PSOE i el PP és el diferencial de poder

(Barça i Madrid)
El diferencial de poder comença per la quantitat de fidels (és a dir, per grandària del mercat): la majoria d’espanyols -i la majoria dels poderosos- i alguns catalans són del Madrid, i la majoria de catalans i algun irreductible més enllà de l’Ebre són del Barça.
(PSOE i PP):
El diferencial de poder comença per la quantitat de votants (és a dir, per grandària del mercat): la majoria d’espanyols -i la majoria dels poderosos- i pocs catalans voten al PP, i molts catalans i pocs irreductibles més enllà de l’Ebre voten al PSOE.

(Barça i Madrid)
Diferencial de poder. El Madrid és una organització vencedora i el Barça és estructuralment perdedor més enllà de conjuntures victorioses (com per exemple els episodis Cruyff i Guardiola-Messi): son les 15 copes d’Europa versus els 14 anys sense guanyar una lliga.
(PSOE i PP):
Diferencial de poder. El PP ha guanyat totes les eleccions des de l’infame període González, i el PSOE només ha guanyat en dos moments de crisi del PP (Zapatero per la pèssima gestió que el PP va fer dels atemptats d’Atocha, i Sánchez per la moció de censura en un moment de descomposició del PP)

(Barça i Madrid)
El diferencial de poder explica que el Barça hagi de contractar un àrbitre per que li faci informes sobre els altres àrbitres; mentre que al Madrid no li cal perquè ja els té els arbitres, són seus i no en necessita cap informe.
(PSOE i PP):
El diferencial de poder explica que el PSOE hagi de contractar lá Leire Diez com a fontanera per que miri què fan els jutges i la Policia; mentre que al PP no li cal perquè ja els té als jutges i a la Policia: ho té tot això (sigui “por la Puerta de atrás” sigui perquè “la fiscalia te lo afina”·). Es més, juges i policies han estat activíssims en la duríssima  ofensiva por tierra, mar y aire de l’estat espanyol contra el PSOE

 

(Barça i Madrid)
El diferencial de poder explica el poder i les molt diferents cultures professionals de les dues organitzacions: la cultura corporativa del Madrid és la del destí manifest, una cultura imperial de poder i victòria. La cultura del Barça oscil.la entre el combat (derrotar la gran església i conquerir el cel) i la derrota (“aquest any tampoc”).
El diferencial de poder explica com la cultura corporativa condiciona els rols dels components d’ambdues organitzacions. Els jugadors del Madrid actuen (també juguen) des del poder, interpel·len, insulten amb total impunitat. Els jugadors del Barça juguen (també actuen) sense el paraigües del poder… i ho saben!.
(PSOE i PP):
El diferencial de poder explica el poder, les molt diferents cultures de les dues organitzacions i els rols dels seus components:
La cultura del PP es una cultura imperial de poder i victòria, i els seus membres actuen sabent que el poder els acompanya
La cultura del PSOE és una cultura de resistència que oscil.la entre el combat (contra la tradició secular d’una Espanya de dretes i les escasses victòries electorals) , i els seus membres actuen sabent que els seus comportaments son considerats amb lupa i els seus errors magnificats i les seves irregularitats criminalitzades, processades i castigades:

Tal com diuen aquests dos articles periodístics apareguts a la Vanguardia

L’asimetria en el comportament de la magistratura, segons el color polític de la causa a instruir o sentenciar, ja ha estat àmpliament destacada
La velocitat de vertigen amb què s’ha eliminat un fiscal general de l’ Estat perquè ell o algú del seu entorn (com si aquest detall no fos el que marca la diferència entre una persecució i una sentència justa) haurien filtrat un correu electrònic, davant la lentitud exasperant amb què s’arrosseguen les diligències contra el causant original d’aquest embolic, el defraudador fiscal confés Alberto González Amador, parella d’ Isabel Díaz
O la claredat amb què ­alguns organismes públics identifiquen el titular de les sigles P.S. davant la ­indolència per investigar qui era M. ­Rajoy.
https://www-lavanguardia-com.sire.ub.edu/encatala/20260621/11571371/creix-coalicio-d-afectats-per-justicia.html

¿Hay una conspiración contra el Partido Socialista? El que pueda hacer que haga, ha repetido José María Aznar (…). Las acciones judiciales que afectan al PSOE han acelerado en los últimos meses, con la decisiva aportación de dos unidades de elite de la Policía Nacional y de la Guardia Civil (UDEF y UCO) hasta formar un denso entramado de acusaciones y sospechas, muy vibrante en el sistema mediático de Madrid, donde hoy la correlación de fuerzas es muy desfavorable al PSOE de Pedro Sánchez. No hay ninguna prueba fehaciente de que exista una conspiración organizada contra el PSOE, pero hay algunos datos objetivos que deben ser considerados. Las investigaciones judiciales contra el Partido Socialista se han intensificado en los últimos meses mientras algunos de los procedimientos judiciales que afectan al Partido Popular avanzan a paso de tortuga,
https://www-lavanguardia-com.sire.ub.edu/politica/20260613/11563829/hundimiento-centroizquierda.html

 

 

La cosa, doncs, va de poder: el PP és guanyador i el PSOE es atacat por tierra mar y aire.

El PP se sent com legítim propietari de l’estat espanyol i el Madrid se sent com el legítim propietari del futbol espanyol.
Per tant, el PP és molt més funcional que el PSOE: més proper al poder i més útil a la gestió política que l’estat espanyol fa dels interessos del capital espanyol i internacional
El PP és més de dretes en una societat de dretes
El PP és més centralista en una societat centralista.
El PP és Espanya… i “España y yo somos así, señora”

I el PSOE resistint.
Resisteix el partit, resisteix el seu secretari general, resisteix amb enteresa la seva família, resisteix la militància.
Però tota resistència implica riscos i replegaments interns i externs
Interns: tensions internes i fins i tot trencament del partit
Externs: la defensa pot obligar a assumir components de l’ofensiva , per exemple la dretanització.

 

En fi…  hi ha una clara analogia entre la competència futbolística Real Madrid – Barça i la política PP – PSOE.

El Madrid i el PP representen el poder hegemònic centralista, lligat a les estructures profundes de l’Estat i a una cultura de victòria imperial.
En contrast, el Barça i el PSOE són entitats perifèriques o de resistència, que operen amb menys influència institucional i pateixen un escrutini judicial i mediàtic més sever.
Hi ha, doncs un desequilibri de poder estructural, on el bàndol conservador actua com a propietari legítim de l’Estat de manera que mentre el PP . gaudeix de total impunitat i domini, el PSOE sobreviu en un entorn hostil que el considera un intrús.

 

i una hipòtesi per acabar_

El temps històric del comunisme es va acabar fa temps, com sabem  molt bé els centenars (potser milers) d’expsuqueros que circulem pel país.  Això és una dada impepinable:  la classe obrera ha desaparegut i el temps de les cireres va ser un somni («fue bonito mientras duró»).

Ara bé, ¿i si el que s’està acabant ara és el temps històric de la socialdemocràcia -i per tant del PSOE-?: perquè ha desaparegut la conjuntura històrica que va propiciar la fantasia de que l’estat capitalista era reformable i el benestar social possible (posem els 50 anys posteriors al final de la 2GM). Ara la socialdemocràcia ja no és funcional al sistema perquè el capital no la necessita per res i pot dir victoriós que «cautiva y desarmada la socialdemocracia, nuestras tropas han alcanzado sus últimos objetivos«.

Si aquesta hipòtesi és correcta, al PSOE li espera el mateix destí irrellevant que a la resta  de partits socialistes i socialdemócrates no només d’Europa sino de tot el món mundial.

Per tant, el problema del PSOE no és el PP ni és tan sols Espanya: és la història. Amen.

Diu la història que les grans catedrals europees són cosa de l’Edat Mitjana, i que la seva construcció va ser una obra col·lectiva que abastava més d’una generació i podia arribar a durar centenars d’anys. Les aportacions econòmiques van ser tan diverses que anaven des dels reis i nobles fins als gremis d’artesans i les aportacions populars, passant òbviament pel finançament de la mateixa Església.

Era el moment del mode de producció feudal (MPF);  per tant les catedrals evidenciaven el poder material/físic i sobre tot l’immens poder simbòlic/espiritual de l’Església catòlica. Gastar-hi temps i diners i esforç físic era, doncs espiritualment molt rendible.

Tanmateix, cap al segle XV el MPF va anar desapareixent i va començar el sistema món capitalista (MPC): acumulació primitiva de capital, reforma protestant i desencantament del món, i sobretot  un canvi radical en la lògica de la inversió econòmica –perquè la burgesia només  inverteix en la producció de béns i serveis que permetin maximitzar els seus beneficis materials–. Els beneficis de les catedrals eren bàsicament simbòlics/religiosos i a més minvants, i la seva construcció apareixia com una   inversió i un consum sumptuaris i deixaven de tenir sentit. Així es va acabar el temps de les catedrals.

Insistim: amb la transició del MPF al MPC, es va acabar l’època de les grans construccions religioses

 

I al cap d’uns segles arribem a la Sagrada Família,

edifici sumptuari “donde los haya” i presumptuosament ple de simbolismes religiosos.

Ha estat una construcció controvertida tant des del punt de vista religiós com polític i fins i tot urbanístic  i artístic, tant és així que  ha estat al bell mig de polèmiques constants, amb crítiques religioses, polítiques, urbanístiques i artístiques. Per exemple:

L’any 1965 La Vanguardia publicava una carta  que sol·licitava la paralització de les obres de la Sagrada Família, argumentant que la continuació del projecte sense Gaudí comprometia la integritat artística i conceptual de l’obra original. La signaven tècnics i artistes rellevants com  Antoni de Moragas, degà del Col·legi d’Arquitectes. Antoni Serrahima, president del FAD. Roberto Terradas, director de l´Escola d´Arquitectura. Estudiants de l’ETS. d’arquitectura. Nikolaus Pevsner, director d’Architectural Reviews. Gio Ponti, director de Domus. Bruno Zevi, director de L’architettura. Ernesto N. Rogers, director de Casabella. Vittorlo Gregotti, director d’Edilizia Moderna. M. Capelladas, O. P., director d’Art Sacré, Carles de Miquel, director d’Arquitectura. Assís Viladevall, director de Quaderns d’Arquitectura. Le Corbusier, Ludovic Quaroni, Paolo Portoghesi, Ludovlco Belgiolso, J. A. Coderch, Manuel Valls, N. Rubio Tudurí, Antoni Bonet, Oriol Bohigas, J. M. Martorell, David Mackay, Federico Correa, Alfons Milà, Joaquim Gili, Francesc Bassó Toui, J. M. Fargas, Xavier Subías, J. M. Sastres, Josep Pratmarsó, A. Fernández Alba, R. V. Molesun, J. A. Corrals, Jesús Bosch, Javier Feduchi, J. L. Pico, C. Ortíz Echagüe, Ignacio Araujo, arquitectes. Pere M. Busquets, O.S.B., Miquel Estradé, O. S. B., Evangelista Vilanova. O.S.B., A. Borras, Ricard Pedrals, prevere; Frederic Bassó, prevere; Joan E. Jarque, prevere; J. Alemany, prevere; Joan Ferrando, prevere; Casimir Marti, prevere; Josep Bigordà, prevere; M. Prats, prevere; Jordi Bertrán, prevere; Josep Hortet, prevere; Pere Tena, prevere. Joan Miró, Antoni Tapies, J. Llorenç Artigas, A. Ràfols Casamada, Todó, Marcel Martí, Hernández Pijoan, Subirachs, Antoni Cumella, Cesc, Oriol Maspons, Juli Ubiña, Leopold Pomés, Xavier Miserachs, André Ricard, Rafael Marquina, Jordi Dicenta, Romà Gubern, Joan Prats, Oriol Martorell, J. M. Mestres Quadreny. Roberto Pane, Gillo Dorfles, Giullo Carlo Argan, Sibyl Moholy-Nagy, Alexandre Cirici, Camil J. Cela, R. Sants Torroella, J. M. Valverde, A. Badia Margarit, Joan Teixidor, Joan Oliver, Joan Perucho, Salvador Espriu, Carles Soldevila, Carles Barral, J. Gil de Biedma, J. M. Espinàs, Joan Brossa, Maria Martinell, Lluïsa Calvet,

El 2015, el barceloní Oriol Bohigas va insistir a La Vanguardia que la Sagrada Família li semblava “una vergonya mundial” i “una anomalia arquitectònica”.

 

 

Més enllà d’aquesta polèmica, la Sagrada Família  se’ns apareix com una construcció aparentment anacrònica.

Només  “aparentment”, perquè la Sagrada Família no és un projecte feudal sinó capitalista. Per tant no només no és anacrònica sinó tremendament actual, moderna i post moderna.

Com a mínim per dues raons, la material i la simbòlica

1.- La material, raó econòmica: La Sagrada Família (i el seu propi procés de construcció) ha esdevingut un enorme producte de consum massiu  de la gran indústria que està possibilitant el model econòmic espanyol (i català) que de moment es el far d’Europa: el turisme. Poca broma, si el turisme és el nostre petroli, la Sagrada Família n’és un dels principals jaciments

La Sagrada Família va rebre l’any passat 4.877.567 visitants, essent el monument més visitat d’Espanya. Gràcies a aquesta alta afluència, el temple recapta més de 130 milions d’euros anuals.  Esteve Camps,  president delegat de la Fundació Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família va dir tranquil·lament que “La Sagrada Família funciona con una lògica empresarial”( La Vanguardia 14 de juny de 2026)

Per cert, aquesta lògica empresarial  i els seus ingressos econòmics han permès l’acceleració final de les obres (unes obres que en la cultura popular dels barcelonins arribarien  fins a la fi dels temps). Tot això, a part de que les noves tecnologies de la construcció han permès reduir considerablement el temps de construcció.

 

2.- La simbòlica, raó religiosa: avui el pes de l’Església catòlica és encara fort però minvant i el seu impacte social és secundari i inclús pintoresc;  però  el MPC tot ho aprofita,  i  és capaç de convertir la fe en un producte i mercantilitzar qualsevol símbol religiós.

La presència del Papa Lleó XIV en la consagració de la Sagrada Família ha permès una difusió “urbi et orbe”  de les imatges del temple, en directe i per a tot el mon mundial. Riuades de gent fent hores de cua  aguantat el sol i la calor,  i massiva assistència a l’espectacle: tot plegat exactament igual que en un concert de roc o un partit de futbol.   Ha estat una grandiosa operació de marketing (a preu reduït) que converteix un símbol religiós en un fenomen turístic que atraurà  milions d’essers humans a Barcelona, on hi aniran  encara que només sigui per això que ara en diem l’efecte FOMO ( Fear Of Missing Out).

Queda clar que el capitalisme és com el porc: tot es pot aprofitar. També la fe religiosa.

 

Com deia Carles Marx al Manifest del Patit Comunista:

La burgesia no pot existir sense revolucionar ininterrompudament els instruments de producció i, per tant, les relacions socials. (…..). La ininterrompuda commoció de totes les condicions socials , la inseguretat i el moviment eterns distingeixen l’època burgesa de totes les altres.  Totes les condicions de vida encarnades, rovellades, amb els seus ròssecs de punts de vista i opinions esdevingudes venerables per l’edat, són dissoltes, totes les creades de nou envelleixen abans que puguin consolidar-se. Tot allò relacionat amb els estaments i l’estabilitat socials s’evapora, és profanat tot allò que era sagrat, i els homes es creuen obligats finalment a considerar amb sang freda la seva posició en la vida, les seves relacions recíproques.

 

Aquesta anàlisi ha estat feta en col.laboració amb Jesús Matamala