El 21 de desembre de 2025, el PSOE va ser votat per un 25.72% dels electors extremenys.
El PSOE és un partit com els altres: en ell hi ha gent bona i gent dolenta, idealistes i arribistes, ètics i corruptes, respectuosos i agressors.
Ara bé, sembla que és l’únic partit del món mundial on només hi ha gent dolenta i arribistes i corruptes i agressors.
Perquè el PSOE ha rebut i està rebent una duríssima ofensiva policial i judicial, política i mediàtica “por tierra, mar y aire”.
Contra la dona del president del govern, contra el germà del president del govern, contra el Fiscal General de l’Estat, contra un secretari del partit culpable només d’haver parlat amb Puigdemont, contra tots i cada un dels possibles sospitosos de corrupció i assetjament, i un llarguíssim etcètera negatiu (sembla que tots els corruptes, assetjadors, i etcèteres negatius d’Espanya estiguin a dins del PSOE, i que a fora la societat sigui una beatífica arcàdia feliç plena de persones idealistes, ètiques i respectuoses).
Fins al punt que un responsable polític els va definir com “banda criminal”, expressió oportunament magnificada per tots els mitjans de comunicació.
Per tant, el resultat electoral del PSOE és una extraordinària heroïcitat: que un de cada quatre electors extremenys confií o segueixi confiant en el PSOE és un indicador de potència i arrelament social.
Tanmateix, perquè aquesta intensa ofensiva?
Per entendre l’ofensiva cal començar amb el marc: el PSOE, com tots els partits socialistes i socialdemòcrates hereus de la segona internacional, és un partit “del sistema” amb l’enorme ingenuïtat política de considerar que el Mode de producció capitalista (MPC) es pot domesticar amb reformes socials i estats del benestar, i no haver entès que el MPC es una fera indomesticable i salvatge que no aturarà mai la recerca del benefici individual a costa del col·lectiu i a costa de totes els reformes i de tots els estats… fins arribar al col·lapse de la humanitat.
Aquesta premissa bàsica, fa intel·ligibles les dues poderoses raons que expliquen aquesta ofensiva “por tierra mar y aire” contra el PSOE (ambdues analitzades a les “cròniques d’un sociòleg jubilat”):
La primera és estructural i explica l’ofensiva contra el PSOE a partir de la debilitat de l’estat espanyol i la perversa lògica de la construcció de l’estat modern: la voluntat d’autonomia política del PSOE per reformar l’estat, i fins i tot potser el mateix funcionament del MPC a Espanya, ha fet que l’estat espanyol s’hagi convertit en el seu el pitjor enemic .
La segona és sistèmica i connecta el fet concret i conjuntural del vot a Extremadura amb un marc més ample i categòric que és l’evolució sociopolítica d’Espanya (i de gran part del mon mundial) cap al conservadorisme al llarg dels darrers anys. Som cada cop més conservadors, i per tant quan votem ho fem als partits de la dreta.
1.- el pitjor enemic del PSOE és l’estat espanyol
L’estat espanyol (com tots els estats del mon) és Leviathan: una bèstia poderosa encarregada de gestionar la societat segons els interessos dels que manen. S’ha de ser molt poderós per poder fer això, però sense semblar-ho per mor de la legitimació democràtica, i l’estat modern, gràcies a Montesquieu i la seva colla, ho ha resolt molt bé això. Tanmateix, el PSOE s’ha atrevit a posar-ho en qüestió:
La gran mentida dels tres poders
A cap estat del mon mundial no hi ha tres poders angelicalment independents (Montesquieu: se t’ha vist el plumero), sinó tres departaments de la mateixa bèstia: el que marca les regles del joc (legislatiu), el que les posa en marxa (executiu), i el que vetlla per que ningú se’n surti (el judicial): no són tres poders independents sinó tres departaments del mateix poder.
Per acabar-ho d’arreglar, el disseny de l’estat modern és profundament antidemocràtic perquè fa que el poder definitiu, el que finalment acaba manant, sigui el judicial. I ves per on! el judicial és l’únic departament de l’Estat que ningú ha votat, i es composa d’unes persones l’únic mèrit de les quals es haver guanyat unes oposicions: cap mena de legitimació democràtica, doncs. Tenint en comte, a més que tal com assenyala la sociologia de les professions, els professionals encarregats de vetllar per l’ordre (per exemple policies i jutges) acostumen a ser una mica més conservadors que les seves societats de referència.
Fins aquí tot clar. I, doncs, què passa al nostre país?
Com que la classe dominant espanyola ha estat sempre més aviat dèbil (fins i tot va haver de fer una guerra civil per mantenir-se), el seu estat també ha estat i segueix essent dèbil. Per això l’estat espanyol és agressiu i violent: perquè no és un estat fallit sinó el dèbil gestor d’un amo dèbil,.
I també per això te dos fantasmes amenaçadors (encara que avui ja no amenacen res): “los rojos y los separatistas”. I per això com que es agressiu i violent contra “los rojos y los separatistas”, quan s’ensuma que poden alterar el seu fràgil domini (perquè s’ha de ser fràgil per tenir por avui a “los rojos y los separatistas”), reacciona, i ho fa agressivament.
Però, ai las!. Resulta que un trosset de l’estat s’escapa d’aquesta lògica i pacta amb “los rojos y los separatistas”, l’executiu governa amb Podemos i amb Sumamos, i indulta i amnistia els “separatistes”. Es a dir, l’executiu -el govern espanyol- ingènuament s’ha cregut la mentida de la independència dels tres poders i ha intentat governar amb independència política. Ep, això és greu.
I per tant, Leviathan -l’estat- reacciona por “tierra, mar, y aire”: trossos del legislatiu, el poder judicial, els alts funcionaris, les terminals mediàtiques, antics presidents del govern, la sempre benintencionada i caritativa conferencia episcopal, fins i tot algun amic europeu, e tutti quanti passen a l’atac contra l’atreviment de l’executiu.
I l’atac no és només polític, sinó judicial, institucional, mediàtic, i personal por “tierra, mar, y aire”. I com que la reacció és por “tierra, mar, y aire” arriba també a la destrucció personal.
La conclusió és obvia. Espanya es una construcció dèbil. En conseqüència, la classe dominant espanyola és dèbil. El seu estat és dèbil i per tant violent i agressiu.I en la mesura que l’estat espanyol reacciona amb violència i agressivitat contra el govern espanyol confirma la debilitat del país, de la seva classe dominant, i del consell d’administració de la seva classe dominant que és l’Estat espanyol.
(cròniques d’un sociòleg jubilat pàgs. 68 i ss.)
Aquesta és la clau estructural de la duríssima ofensiva contra el PSOE: un partit del sistema s’ha atrevit a dir que Montesquieu és el rei que va despullat!!!!. (I actuar en conseqüència).
2.- Espanya (i Europa i bona part del món desenvolupat) som cada cop més conservadors, per tant, quan anem a votar votem a la dreta. Aquesta és una dada sistèmica. L’espai polític de l’esquerra es redueix sense parar, i el PSOE segueix essent un partit més aviat d’esquerres. Per tant, la reducció del vot al PSOE és lògica i previsible, al marge de l’ofensiva contra aquest partit.
Tal com dic a les “cròniques d’un sociòleg jubilat”,
Els europeus votem a la dreta perquè som conservadors; i som conservadors perquè hem envellit (demografia), tenim benestar i consum (economia) , un estat que ens protegeix de tot mal (política), i som una panda d’hedonistes (cultura). A més som una societat individualista i la dreta es individualista mentre l’esquerra (o el que queda d’ella) és col·lectiva. (…)
En el cas espanyol, la fragilitat de la societat: Espanya potser no té un estat fallit però sí que és una societat fallida o mal construïda: històricament i estructuralment és una societat fràgil, i la fragilitat necessita unes seguretats que només pot proporcionar la dreta.
Població. Vam arribar tard a la transició demogràfica, i per tant ara anem amb presses i urgències perquè no hem tingut temps per sedimentar els canvis demogràfics: tot d’una ens hem trobat amb els conflictes de gènere i amb uns talls generacionals imprevistos (hem envellit ràpidament i els joves, mimats i sobre protegits, són individualistes i hedonistes i per tant conservadors).
Economia. No vam fer la revolució burgesa a temps i per tant no hi ha hagut cap burgesia nacional que liderés la transició del mode de producció feudal al mode de producció capitalista i que articulés racionalment l’espai d’un mercat propi a tot el territori.
Política. Els poders dominants (no podem dir “classes dominants” perquè no hi havia burgesia: terratinents, església, exèrcit, etc.) van fer un cop d’estat que va desembocar en una guerra civil i 40 anys d’anihilació de la moral cívica, de la responsabilitat col·lectiva, i de profunda desconfiança -i malvolença- en la política. Terreny abonat, doncs, per a la dreta.
Cultura. D’acord amb la fragilitat demogràfica, econòmica i política, la fragilitat cultural: la cultura, l’estil de vida és de pura fatxenda. “Dime de lo que alardeas y de diré de lo que careces”: la cultura espanyola presumeix, i apel·la constantment a l’orgull, a l’honor i a la grandesa (“zoy español, casi ná”)
Tornant a la política. Espanya sempre ha estat de dretes. Des de el “vivan las cadenas” de l’absolutisme del segle XIX, als quaranta anys de dreta “nacionalfranquista”, i els governs de la transició: Felipe González, Aznar, Rajoy (amb l’excepció dels anys d’Adolfo Suàrez). L’esquerra només ha guanyat en conjuntures excepcionals (Zapatero per la pèssima gestió que la dreta va fer dels atemptats d’Atocha, i Sánchez per la moció de censura en un moment de descomposició de la dreta).
(cròniques d’un sociòleg jubilat pags. 57 i ss.)
Total que la combinació estructural i sistèmica de la debilitat de l’estat espanyol amb el creixent conservadorisme de les societats semblava condemnar al PSOE al fracàs electoral, de manera que haver aconseguit una mica més del 25% dels vots és un excel.lent resultat.
Podem acabar dient amb Joan Manuel Serrat:
Nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio
Deixa un comentari