Categoria: Sin categoría

Aclaparadora i estratosfèrica demostració de força militar tàctica, que no estratègica, dels Estats Units (EUA) a Veneçuela: bloqueig marítim, bloqueig aeri, destruccions selectives, segrest del President del país, etc.

Control de petroli i paquet ben marcat de cara als veïns geogràfics: Colòmbia i Mèxic per no parlar de Cuba i Nicaragua.

 

¿Des de quan això és una debilitat?, des de sempre. Per tres raons, com a mínim:

 

Primera raó.- l’opció per un mon multipolar (cfr. sobre el mon  mundial, homenatge a Jesús Matamala https://normalsidiferents.com/2025/12/22/sobre-el-mon-mundial-homenatge-a-jesus-matamala-bacardit/).

El reconeixement de la multipolaritat és un indicador del declivi d’un únic imperi mundial. Es un reconeixement de debilitat imperial. Els EUA ja no són ni poden ser l’única potència mundial.

Això comporta el reconeixement de que cada potència mundial te les seves àrees d’influència i seguretat (sobre tot de seguretat). I Veneçuela és àrea de seguretat dels EUA, com Ucraïna és àrea de seguretat de la federació de Rússia. Per tant, la necessitat de controlar Veneçuela i el seu petroli és indicador de debilitat mono-imperial.

 

Segona raó.-  la violència sempre és la resposta del dèbil. Paradoxal però no contradictori: els humans sabem des de que el món és mon que quan estem bé no agredim perquè no ens cal; de manera que quan agredim és perquè estem malament.

Un imperi dèbil és un imperi agressiu i l’ús de la violència en les relacions internacionals és indicador de declivi imperial. Entre el centre imperial i les seves perifèries ja no hi ha convenciment sinó coerció, no diplomàcia sinó exèrcit. S’ha acabat l’hegemonia del poder suau i cal recórrer a la dominació per la força. (Homenatge a John Mearsheimer: “Lejos del espectáculo militar y la narrativa oficial,  este tipo de acciones no reflejan confianza ni dominio, sino ansiedad estratégica frente al ascenso de China y la erosión de la hegemonía estadounidense. Cuando una superpotencia recurre a la fuerza directa contra un Estado debilitado, el mensaje que envía al mundo no es poder, sino urgència”  https://www.youtube.com/watch?v=1kFkdRpCU0U).

 

Tercera raó.- EUA versus Xina, la trampa de Tucídides i la debilitat imperial.

La trampa de Tucídides és una situació històrica que veu una potència dominant entrar en guerra amb una potència emergent, empesa per la por que desperta en la primera l’aparició de la segona. (https://ca.wikipedia.org/wiki/Trampa_de_Tuc%C3%ADdides)

La necessitat de frenar el creixement de la Xina és símptoma de debilitat, i el resultat d’aquesta debilitat és la guerra (de moment només comercial) dels EUA contra la Xina. Un exemple és la necessitat de controlar el petroli veneçolà, del qual Xina n’era un dels més grans importadors. I les guerres… sabem om es comencen però no sabem com s’acaben!.

 

Total, que aquesta demostració apostoflant de força militar amaga una debilitat imperial.  Sabem com ha començat però no sabem com acabarà. Ai las!.

Per tant, el millor que podem fer és concloure amb aquella sàvia recomanació de Raimon:

No et donaré ni el més petit consol,
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.

El 21 de desembre de 2025, el PSOE va ser votat per un 25.72% dels electors extremenys.

 

El PSOE és un partit com els altres: en ell hi ha gent bona i gent dolenta, idealistes i arribistes, ètics i corruptes, respectuosos i agressors.

Ara bé, sembla que és l’únic partit del món mundial on només hi ha gent dolenta i arribistes i corruptes i agressors.

Perquè el PSOE ha rebut i està rebent una duríssima ofensiva policial i judicial, política i mediàtica “por tierra, mar y aire”.

Contra la dona del president del govern, contra el germà del president del govern, contra el Fiscal General de l’Estat, contra un secretari del partit culpable només d’haver parlat amb Puigdemont, contra tots i cada un dels possibles sospitosos de corrupció i assetjament, i un llarguíssim etcètera negatiu (sembla que tots els corruptes, assetjadors, i etcèteres negatius d’Espanya estiguin a dins del PSOE, i que a fora la societat sigui una beatífica arcàdia feliç  plena de persones idealistes, ètiques i respectuoses).

Fins al punt que un responsable polític els va definir com “banda criminal”, expressió oportunament magnificada per tots els mitjans de comunicació.

Per tant,  el resultat electoral del PSOE és una extraordinària heroïcitat: que un de cada quatre electors extremenys confií o segueixi confiant en el PSOE és un indicador de potència i arrelament social.

 

Tanmateix, perquè aquesta intensa ofensiva?

Per entendre l’ofensiva cal començar amb el marc: el PSOE, com tots els partits socialistes i socialdemòcrates hereus de la segona internacional, és un partit “del sistema” amb l’enorme ingenuïtat política de considerar que el Mode de producció capitalista (MPC) es pot domesticar amb reformes socials i estats del benestar, i no haver entès que el MPC es una fera indomesticable i salvatge que no aturarà mai la recerca del benefici individual a costa del col·lectiu i a costa de totes els reformes i de tots els estats… fins arribar al col·lapse de la humanitat.

Aquesta premissa bàsica, fa intel·ligibles les dues poderoses raons que expliquen aquesta ofensiva “por tierra mar y aire” contra el PSOE (ambdues analitzades  a les “cròniques d’un sociòleg jubilat”):

La primera és estructural i explica l’ofensiva contra el PSOE a partir de la  debilitat de l’estat espanyol i la perversa lògica de la construcció de l’estat modern: la voluntat d’autonomia política del PSOE per reformar l’estat, i fins i tot potser el mateix funcionament del MPC a Espanya, ha fet que l’estat espanyol s’hagi convertit en el seu el pitjor enemic .

La segona és sistèmica i connecta el fet concret i conjuntural del vot a Extremadura amb un marc més ample i categòric que és l’evolució sociopolítica d’Espanya (i de gran part del mon mundial) cap al conservadorisme al llarg dels darrers anys. Som cada cop més conservadors, i per tant quan votem ho fem als partits de la dreta.

 

1.- el pitjor enemic del PSOE és l’estat espanyol

L’estat espanyol (com tots els estats del mon) és Leviathan: una bèstia poderosa encarregada de gestionar la societat segons els interessos dels que manen. S’ha de ser molt poderós per poder fer això, però sense semblar-ho per mor de la legitimació democràtica, i l’estat modern, gràcies a Montesquieu i la seva colla, ho ha resolt molt bé això. Tanmateix, el PSOE s’ha atrevit a posar-ho en qüestió:

La gran mentida dels tres poders

 A cap estat del mon mundial no hi ha tres poders angelicalment  independents (Montesquieu: se t’ha vist el plumero), sinó tres departaments de la mateixa bèstia: el que marca les regles del joc (legislatiu), el que les posa en marxa (executiu), i el que vetlla per que ningú se’n surti (el judicial): no són tres poders independents sinó tres departaments del mateix poder.

Per acabar-ho d’arreglar, el disseny de l’estat modern és profundament antidemocràtic perquè fa que el poder definitiu, el que finalment acaba manant, sigui el judicial. I ves per on! el judicial és l’únic departament de l’Estat que ningú ha votat,  i es composa d’unes persones l’únic mèrit de les quals es haver guanyat unes oposicions: cap mena de legitimació democràtica, doncs. Tenint en comte, a més que tal com assenyala la sociologia de les professions,  els professionals encarregats de vetllar per l’ordre (per exemple policies i jutges) acostumen a ser una mica més conservadors que les seves societats de referència.

 Fins aquí tot clar. I, doncs,  què passa al nostre país?

Com que la classe dominant espanyola ha estat sempre més aviat dèbil (fins i tot va haver de fer una guerra civil per mantenir-se), el seu estat també ha estat i segueix essent dèbil. Per això l’estat espanyol és agressiu i violent: perquè no és un estat fallit sinó el dèbil gestor d’un amo dèbil,.

I també per això te dos fantasmes amenaçadors (encara que avui ja no amenacen res): “los rojos y los separatistas”. I per això com que es agressiu i violent contra “los rojos y los separatistas”, quan s’ensuma que  poden alterar el seu fràgil domini (perquè s’ha de ser fràgil per tenir por avui a “los rojos y los separatistas”), reacciona, i ho fa agressivament.

Però, ai las!. Resulta que un trosset de l’estat s’escapa d’aquesta lògica i pacta amb “los rojos y los separatistas”,  l’executiu governa amb Podemos i amb Sumamos, i indulta i amnistia els “separatistes”. Es a dir, l’executiu -el govern espanyol- ingènuament s’ha cregut la mentida de la independència dels tres poders i ha intentat governar amb independència política. Ep, això és greu.

I per tant, Leviathan -l’estat- reacciona por “tierra, mar, y aire”: trossos del legislatiu, el poder judicial, els alts funcionaris, les terminals mediàtiques, antics presidents del govern, la sempre benintencionada i caritativa conferencia episcopal, fins i tot algun amic europeu, e tutti quanti  passen a l’atac contra l’atreviment de l’executiu.

I l’atac no és només polític, sinó judicial, institucional,  mediàtic, i personal por “tierra, mar, y aire”. I com que la reacció és por “tierra, mar, y aire” arriba també a la destrucció personal.

 La conclusió és obvia. Espanya es una construcció dèbil. En conseqüència, la classe dominant espanyola és dèbil. El seu estat és dèbil i per tant violent i agressiu.I en la mesura que l’estat espanyol reacciona amb violència i agressivitat contra el govern espanyol confirma la debilitat del país, de la seva classe dominant, i del consell d’administració de la seva classe dominant que és l’Estat espanyol.

(cròniques d’un sociòleg jubilat pàgs. 68 i ss.)

 

Aquesta és la clau estructural de la duríssima ofensiva contra el PSOE: un partit del sistema s’ha atrevit a dir que Montesquieu és el rei que va despullat!!!!. (I actuar en conseqüència).

 

2.- Espanya (i Europa i bona part del món desenvolupat) som cada cop més conservadors, per tant, quan anem a votar votem a la dreta. Aquesta és una dada sistèmica. L’espai polític de l’esquerra es redueix sense parar, i el PSOE segueix essent un partit més aviat d’esquerres. Per tant, la reducció del vot al PSOE és lògica i previsible, al marge de l’ofensiva contra aquest partit.

Tal com dic a les “cròniques d’un sociòleg jubilat”,

Els europeus votem a la dreta perquè som conservadors; i som conservadors perquè hem envellit (demografia), tenim benestar i consum (economia) , un estat que ens protegeix de tot mal (política), i som una panda d’hedonistes (cultura). A més som una societat individualista i la dreta es individualista mentre l’esquerra (o el que queda d’ella) és col·lectiva. (…)

En el cas espanyol, la fragilitat de la societat: Espanya potser no té un estat fallit però sí que és una societat fallida o mal construïda: històricament i estructuralment és una societat fràgil, i la fragilitat necessita unes seguretats que només pot proporcionar la dreta.

Població. Vam arribar tard a la transició demogràfica, i per tant ara anem amb presses i urgències perquè no hem tingut temps per sedimentar els canvis demogràfics: tot d’una ens hem trobat amb els conflictes de gènere i amb uns talls generacionals imprevistos (hem envellit ràpidament  i  els joves, mimats i sobre protegits,  són individualistes i hedonistes i per tant conservadors).

Economia. No vam fer la revolució burgesa a temps i per tant no hi ha hagut cap burgesia nacional que liderés la transició del mode de producció feudal al mode de producció capitalista i que articulés racionalment l’espai d’un mercat propi a tot el territori.

Política. Els poders dominants (no podem dir “classes dominants” perquè no hi havia burgesia: terratinents, església, exèrcit, etc.) van fer un cop d’estat que va desembocar en una guerra civil i 40 anys d’anihilació de la  moral cívica, de la responsabilitat col·lectiva, i de profunda desconfiança -i malvolença- en la política. Terreny abonat, doncs, per a la dreta.

Cultura. D’acord amb la fragilitat demogràfica, econòmica i política, la fragilitat cultural: la cultura, l’estil de vida és de pura fatxenda. “Dime de lo que alardeas y de diré de lo que careces”: la cultura espanyola presumeix, i apel·la constantment a l’orgull, a l’honor i a la grandesa (“zoy español, casi ná”)

Tornant a la política. Espanya sempre ha estat de dretes. Des de el “vivan las cadenas” de l’absolutisme del segle XIX, als quaranta anys de dreta “nacionalfranquista”, i els governs de la transició: Felipe González, Aznar, Rajoy (amb l’excepció dels anys d’Adolfo Suàrez).  L’esquerra només ha guanyat en conjuntures excepcionals (Zapatero per la pèssima gestió que la dreta va fer dels atemptats d’Atocha, i Sánchez per la moció de censura  en un moment de descomposició de la dreta).

(cròniques d’un sociòleg jubilat pags. 57 i ss.)

 

Total que la combinació estructural i sistèmica de la debilitat de l’estat espanyol amb el creixent conservadorisme de les societats semblava condemnar al PSOE al fracàs electoral, de manera que haver aconseguit una mica més del 25% dels vots és un excel.lent resultat.

 

Podem acabar dient amb Joan Manuel Serrat:

Nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio

La humanitat podia triar entre comunisme o barbàrie

A 1991 vam triar barbàrie

“Y así nos va”

Jesús Matamala

 

 

Comencem pel començament: la lluita pel poder i la lluita de classes.

La classe obrera ha desaparegut com a subjecte revolucionari; tanmateix la lluita de classes encara existeix, però ara no és per assolir el comunisme sino per  caure en la barbàrie, perquè ara la lluira de classes es dona entre les diverses fraccions de la classe dominant que volen ser hegemòniques. I aquesta lluita pel poder mundial és el que explica el que està passant a tot arreu del planeta.

 

Veiem-ho:

Des de la segona guerra mundial  els Estats Units (EUA) han estat la potència imperial, menystenint els aliats i derrotant aquell gran competidor, que va ser la fallida experiència de construcció d’una societat no capitalista, la Unió Soviètica.

Bàsicament i simplificant, ara el combat és entre dos models de dominació i hegemonia nord-americana (dos models de barbàrie).

El model que vol seguir mono-dominant el món mundial: un únic imperi i una sola hegemonia. Aquest model s’ha de sustentar militarment i té beneficis però també té grans costos (per exemple mantenir el desplegament militar és caríssim i ruïnós) i riscos (sobre tot els bèl.lics).

Parèntesi. Mantenir un imperi és car i fins i tot pot ser ruïnós: de fet, dels dos imperis en lluita per l’hegemonia, la URSS i els EUA, el primer es va arruïnar estrepitosament i el segon hi està en risc trenta anys més tard.

El segon model és el pluri-dominant: repartiment del món mundial  en àrees d’influència. Aquest model suavitza els costos militars (i els seus riscos) i pot privilegiar el negoci fins i tot amb les altres potències. Es un win win (i perdó per la pedanteria).

 

En línies generals, i amb risc de caricaturitzar, als EUA  els demòcrates i l’estat profund i el complex militar industrial volen la mono-dominància (el món unipolar), mentre els republicans i Trump i un sector de la burgesia industrial volen fer negocis i s’estimen més la multidominància (el món multipolar).  Per exemple, Trump, més enllà del seu histrionisme, respon perfectament a aquest model: no vol destruir l’adversari, vol fer negocis amb ell.

Es el vell dil.lema entre canons o mantega, traduït avui pel dil.lema guerra o negocis.

I la nova estratègia de seguretat nacional dels EUA va per aquí:

https://legrandcontinent.eu/es/2025/12/07/estrategia-de-seguridad-nacional-estadounidense-el-plan-de-la-casa-blanca-contra-europa-texto-integro/

 

L’actual domini del model multipolar permet entendre el definitiu final del genocidi a Gaza (ja analitzat en aquest blog), la retirada o semiretirada  americana d’Ucraïna, la  intenció de fer negocis amb la federació de Rússia a l’àrtic descongelat, la voluntat nord-americana de fer-se amb tot  l’hemisferi occidental com àrea d’influènca  (recuperant la doctrina Monroe: Amèrica per als americans… del nord), Venezuela -i potser Colòmbia i potser Mexic-, Canadà, Groenlàndia, etc.

 

I Europa?

(“cal saber quan hom és derrotat”, Gladiator primera escena).

En el model unipolar, la vella Europa és una fidel servidora dels EUA. L’exemple més clar és que primer es va apuntar a la guerra contra la federació de Rússia -acceptant que li petessin els gasoductes que asseguraven energia barata-, i ara s’està autodestrossant mantenint la guerra tot esperant que als EUA tornin a manar els unipolars.

En canvi, en el model multipolar l’Europa desballestada és un incordi que no serveix per fer negocis amb les altres potències i que ho estropella tot. Seguint amb l’exemple de la guerra contra la federació de Rússia, l’està mantenint contra la política dels EUA fins i tot assumint els deutes que malmetran la vida dels seus ciutadans.

Lògicament, en el model multipolar l’Europa unida és un destorb per als negocis dels grans.

Mala peça al teler. Seguint la vella dita de les negociacions internacionals; “si no ets a la taula ets al plat”, doncs Europa ja no és a la taula sinó al plat.

 

Los jóvenes que no ven realista poder comprar una casa trabajan menos, gastan más en ocio y asumen más riesgos financieros (…) Porque comprar una casa nunca fue solo comprar un techo. Era un proyecto. Cuando no puedes acumular capital financiero, acumulas capital emocional (….). Por eso, cuanto peor está la vivienda, baja el esfuerzo. Sube la impulsividad. Sube el riesgo financiero. Sube el gasto en ocio. Y cae la resiliencia laboral.
Lo que se derrumba no es la disciplina: es el futuro. Una sociedad que no puede explicar el futuro no debería exigir entusiasmo.

Pau R. Urquidi, Por qué los jóvenes han abrazado el nihilismo económico y vital La Vanguardia 5 12 2025

 

No poder comprar una  casa no és una causa sinó un efecte.

La causa de totes les causes i de tots els efectes és, òbviament, l’esgotament del model de creixement occidental que ha eliminat el futur. El futur no existeix, ni la prosperitat ni el creixement que ens havien promès la il·lustració i la societat industrial.

I el futur no existeix l’acció combinada de les quatre estructures

1. l’estancament demogràfic (baixada de la fecunditat i envelliment),
2. perquè el creixement occidental basat en el Mode de Producció Capitalista s’ha aturat i ha perdut els seus dos focus de guany: l’explotació del Sud (ja no podem aprofitar-nos d’allò que en dèiem tercer món) i la RTTHN (reducció del temps de treball humà necessari, i perdoneu la pedanteria),
3. la desaparició (sí, la desaparició) de la política com a generadora de futur,
4. i culturalment l’imperi absolut de l’individualisme hedonista; és el carpe diem: antagonisme total amb el futur. Es tracta de viure al dia i tot el que implica previsió deixa de tenir importància. En conseqüència, entre el tàndem esforç versus hedonisme…. guanya l’hedonisme (que a més a més té arrels demogràfiques, econòmiques i cultural/religioses)

L’extinció del futur és un efecte d’aquesta quàdruple causa estructural.

Causa i efecte de tot això és la desaparició de qualsevol projecte de futur que necessàriament havia de ser col.lectiu (per exemple la desaparició de la classe obrera, i amb ella l’extinció d’un subjecte històric que podia garantir la lluita pel futur).

Aquests efectes tenen nombrosos sub/efectes (no estalviar, no fer projectes a llarg termini, no aguantar la feina si no agrada, etc, etc, etc).

No comprar un pis, és doncs un sub/efecte de transformacions estructurals més potents…. que probablement ens menin al col.lapse un dia o altre.

El futur, doncs, no existeix. Un exemple és la col·loquial i freqüent expressió segons la qual fins ara els fills vivien millor que els seus pares, mentre que a partir d’ara es fills viuran pitjor que els seus pares.

 

I a partir d’aquí, efectes en cascada que afecten les generacions joves:

Demogràficament no saben què és el futur: son les primeres (o les segones) generacions buides. Per tant han estat els primers (o segons) nens sobreprotegits, sense recursos de maniobra i contacte, desconeixedors de l’esforç i de qualsevol estímul de futur.

Més encara,  l’increment de l’esperança de vida ha augmentat el conflicte entre els grups d’edat (competeixen per béns escassos) i els joves son un grup intersticial  i per tant mal ubicat. És, doncs, un grup col.lectivament insegur,  previsiblement agressiu, i per tant criminalitzat pels altres. De manera que com que la sobreprotecció els ha impedit la confrontació madurativa, incrementa el seu risc de confrontar-se  amb ells mateixos: l’autodestrucció (no hi ha futur).

Econòmicament, el mercat de treball es renova amb més lentitud perquè la gent viu més temps, i la reducció del temps de treball humà necessari  canvia la cultura econòmica  pel que fa al treball: el treball sembla menys important, i per tant disminueix el seu valor i  decreix la voluntat de treballar..

I per l’altra banda  el període en que els nois i noies són protegits (educats, escolaritzats) s’allarga per mor de l’augment de l’esperança de vida (per exemple, fins a l’edat universitària). Això és bo perquè es formen millor,  però  s’allarga l’adolescència i s’endarrereix el compromís (i l’assumpció de responsabilitats).

La política ha desaparegut de la vida dels joves. I amb ella, ha desaparegut la política com projecte de futur capaç d’engatjar els joves (com per exemple podia passar anys enrera). D’altra banda, la politica juvenil (si hi és) és també sobreprotectora i es limita a l’oferta de serveis i facilitats immediats i gratificadors)i/o afalagadora (no fos cas que es posessin a votar i no ens votessin)

La cultura contemporània és associativa i hedonista, ergo presentista: carpe diem.  Estem passant d’un tarannà rigorós i sever (marcat per la por i la repressió i la  importància de la religió) i dominat pel sacrifici i l’esforç,  a un estil de vida confortable i hedonista (ja no importen tant els valors transcendents) i preocupat pel present. Aquest canvi afecta sobre tot les noves generacions perquè són les que menys han viscut la cultura anterior i menys record en tenen:   no entenen ni accepten els valors sacrificials

 

Ara bé, hi ha un altre factor que no s’esmenta i que no és contradictori sino paradoxal: els joves sí que pensen en el futur!!!

És el càlcul!:

Les cohorts generacionals joves (educades en l’hedonisme i no l’esforç) calculen calculen calculen calculen!!!!! que podran aprofitar l’herència dels seus pares i avis (no només la material -casa per exempe-, sino també la simbòlica -la xarxa, per exemple-) i per tant es poden permetre el luxe de no estalviar (no treballar/no comprar pis/viure al dia) perquè, de fet, tenen el futur assegurat sense haver de moure ni un dit

 

 

Ser vell no mola

 Abans hi havia molts nens i pocs vells, els nens eren un bé abundant i els vells un bé escàs: els nens no valien gaire i els vells eren molt respectats. Ara hi ha pocs nens i molts vells, els nens són un bé escàs i els vells un bé abundant: els nens valen molt i els vells no valen gaire

Cròniques d’un sociòleg jubilat, pag. 167

 

 

L’abundància desvalora. I el desvalor dels vells es pot resseguir en la  invisibilitat i el depreci:

1. En el llenguatge (la invisibilitzadora i menyspreadora expressió “gent gran”)
2. En les relacions amb els no vells (la infantilització dels vells)
3. En la terrible associació d’edat i gènere (les dones velles son més invisibles i menystingudes)

1. L’expressió “gent gran” és estúpidament  insultant i humiliant

(Toma ya!)

No parlem de “vells” sinó de ”gent gran” . I ho fem per evitar això que ara diem “edatisme” (discriminació per raó d’edat).

Doncs és una solemne tonteria perquè dir “gent gran” és precisament fer edatisme.

Perquè “gent gran” és un eufemisme:

Es a dir, la paraula “vell/vella”  és un mot tabú (dur, inconvenient, desplaent) i no la volem fer servir.

Un eufemisme és una paraula o expressió que s’utilitza en comptes d’una altra considerada tabú, malsonant o amb una connotació no adequada en un determinat context, amb la voluntat d’assolir una comunicació més suau o agradable. https://ca.wikipedia.org/wiki/Eufemisme

Mot o locució d’expressió suau, atenuada, en lloc d’un de dur, inconvenient o desplaent (Institut d’estudis catalans)

Ergo, la realitat a la que es refereix la paraula vell és una realitat que ens emprenya o ens  molesta o ens incomoda o ens fa por .

Es, doncs, una realitat que menystenim i que volem invisibilitzar.

La vellesa, doncs, és mala cosa, és un desvalor. Per això quan ens hi referim hem de fer servir un eufemisme. Perquè la cosa bona és la joventut.

Un exemple clar: quan a un vell li diem “oh, no ho sembles” (o bé “sembles més jove”) l’estem insultant perquè implícitament li estem dient  que ser vell no mola  (ergo ell no mola) i com que li volem fer un elogi li diem que no ho sembla (que sembla jove que això sí que mola).

Per tant, dir “gent gran” enlloc de “vell”  és el mateix insult.

Per tot això, i altres coses que em deixo, la vellesa no mola; i per això com que la paraula fa el fet, no diem la paraula, fem un eufemisme i tots contents.

I amb l’eufemisme acceptem l’edatisme, seguim menystenint la vellesa i la invisibilitzem,

2. Per què els no-vells s’empenyen en dir-los als vells com han de viure la seva vellesa

Les generacions velles d’avui (els nascuts entre els anys 1935 o 1940 i els anys 1955 o 1960 aprox: pràcticament dues generacions) són una gent forta i resistent (ferma diríem en llenguatge kumbayà). Fills de postguerra i d’un país pobre i reprimit, han fet la revolució demogràfica -i la sexual-, han pilotat i patit l’èxode rural, la industrialització,  la terciarització i la urbanització, han lluitat contra i han superat una dictadura, s’han secularitzat. Han passat de la maquina d’escriure a internet i la IA.

La capacitat d’adaptació (i supervivència( d’aquesta gent està més que provada. Forts i resistents. I adaptables.

Aleshores, ¿per què carai una panda de no vells s’empenyen en dir-los com han de viure la vellesa?. ¿Per què els no vells necessiten insultar els vells dient-los com han de viure la seva vellesa?. En fi i en definitiva:  ¿Per què els no vells infantilitzen  els vells?

Una hipòtesi: el menyspreu acabat d’analitzar. Tot aquesta insistència es fa pel menyspreu i la invisibilitat (també perquè això es un bon nínxol de negoci, com poden acreditar psicòlegs, consultors, terapeutes de diverses faunes, venedors de productes miraculosos, etc.)

3.- la terrible associació d’edat i gènere

Les dones velles reben una dosi doble de menysteniment i invisibilitat: per velles (com ja s’ha vist) i per dones (d’acord amb l’estereotip segons el qual les dones d’aquestes generacions van ser educades en la submissió  i han estat incapaces de sortir-se’n al llarg de tota la seva vida).

Una anècdota que arriba a ser categoria: una dona vella té uns actius al banc (amb el fill com usuari autoritzat), i el gestor d’aquests actiu no s’adreça ella sinó directament al seu fill -mascle-. L’argument és que ells no pot entendre les complexitats financeres.

Per què carai passa això?:

(demogràficament) Passa perquè ara hi ha vells (o més vells o  que cada cop hi ha més gent que arriba a vell). Si els nens son ara un bé escàs i molt valorat, Els vells son un bé abundant (excedentari i tot) i menys/poc/gens valorat. A més els vells són físicament més fràgils.

(econòmicament) A més els vells son un doble tap econòmic: mentre estan actius ocupen llocs de treball que els joves (ai las! els pobres joves) no poden ocupar, i després cobren pensions (diner que no va a la resta de la gent).

(També gasten més diners de la sanitat pública per la major vulnerabilitat i dependència física)

(culturalment) Els vells son conservadors, avorrits, atemorits, insegurs, poc imaginatius, físicament dèbils i limitats. Tot plegat, resulta contradictori en una societat hedonista. 

(políticament) Sort en tenen els vells de la política!: perquè els vells voten i en proporció són els que més voten: cap partit, doncs, s’hi vol indisposar. El vot és l‘únic espai on son preuats i visibles.

La paradoxa, doncs, està servida: cada cop vivim més, i això acaba essent un problema (l’espècie humana ja ho té això: per a cas solució tenim un problema)

Mala peça al teler, potser és hora que ens plantegem seriosament què cal fer amb unes poblacions velles cada cop més abundants.

Per posar un exemple, ¿un cop assegurada la quantitat de la vida, no és el moment de valorar més la seva qualitat?, ¿val la pena allargar la vida més enllà de la capacitat de disfrutar-la?. Seguint amb l’exemple, a les cròniques d’un sociòleg jubilat es diu: la nostra hipòtesi és que, malgrat la por que ens fa, la descriminalització de l’eutanàsia i la seva des tipificació com delinqüència s’anirà generalitzant (en un termini d’una o dues generacions com a màxim, i no només a Occident) per l’acció combinada de les modificacions a les quatre estructures (no només la demogràfica).

Ja ho cantava el Serrat

Si fuesen poniendo luces En el camino, a medida
Que el corazón se acobarda
Y los ángeles de la guarda Diesen señales de vida

Quizá, llegar a viejo Sería más razonable
Más apacible Más transitable

Si del pedazo de cielo Reservado, para cuando
Toca entregar el equipo
Repartiesen anticipos A los más necesitados  

Quizá, llegar a viejo Sería todo un progreso
Un buen remate Un final con beso

  Firma de la paz en Gaza: así ha sido la rúbrica del acuerdo y la primera liberación de rehenes de Israel,

  Acuerdo de paz entre Israel y Hamás para Gaza: así ha sido el alto el fuego, la retirada de tropas y la liberación de rehenes

 El periódico 15 d’octubre de 2025 

Hipòtesi: el genocidi a Gaza s’ha acabat definitivament

Dos arguments:

 1.- els que manen de veritat (el lobby jueu als UUA) han decidir que ja n’hi ha prou de genocidi com a mínim per dues raons:

1.1.- perquè els els costos de l’operació ja estan essent més grans que els beneficis (costos reputacionals, costos comercials, etc)

1.2.- perquè sempre és molt més productiu posar a treballar els vençuts que exterminar-los (els palestins acabaran treballant en la reconstrucció, en la construcció dels nous hotels i en l’hosteleria)

Per tants, el lobby ha encarregat als seus dos servidors principals en el conflicte (Trump i Netanyahu) que acabin l’extermini.

 2.- els palestins ja estan derrotats i sense capacitat de reacció (com els republicans espanyols després de la nostra guerra civil i l’extermini franquista). Recordeu el clàssic: vae victis!: sense aliats, amb una mortalitat impossible de gestionar, amb fam, sense cases ni hospitals ni comunicacions…

No cal ja exterminar-los. I es molt més rendible posar-los a treballar que matar-los a tots.

El genocidi ja és disfuncional. I les petites escaramusses que encara hi ha -i seguirà havent- son reaccions previsibles d’individus o grups que encara no admeten el final (i potser volen marcar paquet). Son exemples clars de l’eterna tensió entre l’acció i l’estructura o l’anècdota i la categoria.

(D’altra banda, hi havia risc probable de perdua de l’opinio publica per part d’Israel, perquè com que som la societat de l’espectacle,  els palestins -sobre tot els nens-  morint de gana eren un mal espectacle)

Tal com cantava el Serrat:

“nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio)

 

 

L’ofici de sociòleg consisteix en explicar com funciona la societat i com condiciona la majoria de coses que ens passen a la gent.

“Cròniques d’un sociòleg jubilat” és un llibre que conté dues sèries de textos fets des d’aquesta perspectiva: en primer lloc un grup de breus anàlisis sobre assumptes d’actualitat, i en segon lloc un marc analític que permet una millor comprensió dels textos precedents.

Els primers textos han anat apareixent al blog “Normals i diferents” al llarg dels darrers anys (2021-2024) i són 28 petites anàlisis de fets que ens passen a la societat, amb la voluntat d’explicar-los per tal que ens sigui intel·ligibles.

El marc analític introdueix els escrits precedents i no va al davant sinó al darrera perquè és més avorrit. Es tracta d’un petit model segons el qual qualsevol societat, passada, present o futura (si és que hi arribem) s’explica per la combinació constant d’una gent (població) que produeix (economia) amb algun tipus de gestió (política) i un estil de vida (cultura): aquestes són les quatre estructures de qualsevol societat i els quatre eixos sobre els quals pivota tota l’anàlisi.  Aquesta postintroducció introductòria  té un redactat necessàriament acadèmic i per tant resulta avorrida i és de digestió lenta. Tanmateix, de cara a facilitar la seva lectura, és més descriptiva que teòrica i no té pràcticament cap cita erudita. Òbviament, es pot llegir al començament, tanmateix qui ho faci està advertit i ha de tenir clar que ho fa sota la seva única i exclusiva responsabilitat. Amen.

Tot plegat,  les dues sèries de textos volen ser una crònica sociològica del nostre viure quotidià.