No hi ha feixisme al segle XXI.
El feixisme va ser una estratègia política de defensa sense límits d’una burgesia atemorida contra una classe obrera emergent i revolucionària a l’Europa de la primera meitat del segle XX. L’objectiu va ser eliminar la revolució eliminant (físicament si calia) la classe obrera.
Un parell de tàctiques d’aquesta dura estratègia defensiva van consistir en reivindicar la nació (comunitat idealitzada) contra la classe (conflicte), i eliminar la democràcia política pel temor a que el vot obrer fos revolucionari.
Avui ni la burgesia està atemorida ni el vot obrer és revolucionari (i per acabar-ho d’arreglar ja ni tan sols hi ha classe obrera).
La burgesia no està atemorida: ha incrementat el seu poder econòmic i la seva dominació política a través del control dels estats, i sobre tot ha guanyat l’hegemonia imposant la seva cultura individualista i competitiva. Com diu Warren Buffet “És clar que hi ha una lluita de classes, però és la meva classe, la classe dels rics, la que estem guanyant per golejada”. Els obrers ja no volen fer la revolució: volen fer-se rics cadascun d’ells, individualment. No cal, doncs, eliminar ni destruir: el feixisme és innecessari (i lleig).
El vot obrer no és revolucionari: duna banda l’experiència electoral del darrer mig segle ho confirma, més encara els obrers voten les opcions de la dreta que es presenten com antisistema; i d’altra banda, els partits “soi disants” revolucionaris ja estan ben professionalitzadets i domesticats. No fan por i no cal, doncs, eliminar ni destruir: el feixisme és innecessari (i lleig).
La classe obrera ha desaparegut: Hi ha certament molts obrers, i molts treballadors dels serveis, i uns quants a l’agricultura. N’hi ha molts més que en cap altre moment de la història del mon mundial. Però no són una classe social sinó un aglomerat d’individus cada un dels quals vol sortir-se’n pel seu compte. L’hegemonia individualista i competitiva ha liquidat la consciència col·lectiva, la consciència de classe, i en definitiva la classe. Potser hi ha una ”classe en sí”, però el que segur no hi ha es una “classe per a sí” . No fa por i no cal, doncs, eliminar ni destruir: el feixisme és innecessari (i lleig).
No hi ha, doncs, lluita de classes. Ara la lluita és entre normals i diferents. Els normals son la majoria de la població (incloses les restes de la classe obrera) que vol ordre i seguretat, benestar i millora individual, i que deprecien i criminalitzen els diferents. Els diferents son el boc expiatori al que culpar de tots els mals del món i no són en absolut una classe social que pugui lluitar amb consciència col·lectiva.
(“Normals i diferents, unes relacions complicades” “https://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/139582/13/normals_diferents.pdf)
No hi ha doncs lluita de classes, sinó exigència dels normals de més autoritat per poder controlar els diferents (per exemple, immigrants, okupes, rodamons, “radicals”, etc.). I la manifestació d’aquesta no-lluita-de-classes no és el feixisme perquè ja no cal eliminar ni destruir ningú: ni una classe social ja desapareguda i ben integradeta en el sistema, ni els diferents perquè son molt útils com a bocs expiatoris (sempre és més rendible aprofitar que eliminar)..
Per tant avui enlloc del feixisme hi ha autoritarisme amb soma
(soma: ahhh, ohhh… el món feliç de l’Aldous Huxley).
Autoritarisme perquè la majoria de la gent (els normals) com que volen ordre i seguretat, benestar i millora individual volen autoritat. L’autoritarisme contemporani no va contra la gent, és justament el que vol la gent.
La gent només es queixa quan hi ha un excés -precisament només quan hi ha un excés-. De fet, tot excés de violència i destrucció, que seria el més semblant a la fenomenologia del feixisme, resulta avui clarament disfuncional. La prova més recent ha estat el risc que han suposat els pistolers de Minneapolis per a les expectatives electorals de Trump, fins el punt que el president ha hagut de cessar el seu cap: la violència és lletja i ineficient.
A més a més a més, com que a més la democràcia formal s’està evidenciant com opaca, lenta i clientelar, i s’allunya de la gent, l’opció de fórmules de gestió autoritàries es va imposant, així els normals demanen autoritat contra els diferents a qui culpen de tots els mals del mon mundial (immigrants, okupes, rodamons, “radicals” són els responsables de tota la delinqüència i la inseguretat, la brutícia i el vandalisme).
La burgesia feixista estava en contra de la democràcia pel temor a que el vot dels obrers portés la revolució; ara la nova burgesia tecnològica està en contra de la democràcia senzillament perquè és ineficient, ruïnosa i clientelar.
I soma!: i soma sí, perquè per molt normals que vulguin ser els normals, l’explotació no ha desaparegut, la desigualtat segueix i augmenta, i amb ella el risc de desesperació i de rebot, de que la gent s’emprenyi i un dia hi hagi un esclat i tot se’n vagi a rodar…..
Però això no passarà mai perquè, com diu Buffet: “És clar que hi ha una lluita de classes, però és la meva classe, la classe dels rics, la que estem guanyant per golejada” L’hegemonia individualista ha triturat qualsevol opció col·lectiva i per arrodonir-ho ens ha dotat d’un ample assortit de soma en totes les seves diverses manifestacions: drogues i pastilles legals i il·legals, religions laiques (futbol, espectacles, etc), religions transcendentals, i fins i tot el mateix miratge de l’escarransida democràcia política (podem criticar, ens podem queixar, podem votar: som lliures i democràtics!!). Tota la creixent oferta de solucions màgiques a les contradiccions socials i vitals és més que suficient per mantenir l‘ordre social. Es l’alienació. Es el soma.
Es l’autoritarisme amb soma. Som nosaltres.
Ja ho cantava Raimon:
De tantes coses parlàrem
Del que hem viscut i del que viurem
Del mal que ens han vingut fent
Del poc que hem après encara, del molt que ja hauríem de saber
Moltes vegades recorde les paraules que ell va dir
Que només uns quants sentírem
Entre els riures dels companys, paraules que ara vos dic:
Ens enganyaran amb qualsevol cosa
Unes mamelles en cromo, uns culs fotografiats
Quatre paraules solemnes i un futbol manipulat
Deixa un comentari