Los jóvenes que no ven realista poder comprar una casa trabajan menos, gastan más en ocio y asumen más riesgos financieros (…) Porque comprar una casa nunca fue solo comprar un techo. Era un proyecto. Cuando no puedes acumular capital financiero, acumulas capital emocional (….). Por eso, cuanto peor está la vivienda, baja el esfuerzo. Sube la impulsividad. Sube el riesgo financiero. Sube el gasto en ocio. Y cae la resiliencia laboral. Lo que se derrumba no es la disciplina: es el futuro. Una sociedad que no puede explicar el futuro no debería exigir entusiasmo.
Pau R. Urquidi, Por qué los jóvenes han abrazado el nihilismo económico y vital La Vanguardia 5 12 2025
No poder comprar una casa no és una causa sinó un efecte.
La causa de totes les causes i de tots els efectes és, òbviament, l’esgotament del model de creixement occidental que ha eliminat el futur. El futur no existeix, ni la prosperitat ni el creixement que ens havien promès la il·lustració i la societat industrial.
I el futur no existeix l’acció combinada de les quatre estructures
- l’estancament demogràfic (baixada de la fecunditat i envelliment),
- perquè el creixement occidental basat en el Mode de Producció Capitalista s’ha aturat i ha perdut els seus dos focus de guany: l’explotació del Sud (ja no podem aprofitar-nos d’allò que en dèiem tercer món) i la RTTHN (reducció del temps de treball humà necessari, i perdoneu la pedanteria),
- la desaparició (sí, la desaparició) de la política com a generadora de futur,
- i culturalment l’imperi absolut de l’individualisme hedonista; és el carpe diem: antagonisme total amb el futur. Es tracta de viure al dia i tot el que implica previsió deixa de tenir importància. En conseqüència, entre el tàndem esforç versus hedonisme…. guanya l’hedonisme (que a més a més té arrels demogràfiques, econòmiques i cultural/religioses)
L’extinció del futur és un efecte d’aquesta quàdruple causa estructural.
Causa i efecte de tot això és la desaparició de qualsevol projecte de futur que necessàriament havia de ser col.lectiu (per exemple la desaparició de la classe obrera, i amb ella l’extinció d’un subjecte històric que podia garantir la lluita pel futur).
Aquests efectes tenen nombrosos sub/efectes (no estalviar, no fer projectes a llarg termini, no aguantar la feina si no agrada, etc, etc, etc).
No comprar un pis, és doncs un sub/efecte de transformacions estructurals més potents…. que probablement ens menin al col.lapse un dia o altre.
El futur, doncs, no existeix. Un exemple és la col·loquial i freqüent expressió segons la qual fins ara els fills vivien millor que els seus pares, mentre que a partir d’ara es fills viuran pitjor que els seus pares.
I a partir d’aquí, efectes en cascada que afecten les generacions joves:
Demogràficament no saben què és el futur: son les primeres (o les segones) generacions buides. Per tant han estat els primers (o segons) nens sobreprotegits, sense recursos de maniobra i contacte, desconeixedors de l’esforç i de qualsevol estímul de futur.
Més encara, l’increment de l’esperança de vida ha augmentat el conflicte entre els grups d’edat (competeixen per béns escassos) i els joves son un grup intersticial i per tant mal ubicat. És, doncs, un grup col.lectivament insegur, previsiblement agressiu, i per tant criminalitzat pels altres. De manera que com que la sobreprotecció els ha impedit la confrontació madurativa, incrementa el seu risc de confrontar-se amb ells mateixos: l’autodestrucció (no hi ha futur).
Econòmicament, el mercat de treball es renova amb més lentitud perquè la gent viu més temps, i la reducció del temps de treball humà necessari canvia la cultura econòmica pel que fa al treball: el treball sembla menys important, i per tant disminueix el seu valor i decreix la voluntat de treballar..
I per l’altra banda el període en que els nois i noies són protegits (educats, escolaritzats) s’allarga per mor de l’augment de l’esperança de vida (per exemple, fins a l’edat universitària). Això és bo perquè es formen millor, però s’allarga l’adolescència i s’endarrereix el compromís (i l’assumpció de responsabilitats).
La política ha desaparegut de la vida dels joves. I amb ella, ha desaparegut la política com projecte de futur capaç d’engatjar els joves (com per exemple podia passar anys enrera). D’altra banda, la politica juvenil (si hi és) és també sobreprotectora i es limita a l’oferta de serveis i facilitats immediats i gratificadors)i/o afalagadora (no fos cas que es posessin a votar i no ens votessin)
La cultura contemporània és associativa i hedonista, ergo presentista: carpe diem. Estem passant d’un tarannà rigorós i sever (marcat per la por i la repressió i la importància de la religió) i dominat pel sacrifici i l’esforç, a un estil de vida confortable i hedonista (ja no importen tant els valors transcendents) i preocupat pel present. Aquest canvi afecta sobre tot les noves generacions perquè són les que menys han viscut la cultura anterior i menys record en tenen: no entenen ni accepten els valors sacrificials
Ara bé, hi ha un altre factor que no s’esmenta i que no és contradictori sino paradoxal: els joves sí que pensen en el futur!!!
És el càlcul!:
Les cohorts generacionals joves (educades en l’hedonisme i no l’esforç) calculen calculen calculen calculen!!!!! que podran aprofitar l’herència dels seus pares i avis (no només la material -casa per exempe-, sino també la simbòlica -la xarxa, per exemple-) i per tant es poden permetre el luxe de no estalviar (no treballar/no comprar pis/viure al dia) perquè, de fet, tenen el futur assegurat sense haver de moure ni un dit
Deixa un comentari