La humanitat podia triar entre comunisme o barbàrie
A 1991 vam triar barbàrie
“Y así nos va”
Jesús Matamala
Comencem pel començament: la lluita pel poder i la lluita de classes.
La classe obrera ha desaparegut com a subjecte revolucionari; tanmateix la lluita de classes encara existeix, però ara no és per assolir el comunisme sino per caure en la barbàrie, perquè ara la lluira de classes es dona entre les diverses fraccions de la classe dominant que volen ser hegemòniques. I aquesta lluita pel poder mundial és el que explica el que està passant a tot arreu del planeta.
Veiem-ho:
Des de la segona guerra mundial els Estats Units (EUA) han estat la potència imperial, menystenint els aliats i derrotant aquell gran competidor, que va ser la fallida experiència de construcció d’una societat no capitalista, la Unió Soviètica.
Bàsicament i simplificant, ara el combat és entre dos models de dominació i hegemonia nord-americana (dos models de barbàrie).
El model que vol seguir mono-dominant el món mundial: un únic imperi i una sola hegemonia. Aquest model s’ha de sustentar militarment i té beneficis però també té grans costos (per exemple mantenir el desplegament militar és caríssim i ruïnós) i riscos (sobre tot els bèl.lics).
Parèntesi. Mantenir un imperi és car i fins i tot pot ser ruïnós: de fet, dels dos imperis en lluita per l’hegemonia, la URSS i els EUA, el primer es va arruïnar estrepitosament i el segon hi està en risc trenta anys més tard.
El segon model és el pluri-dominant: repartiment del món mundial en àrees d’influència. Aquest model suavitza els costos militars (i els seus riscos) i pot privilegiar el negoci fins i tot amb les altres potències. Es un win win (i perdó per la pedanteria).
En línies generals, i amb risc de caricaturitzar, als EUA els demòcrates i l’estat profund i el complex militar industrial volen la mono-dominància (el món unipolar), mentre els republicans i Trump i un sector de la burgesia industrial volen fer negocis i s’estimen més la multidominància (el món multipolar). Per exemple, Trump, més enllà del seu histrionisme, respon perfectament a aquest model: no vol destruir l’adversari, vol fer negocis amb ell.
Es el vell dil.lema entre canons o mantega, traduït avui pel dil.lema guerra o negocis.
I la nova estratègia de seguretat nacional dels EUA va per aquí:
L’actual domini del model multipolar permet entendre el definitiu final del genocidi a Gaza (ja analitzat en aquest blog), la retirada o semiretirada americana d’Ucraïna, la intenció de fer negocis amb la federació de Rússia a l’àrtic descongelat, la voluntat nord-americana de fer-se amb tot l’hemisferi occidental com àrea d’influènca (recuperant la doctrina Monroe: Amèrica per als americans… del nord), Venezuela -i potser Colòmbia i potser Mexic-, Canadà, Groenlàndia, etc.
I Europa?
(“cal saber quan hom és derrotat”, Gladiator primera escena).
En el model unipolar, la vella Europa és una fidel servidora dels EUA. L’exemple més clar és que primer es va apuntar a la guerra contra la federació de Rússia -acceptant que li petessin els gasoductes que asseguraven energia barata-, i ara s’està autodestrossant mantenint la guerra tot esperant que als EUA tornin a manar els unipolars.
En canvi, en el model multipolar l’Europa desballestada és un incordi que no serveix per fer negocis amb les altres potències i que ho estropella tot. Seguint amb l’exemple de la guerra contra la federació de Rússia, l’està mantenint contra la política dels EUA fins i tot assumint els deutes que malmetran la vida dels seus ciutadans.
Lògicament, en el model multipolar l’Europa unida és un destorb per als negocis dels grans.
Mala peça al teler. Seguint la vella dita de les negociacions internacionals; “si no ets a la taula ets al plat”, doncs Europa ja no és a la taula sinó al plat.