En els temps del Franco, que no són tan llunyans com de vegades pensem, la sabiduria popular definia la RENFE així: ruego esperen no funciona esto
Pel que sembla la cosa no ha canviat gaire. Ens segueixen pregant que seguim esperant perquè això segueix sense funcionar.
(Hi havia més definicions perquè la sabiduria popular és infinita; per exemple, un amic del blog en recorda una de molt adequada que deia: “retrasos enormes, necesitamos fuerza: empujen”)
Els trens no funcionen per petites o grans catàstrofes com les inclemències del temps, la fatiga dels materials i l’escàs manteniment, fins i tot possibles vagues encobertes, etc. Com diu una altra amiga del blog: “la gent plana, treballadora, estudiant, pateix dia rere dia aquest caos, em poso en la seva pell i tremolo d’impotència i ràbia“.
Ara bé, es tracta de catàstrofes puntuals, que són tristes i llastimoses , que lleven irremeiablement vides humanes, i que destrossen famílies, agendes, treball, etc.
Tanmateix, són catàstrofes anecdòtiques que no són “la causa de” sinó” la conseqüència de”, perquè més enllà de l’anècdota hi ha les categories estructurals que expliquen i fan intel.ligible el daltabaix ferroviari i en són, doncs, la causa.
I hi ha dues categories estructurals lligadíssimes a la història i a l’estructura social i de poder.
1.- l’aposta per l’alta velocitat en detriment de la proximitat, és a dir l’aposta per l’aparença per damunt de la realitat: AVE per damunt de rodalies. Ens hem gastat tota la pasta en els AVE’s i no ens ha quedat res per a les rodalies.
Això és Espanya en la seva història i en la seva estructura: el que importa és l’aparença -som el país dels “hidalgos”- resultat d’un lent declivi imperial, una revolució burgesa mai feta, unes estructures de poder fràgils i per tant més agressives que productives i més necessitades d’aparença de de realitat (“que inventen ellos”). Tot plegat ha conduït a una estructura necessitada de proeses espectaculars però ineficients econòmicament i socialment: per exemple som el país que rep més turistes de tot el mon mundial i som el segon país del món en quilòmetres d’alta velocitat… encara que estiguin infrautilitzats.
En fi, rodalies -la eficiència- no compta, i l’AVE-l’aparença- s’ho ha endut tot.
2.- La necessitat de reforçar el centre geogràfic i polític. La debilitat de l’estructura de poder i la necessitat de l’aparença, així com l’obsessió de l’expresident Aznar han comportat l’estratègia de concentrar-ho tot a la capital. La por a les perifèries explica aquest projecte de superar la debilitat amb la creació artificial d’un pol de dominació i hegemonia .
Aquesta fragilitat és la que explica l’obsessió radial: cal enfortir i hipertrofiar el centre contra les perifèries i cal dificultar o impedir la comunicació de les perifèries entre sí: això sí que és debilitat perquè només un poder dèbil te por a les seves perifèries!
3.- I hi hauria una tercera categoria a considerar limitada només a Catalunya: d’una banda l’èmfasi política catalana dels darrers anys ha estat una altra i possiblement ha descurat aquest assumpte, i d’altra banda l’ escassa confiança en que una gestió catalana del sistema de rodalies sigui millor s’explica per la ineficiència generalitzada de l’administració pública catalana.
Tanmateix, això son figues d’un altre paner.
Deixa un comentari