Diu la història que les grans catedrals europees són cosa de l’Edat Mitjana, i que la seva construcció va ser una obra col·lectiva que abastava més d’una generació i podia arribar a durar centenars d’anys. Les aportacions econòmiques van ser tan diverses que anaven des dels reis i nobles fins als gremis d’artesans i les aportacions populars, passant òbviament pel finançament de la mateixa Església.
Era el moment del mode de producció feudal (MPF); per tant les catedrals evidenciaven el poder material/físic i sobre tot l’immens poder simbòlic/espiritual de l’Església catòlica. Gastar-hi temps i diners i esforç físic era, doncs espiritualment molt rendible.
Tanmateix, cap al segle XV el MPF va anar desapareixent i va començar el sistema món capitalista (MPC): acumulació primitiva de capital, reforma protestant i desencantament del món, i sobretot un canvi radical en la lògica de la inversió econòmica –perquè la burgesia només inverteix en la producció de béns i serveis que permetin maximitzar els seus beneficis materials–. Els beneficis de les catedrals eren bàsicament simbòlics/religiosos i a més minvants, i la seva construcció apareixia com una inversió i un consum sumptuaris i deixaven de tenir sentit. Així es va acabar el temps de les catedrals.
Insistim: amb la transició del MPF al MPC, es va acabar l’època de les grans construccions religioses
I al cap d’uns segles arribem a la Sagrada Família,
edifici sumptuari “donde los haya” i presumptuosament ple de simbolismes religiosos.
Ha estat una construcció controvertida tant des del punt de vista religiós com polític i fins i tot urbanístic i artístic, tant és així que ha estat al bell mig de polèmiques constants, amb crítiques religioses, polítiques, urbanístiques i artístiques. Per exemple:
L’any 1965 La Vanguardia publicava una carta que sol·licitava la paralització de les obres de la Sagrada Família, argumentant que la continuació del projecte sense Gaudí comprometia la integritat artística i conceptual de l’obra original. La signaven tècnics i artistes rellevants com Antoni de Moragas, degà del Col·legi d’Arquitectes. Antoni Serrahima, president del FAD. Roberto Terradas, director de l´Escola d´Arquitectura. Estudiants de l’ETS. d’arquitectura. Nikolaus Pevsner, director d’Architectural Reviews. Gio Ponti, director de Domus. Bruno Zevi, director de L’architettura. Ernesto N. Rogers, director de Casabella. Vittorlo Gregotti, director d’Edilizia Moderna. M. Capelladas, O. P., director d’Art Sacré, Carles de Miquel, director d’Arquitectura. Assís Viladevall, director de Quaderns d’Arquitectura. Le Corbusier, Ludovic Quaroni, Paolo Portoghesi, Ludovlco Belgiolso, J. A. Coderch, Manuel Valls, N. Rubio Tudurí, Antoni Bonet, Oriol Bohigas, J. M. Martorell, David Mackay, Federico Correa, Alfons Milà, Joaquim Gili, Francesc Bassó Toui, J. M. Fargas, Xavier Subías, J. M. Sastres, Josep Pratmarsó, A. Fernández Alba, R. V. Molesun, J. A. Corrals, Jesús Bosch, Javier Feduchi, J. L. Pico, C. Ortíz Echagüe, Ignacio Araujo, arquitectes. Pere M. Busquets, O.S.B., Miquel Estradé, O. S. B., Evangelista Vilanova. O.S.B., A. Borras, Ricard Pedrals, prevere; Frederic Bassó, prevere; Joan E. Jarque, prevere; J. Alemany, prevere; Joan Ferrando, prevere; Casimir Marti, prevere; Josep Bigordà, prevere; M. Prats, prevere; Jordi Bertrán, prevere; Josep Hortet, prevere; Pere Tena, prevere. Joan Miró, Antoni Tapies, J. Llorenç Artigas, A. Ràfols Casamada, Todó, Marcel Martí, Hernández Pijoan, Subirachs, Antoni Cumella, Cesc, Oriol Maspons, Juli Ubiña, Leopold Pomés, Xavier Miserachs, André Ricard, Rafael Marquina, Jordi Dicenta, Romà Gubern, Joan Prats, Oriol Martorell, J. M. Mestres Quadreny. Roberto Pane, Gillo Dorfles, Giullo Carlo Argan, Sibyl Moholy-Nagy, Alexandre Cirici, Camil J. Cela, R. Sants Torroella, J. M. Valverde, A. Badia Margarit, Joan Teixidor, Joan Oliver, Joan Perucho, Salvador Espriu, Carles Soldevila, Carles Barral, J. Gil de Biedma, J. M. Espinàs, Joan Brossa, Maria Martinell, Lluïsa Calvet,
El 2015, el barceloní Oriol Bohigas va insistir a La Vanguardia que la Sagrada Família li semblava “una vergonya mundial” i “una anomalia arquitectònica”.
Més enllà d’aquesta polèmica, la Sagrada Família se’ns apareix com una construcció aparentment anacrònica.
Només “aparentment”, perquè la Sagrada Família no és un projecte feudal sinó capitalista. Per tant no només no és anacrònica sinó tremendament actual, moderna i post moderna.
Com a mínim per dues raons, la material i la simbòlica
1.- La material, raó econòmica: La Sagrada Família (i el seu propi procés de construcció) ha esdevingut un enorme producte de consum massiu de la gran indústria que està possibilitant el model econòmic espanyol (i català) que de moment es el far d’Europa: el turisme. Poca broma, si el turisme és el nostre petroli, la Sagrada Família n’és un dels principals jaciments
La Sagrada Família va rebre l’any passat 4.877.567 visitants, essent el monument més visitat d’Espanya. Gràcies a aquesta alta afluència, el temple recapta més de 130 milions d’euros anuals. Esteve Camps, president delegat de la Fundació Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família va dir tranquil·lament que “La Sagrada Família funciona con una lògica empresarial”( La Vanguardia 14 de juny de 2026)
Per cert, aquesta lògica empresarial i els seus ingressos econòmics han permès l’acceleració final de les obres (unes obres que en la cultura popular dels barcelonins arribarien fins a la fi dels temps). Tot això, a part de que les noves tecnologies de la construcció han permès reduir considerablement el temps de construcció.
2.- La simbòlica, raó religiosa: avui el pes de l’Església catòlica és encara fort però minvant i el seu impacte social és secundari i inclús pintoresc; però el MPC tot ho aprofita, i és capaç de convertir la fe en un producte i mercantilitzar qualsevol símbol religiós.
La presència del Papa Lleó XIV en la consagració de la Sagrada Família ha permès una difusió “urbi et orbe” de les imatges del temple, en directe i per a tot el mon mundial. Riuades de gent fent hores de cua aguantat el sol i la calor, i massiva assistència a l’espectacle: tot plegat exactament igual que en un concert de roc o un partit de futbol. Ha estat una grandiosa operació de marketing (a preu reduït) que converteix un símbol religiós en un fenomen turístic que atraurà milions d’essers humans a Barcelona, on hi aniran encara que només sigui per això que ara en diem l’efecte FOMO ( Fear Of Missing Out).
Queda clar que el capitalisme és com el porc: tot es pot aprofitar. També la fe religiosa.
Com deia Carles Marx al Manifest del Patit Comunista:
La burgesia no pot existir sense revolucionar ininterrompudament els instruments de producció i, per tant, les relacions socials. (…..). La ininterrompuda commoció de totes les condicions socials , la inseguretat i el moviment eterns distingeixen l’època burgesa de totes les altres. Totes les condicions de vida encarnades, rovellades, amb els seus ròssecs de punts de vista i opinions esdevingudes venerables per l’edat, són dissoltes, totes les creades de nou envelleixen abans que puguin consolidar-se. Tot allò relacionat amb els estaments i l’estabilitat socials s’evapora, és profanat tot allò que era sagrat, i els homes es creuen obligats finalment a considerar amb sang freda la seva posició en la vida, les seves relacions recíproques.
Aquesta anàlisi ha estat feta en col.laboració amb Jesús Matamala
Deixa un comentari