Ser vell no mola

 

 

Ser vell no mola

 Abans hi havia molts nens i pocs vells, els nens eren un bé abundant i els vells un bé escàs: els nens no valien gaire i els vells eren molt respectats. Ara hi ha pocs nens i molts vells, els nens són un bé escàs i els vells un bé abundant: els nens valen molt i els vells no valen gaire

Cròniques d’un sociòleg jubilat, pag. 167

 

 

L’abundància desvalora. I el desvalor dels vells es pot resseguir en la  invisibilitat i el depreci:

1. En el llenguatge (la invisibilitzadora i menyspreadora expressió “gent gran”)
2. En les relacions amb els no vells (la infantilització dels vells)
3. En la terrible associació d’edat i gènere (les dones velles son més invisibles i menystingudes)

1. L’expressió “gent gran” és estúpidament  insultant i humiliant

(Toma ya!)

No parlem de “vells” sinó de ”gent gran” . I ho fem per evitar això que ara diem “edatisme” (discriminació per raó d’edat).

Doncs és una solemne tonteria perquè dir “gent gran” és precisament fer edatisme.

Perquè “gent gran” és un eufemisme:

Es a dir, la paraula “vell/vella”  és un mot tabú (dur, inconvenient, desplaent) i no la volem fer servir.

Un eufemisme és una paraula o expressió que s’utilitza en comptes d’una altra considerada tabú, malsonant o amb una connotació no adequada en un determinat context, amb la voluntat d’assolir una comunicació més suau o agradable. https://ca.wikipedia.org/wiki/Eufemisme

Mot o locució d’expressió suau, atenuada, en lloc d’un de dur, inconvenient o desplaent (Institut d’estudis catalans)

Ergo, la realitat a la que es refereix la paraula vell és una realitat que ens emprenya o ens  molesta o ens incomoda o ens fa por .

Es, doncs, una realitat que menystenim i que volem invisibilitzar.

La vellesa, doncs, és mala cosa, és un desvalor. Per això quan ens hi referim hem de fer servir un eufemisme. Perquè la cosa bona és la joventut.

Un exemple clar: quan a un vell li diem “oh, no ho sembles” (o bé “sembles més jove”) l’estem insultant perquè implícitament li estem dient  que ser vell no mola  (ergo ell no mola) i com que li volem fer un elogi li diem que no ho sembla (que sembla jove que això sí que mola).

Per tant, dir “gent gran” enlloc de “vell”  és el mateix insult.

Per tot això, i altres coses que em deixo, la vellesa no mola; i per això com que la paraula fa el fet, no diem la paraula, fem un eufemisme i tots contents.

I amb l’eufemisme acceptem l’edatisme, seguim menystenint la vellesa i la invisibilitzem,

2. Per què els no-vells s’empenyen en dir-los als vells com han de viure la seva vellesa

Les generacions velles d’avui (els nascuts entre els anys 1935 o 1940 i els anys 1955 o 1960 aprox: pràcticament dues generacions) són una gent forta i resistent (ferma diríem en llenguatge kumbayà). Fills de postguerra i d’un país pobre i reprimit, han fet la revolució demogràfica -i la sexual-, han pilotat i patit l’èxode rural, la industrialització,  la terciarització i la urbanització, han lluitat contra i han superat una dictadura, s’han secularitzat. Han passat de la maquina d’escriure a internet i la IA.

La capacitat d’adaptació (i supervivència( d’aquesta gent està més que provada. Forts i resistents. I adaptables.

Aleshores, ¿per què carai una panda de no vells s’empenyen en dir-los com han de viure la vellesa?. ¿Per què els no vells necessiten insultar els vells dient-los com han de viure la seva vellesa?. En fi i en definitiva:  ¿Per què els no vells infantilitzen  els vells?

Una hipòtesi: el menyspreu acabat d’analitzar. Tot aquesta insistència es fa pel menyspreu i la invisibilitat (també perquè això es un bon nínxol de negoci, com poden acreditar psicòlegs, consultors, terapeutes de diverses faunes, venedors de productes miraculosos, etc.)

3.- la terrible associació d’edat i gènere

Les dones velles reben una dosi doble de menysteniment i invisibilitat: per velles (com ja s’ha vist) i per dones (d’acord amb l’estereotip segons el qual les dones d’aquestes generacions van ser educades en la submissió  i han estat incapaces de sortir-se’n al llarg de tota la seva vida).

Una anècdota que arriba a ser categoria: una dona vella té uns actius al banc (amb el fill com usuari autoritzat), i el gestor d’aquests actiu no s’adreça ella sinó directament al seu fill -mascle-. L’argument és que ells no pot entendre les complexitats financeres.

Per què carai passa això?:

(demogràficament) Passa perquè ara hi ha vells (o més vells o  que cada cop hi ha més gent que arriba a vell). Si els nens son ara un bé escàs i molt valorat, Els vells son un bé abundant (excedentari i tot) i menys/poc/gens valorat. A més els vells són físicament més fràgils.

(econòmicament) A més els vells son un doble tap econòmic: mentre estan actius ocupen llocs de treball que els joves (ai las! els pobres joves) no poden ocupar, i després cobren pensions (diner que no va a la resta de la gent).

(També gasten més diners de la sanitat pública per la major vulnerabilitat i dependència física)

(culturalment) Els vells son conservadors, avorrits, atemorits, insegurs, poc imaginatius, físicament dèbils i limitats. Tot plegat, resulta contradictori en una societat hedonista. 

(políticament) Sort en tenen els vells de la política!: perquè els vells voten i en proporció són els que més voten: cap partit, doncs, s’hi vol indisposar. El vot és l‘únic espai on son preuats i visibles.

La paradoxa, doncs, està servida: cada cop vivim més, i això acaba essent un problema (l’espècie humana ja ho té això: per a cas solució tenim un problema)

Mala peça al teler, potser és hora que ens plantegem seriosament què cal fer amb unes poblacions velles cada cop més abundants.

Per posar un exemple, ¿un cop assegurada la quantitat de la vida, no és el moment de valorar més la seva qualitat?, ¿val la pena allargar la vida més enllà de la capacitat de disfrutar-la?. Seguint amb l’exemple, a les cròniques d’un sociòleg jubilat es diu: la nostra hipòtesi és que, malgrat la por que ens fa, la descriminalització de l’eutanàsia i la seva des tipificació com delinqüència s’anirà generalitzant (en un termini d’una o dues generacions com a màxim, i no només a Occident) per l’acció combinada de les modificacions a les quatre estructures (no només la demogràfica).

Ja ho cantava el Serrat

Si fuesen poniendo luces En el camino, a medida
Que el corazón se acobarda
Y los ángeles de la guarda Diesen señales de vida

Quizá, llegar a viejo Sería más razonable
Más apacible Más transitable

Si del pedazo de cielo Reservado, para cuando
Toca entregar el equipo
Repartiesen anticipos A los más necesitados  

Quizá, llegar a viejo Sería todo un progreso
Un buen remate Un final con beso