La tesi d’aquest escrit és que el mite ens ha derrotat, perquè ha estat una de les armes de la guerra cognitiva amb la qual el MPC ha assegurat la seva hegemonia (i derrotat als qui el volien superar: vae victis).
El mite: des de que el món és món, els humans preguntem i responem.
De fet, l’espècie humana ha sobreviscut gràcies a això: reconèixer la nostra ignorància, resoldre-la, i donar-nos així certeses, i amb elles seguretat.
Els mites son les primeres respostes a totes, absolutament totes les preguntes, ignoràncies i inquietuds i inseguretats dels humans. Per tant, com que es tracta de donar seguretats i certeses, els mites són més emocionals que racionals; van més al cor que al cap.
Inicialment el mite va ser la resposta que ens donàvem els humans quan encara no hi havia coneixement empíric de la realitat (quan no en sabíem prou responíem amb mite). I al llarg de la història el mite s’ha anat desenganxant de la realitat empíricament contrastada i ha tingut vida pròpia, apel·lant més a l’emoció que a la raó.
I lògicament, el mite sempre l’ha construït qui “ha pogut” fer-ho, és a dir qui està interessat en tenir el monopoli de les certeses per monopolitzar les seguretats, eliminar inquietuds, i en definitiva fer creure a la gent; i això ha estat així des de les primeríssimes i antiquíssimes tradicions orals degudes als primers bruixots, sacerdots, caçadors o guerrers.
Les primeres respostes (mites) van ser sobrenaturals o sobrehumanes, atribuint a diversos déus totes les respostes (els homes no hi podíem fer res, només callar i creure). Hi poden intervenir herois (individus exemplars), en el benentès que si l’heroi es rebel·lava contra els déus se’l liquidava, no fos cas que els humans prenguessin el poder (Prometeu i el foc en favor dels homes).
Després, i a mesura que els humans vam anar aprenent com funciona el món, hem anat reduint la quantitat de déus fins arribar al monoteisme que permet una molt millor dominació i és molt més fàcil de legitimar.
Tanmateix mai no hem eliminat el mite, faltaria més!. El mite és utilíssim en tota societat perquè segueix subministrant respostes emocionals que alimenten les cosmovisions amb que els humans donem sentit a les nostres vides (allò que en alemany es diu “weltanschauung”). Per donar sentit a la vida de la gent, les cosmovisions no són només racionals, sinó també emocionals, i s’alimenten de mites i de personatges mítics (els herois dels mites antics)
El mite és doncs, doblement conservador: perquè no qüestiona, i perquè la resposta dona seguretat no inquietud.
Del mite transcendent al mite immanent
Ara bé, la transició del MPF al MPC provoca tremendes, tremendíssimes, modificacions socials (no només econòmiques), i una d’aquestes és l’impacte en el mite.
I amb el canvi en el mite, el canvi en la cosmovisió: amb el MPC els humans som els amos del nostre destí.
Poca broma, som una espècie autosuficient que es posa dempeus i controla el món a partir d’un triple eix:.
- progressem il·limitadament i ens emancipem incessantment: la nostra capacitat de millora es constitutiva de l’ésser humà,
- a partir de la raó (“cogito ergo sum”: som l’única espècie pensant). Tanmateix, la importància de la raó no ha eliminat la forçà de les emocions, i amb elles la presència dels mites,
- els individus som lliures i fem servir la raó -i també l’emoció- en l’exercici de la nostra llibertat (també de la igualtat i la fraternitat, però això una mica menys).
Finalment, “la realitat ja és racional i la racionalitat ja es real”, per tant hem arribat al millor horitzó social possible i no cal lluitar contra les seves contradiccions: vivim en el millor dels móns possibles. Ergo:
Canvien les preguntes/inquietuds/inseguretats dels humans i per tant canvien les respostes i canvien els mites.
Bàsicament la resposta passa de ser transcendent a immanent, és a dir de sobrenatural a natural i de déu o déus a l’individu.
1.- De sobrenatural a natural : no ens calen déus, que segueixen essent útils però ja no son imprescindibles com abans. La fe segueix essent funcional però ara ens interessa més la raó.
2.- De déu o déus a individu. L’heroi contemporani no depèn de cap déu, sigui artista o esportista, científic … o fins i tot polític. Més encara, avui cada individu és l’heroi de la seva pròpia vida: l’individu és més important que en qualsevol altre moment de la història de la humanitat, i aquesta importància es manifesta en les quatre estructures de la societat.
- Com que visc més soc important.
- Com que consumeixo (i produeixo), soc important.
- Com que voto, soc important.
- Com que tinc informació i he de ser feliç, soc important.
I en aquesta lògica, la llibertat individual apareix com la gran conquesta estratègica perquè el MPC es defineix també per la llibertat econòmica.
La paraula llibertat (sense definir-la gaire, no focs cas que prenguéssim mal ) esdevé la gran resposta mítica a totes les preguntes. Perquè apareix com profundament racional (ves per on) essent simultàniament una gran mobilitzadora emocional.
Darrerament s’hi ha afegit la seguretat perquè el mite diu que no hi pot haver llibertat sense seguretat.
De manera que l’aportació del mite a l’actual cosmovisió occidental és el terme llibertat, que seguim sense definir (manllevant l’expressió de Raimon es tracta d’“una buida paraula per a no dir res ): la llibertat (i la seguretat) individuals ho expliquen tot i son les respostes a totes les nostres preguntes, inquietuds i incerteses.
Mite i derrota.
Arribem al cap del carrer: la gran aportació del mite a l’hegemonia del MPC és la paraula llibertat.
I com que el llenguatge no és neutral, l’hegemonia del MPC, ha aprofitat aquesta paraula en la seva victòria en la guerra cognitiva (més enllà de les seves victòries econòmica i política); com si la llibertat fos possible en una societat on el MPC és hegemònic!
“Guerra cognitiva” és la denominació moderna de l’àmbit de la lluita de classes on el camp de batalla és la ment (abans parlàvem de consciència de classe i d’alienació). Aquí és on es guanya l’hegemonia, i si des de sempre el mite ha modulat la ment de la gent, ara l’expansió comunicativa ha fet omnipresent la victòria del MPC i la seva cosmovisió: el mite de la llibertat individual dona la resposta i el sentit de la vida a unes poblacions convençudes de les excel·lències del sistema (o en tot cas, incapaces de rebel·lar-s’hi)
Més encara, aquesta victòria ha provocat en els vençuts l’abandó i la renúncia a la cosmovisió pròpia (llenguatge, paraules, mites, àdhuc la història, etc) per adoptar la del vencedor (horitzó i marcs mentals sobre tot)….. Perquè els vençuts tenen (o tenien) una cosmovisió pròpia i estupenda, com deia Manuel Sacristan en un pròleg que va fer per a l’Anti–Dühring.
Exemples.
Tots hem assumit (comunistes inclosos) que el comunisme és dolent perquè sembla incompatible amb la llibertat: derrota cognitiva.
Per tant els partits comunistes han deixat de dir-se comunistes: és a dir han assumit la derrota cognitiva.
Per tant els partits comunistes han cercat aliances electorals en les que no apareix la paraula comunista (per guanyar quatre miserables vots en uns parlaments): no nomes assumeixen la derrota cognitiva sinó que consagren una altra “paraula buida per a no dir res”: la democràcia, https://normalsidiferents.com/2026/01/18/la-tesi-definitivament-definitiva-sobre-la-democracia-no-existeix-goita-tu/
Hem eliminat del llenguatge l’expressió “dictadura del proletariat”, perquè dictadura és antònim de llibertat: derrota cognitiva (greu perquè hem perdut l’oportunitat de contraposar la dictadura de la burgesia a la del proletariat).
Hem criticat l’experiència històrica de la URSS perquè ai las! no s’hi defensava la llibertat i tenia gulags: derrota molt més que cognitiva perquè no hem tingut en compte la magnitud dels atacs “por tierra, mar y aire” que va rebre aquella experiència històrica… (com si a Occident no hi haguessin gulags!).
I l’exemple més punyent: l’horitzó limitat al guany individual de totes les reivindicacions socials contemporànies. Ja no es reclamen solucions col·lectives sinó sortides individuals, tal com ho demostra el creixement del sindicalisme corporatiu i la davallada del sindicalisme de classe. El lema de les reivindicacions actuals és “qué hay de lo mio” i als demes que els bombin. L’individualisme ha guanyat.
Nomes ens queda recordar amb Raimon que:
Mai no hem pogut, però, desesperar del vell vençut
i elevem en la nit un cant a crits,
car les paraules vessen de sentit.
L’aigua, la terra, l’aire, el foc són seus,
si s’arrisca d’un cop a ser qui és.
Caldrà que digui de seguida prou,
que vulgui ara caminar de nou,
alçat, sense repòs, per sempre més
home salvat en poble, contra el vent.
Salvat en poble, ja l’amo de tot,
no gos mesell, sinó l’únic senyor.
Deixa un comentari