IA resum, 75 anys de música popular: dominació masculina i revolta femenina?

Almodis Cebrià Salvador,

Anna Sabater Montaner,

Bernat González Ripoll,

Carla Moncau Santaana,

Fàtima Quesada Bayo,

Gino Ricci López,

José Marco Salcedo Q.

Juan B. García Cabezudo,

Marta Càrceles García,

Mireia Casado Olivas,

Verónica Álvarez Martínez:

Van estudiar el tractament de les relacions de gènere en la música popular durant un període de 75 anys (1946–2020). A partir d’una base de dades primària de 2.723 cançons d’èxit —concretada en 1.524 cançons en castellà i 1.071 cançons d’amor—, la investigació va analitzra com la música produeix i reprodueix les estructures culturals, els rols de poder i les dinàmiques d’afectivitat a la societat.

L’anàlisi s’articula cronològicament en tres generacions sociològiques: la Postguerra (1946–1970), el Desenvolupament i Transició (1971–1995) i els Estancaments (1996–2020).

 

Principals Conclusions

• De la Subordinació a l’Autonomia Femenina: La figuració de la dona com a subjecte «normal» (subordinat, passiu, infantilitzat i asexuat) ha disminuït del 71,90% a la primera generació fins al 51,61% a la tercera. L’autonomia femenina ha guanyat terreny, tot i que s’observa un estancament entre la segona i la tercera generació.
• Persistència de l’Hegemonia Masculina: L’home es manté com el subjecte narratiu hegemònic (protagonista del relat en el 77,45% de les cançons), mentre que la dona n’és l’objecte (54,43%). L’autoria de les cançons és aclaparadorament masculina (86,29%), i la interpretació femenina se situa només en un 26,36%. La dominació masculina ha disminuït (del 79,34% al 52,20%), però es manté vigent.
• Trànsit de l’Amor Platònic a l’Amor Físic: L’amor idealitzat i platònic (que representava el 63,89% de les cançons a la primera generació) ha caigut al 23,62% a la tercera. Paral·lelament, l’amor físic ha passat del 33,25% al 65,60%, amb una creixent explicitud del cos i el sexe.
• Culpabilització de la Dona Alliberada: A mesura que la dona s’autonomitza, la música popular li atribueix la responsabilitat del desamor. En el 75,88% de les cançons on la dona és culpable de la ruptura, aquesta és presentada com una «dona diferent» (autònoma i activa), deixant palès un veredicte punitiu de la música popular vers la dona alliberada.
• Desinstitucionalització i Conflicte: Les referències institucionals de la relació (matrimoni, nuviatge, família) han patit una avallada constant. Això no ha derivat en fugacitat, sinó en un augment del conflicte expressat en les lletres, on el despit i els indicadors de discòrdia es tripliquen a la darrera generació.

• Model Dialèctic de l’Evolució: L’estudi sintetitza els 75 anys mitjançant un esquema dialèctic:

• 1. Tesi (1946–1970): Dominació masculina i amor platònic.
  2. Antítesi (1971–1995): Revolta/alliberament de la dona i reivindicació de l’amor físic.
  3. Síntesi (1996–2020): Retorn/involució del poder masculí i amor físic dominat per l’home (hedonisme conservador i impacte del reggaeton).

 

 

Context i Metodologia de la Recerca

L’estudi parteix de la premissa que la música popular produeix i reprodueix el contingut cultural majoritari d’una societat en un moment històric determinat. El discurs de les cançons de major audiència ofereix una finestra privilegiada per analitzar l’estructura cultural de cada època.

Font de Dades i Mostra

• Univers Total: 2.723 cançons d’èxit acumulades entre 1946 i 2020.
• Mostra d’Anàlisi Directa: 1.524 cançons escrites en castellà.
• Submostra d’Amor: 1.071 cançons d’amor en llengua castellana.
• Fonts de Selecció: Des de 1966 s’utilitzen les cançons número 1 de la cadena Los 40 Principales. Per al període 1946–1965, es van creuar diverses fonts d’èxits musicals anuals.

 

Enfocament Metodològic Integrat

S’ha emprat una metodologia doble i complementària:

1. Anàlisi Quantitativa Lexicogràfica: Recompte exhaustiu de termes (subjectes, temps verbals, components físics, expressions del querer, i indicadors de desamor, conflicte i institucionalització).
2. Codificació Qualitativa i Comparativa: Categorització sistemàtica de les cançons segons el paper de la dona, l’home, l’amor i el desamor.
3. Perspectiva Intergeneracional: Contrast de categories mentals i morals adquirides en la socialització de diferents generacions de recercadors per assolir una interpretació holística.

 

 

 

Definicions Operatives: «Normals» vs. «Diferents»

L’anàlisi es construeix sobre la teoria de la desigualtat social i les relacions entre l’estatus de «normalitat» (definit pel poder hegemònic) i de «diferència»:

• Dona Normal: Assumeix la dominació masculina. Es caracteritza per la subordinació, passivitat, emotivitat no racional, infantilització, asexualitat i l’assumpció de rols domèstics tradicionals.
• Dona Diferent: No assumeix la dominació masculina. Presenta autonomia, racionalitat combinada amb emotivitat, activitat social i relació paritària o activa amb els homes.
• Home Normal: Viu la dominació masculina. Negativa a l’emotivitat, lideratge impositiu, nul·la assumpció de rols domèstics i relació invasiva/de domini vers les dones.
• Home Diferent: No viu la dominació masculina. Accepta les emocions, renuncia a la dominació i estableix relacions no invasives.

 

 

Context Històric i Estratificació Generacional

La investigació divideix els 75 anys d’estudi en tres períodes generacionals vinculats a l’estructura sociodemogràfica, econòmica, política i cultural d’Espanya:

1. La Primera Generació (1946–1970): La Tesi

• Estructura Social: Régim demogràfic antic, economia de subsistència autàrquica (fins als plans d’estabilització de 1959), dictadura franquista i una cultura sacrificial catòlica amb un control rigorós de la sexualitat.
• Discurs Musical: Entorn essencialment rural i poètic. Lletres marcades per referències patriòtiques, la natura (flors, ocells, lluna), Déu i la cobla.
• Relació de Gènere: Subordinació femenina absoluta i domini masculí autosuficient. La dona és idealitzada o bifurcada en l’arquetip de «santa» o «perduda». L’amor és cast, platònic i institucionalitzat (matrimoni/família). S’accepta la infantilització de la dona sense censura social (per exemple, l’èxit de Duo Dinámico: «quince años tiene mi amor»).

2. La Segona Generació (1971–1995): L’Antítesi

• Estructura Social: Transició demogràfica, edat daurada de desenvolupament econòmic, arribada de la democràcia, secularització i desintegració de la censura oficial.
• Discurs Musical: Transició de l’ambient rural a l’urbà (carrers, bars, discoteques, platja). Cançó cívica, rock laietà i la Movida madrilenya. Apareixen metàfores meteorològiques d’alta intensitat (volcans, tempestes, huracans) per expressar la sexualitat i el desig.
• Relació de Gènere: Revolta contra la subordinació. La dona passa a ser més autònoma i sexuada. S’imposa el concepte d’amor físic («hacer el amor»). Apareixen les primeres manifestacions explícites d’amor homosexual masculí (Víctor Manuel, Quien puso más, 1980) i femení (Mecano, Mujer contra mujer, 1988). L’home pateix dificultats per assumir l’autonomia femenina, generant reaccions de gelosia, vulnerabilitat o agressivitat («home llop»).

3. La Tercera Generació (1996–2020): La Síntesi

• Estructura Social: Estancament demogràfic, envelliment de la població, model econòmic esgotat i un estil de vida confortable, conservador i anòmic.
• Discurs Musical: Predomini del ritme sobre el relat; la música es converteix en un instrument de ball i socialització. Forta penetració de músiques d’arrel sud-americana i expansió del reggaeton i el perreo.
• Relació de Gènere: Síntesi dialèctica. La dona mostra una iniciativa descomplexada per a relacions efímeres (p. ex. Amores de barra, 1996), però es produeix una involució patriarcal on l’home recupera la dominació mitjançant la cosificació sexual de la dona. La seqüència ideològica masculina evoluciona de «et vull» (Gen 1) a «et vull per divertir-me» (Gen 2) i finalment «et vull per follar» (Gen 3).

 

 

 

Analísi dels Resultats

 

1.- La Figura de la Dona i de l’Home

L’anàlisi de les lletres ratifica la desigualtat en la representació de la normalitat (subordinació en la dona i dominació en l’home), així com la seva progressiva erosió al llarg del temps:

Evolució dels Índexs de Normalitat (en % de cançons)

Generació	Dona Normal (Subordinada/Passiva)	Home Normal (Dominant/Actiu)
1a Generació (1946–1970)	71,90%	79,34%
2a Generació (1971–1995)	~50,00%	~60,00%
3a Generació (1996–2020)	51,61%	52,20%
Mitjana Global (1946–2020)	~60,00%	64,17%

 

Relació de Parella Segons la Categoria

Les dades de codificació demostren una associació directa entre els rols d’ambdós sexes:

• Quan l’home és normal (dominant), s’associa amb una dona normal (subordinada) en més del 90% de les cançons.
• Quan l’home és diferent (no dominant), s’associa amb una dona diferent (autònoma) en un 75% de les ocasions.

Subjecte i Objecte Narratiu

La música popular manté una asimetria en qui relata i de qui es parla:

Nota: Els percentatges d’autoria i interpretació no sumen el 100% degut a la presència de col·laboracions o autories mixtes.

 

 

2. La Dinàmica de l’Amor: Del Platonisme a la Corporalitat

L’estudi constata una inversió de la naturalesa de l’amor en el discurs musical:

Recompte Lexicogràfic de l’Amor i l’Amor Físic

• «Amor / Amar» (i derivats): 2.975 cites en 1.524 cançons (mitjana d’1,95 cites/cançó).
  • 1a Generació: 1,70 cites/cançó (1.033 cites totals).
  • 2a Generació (Reivindicació de l’amor): 2,37 cites/cançó (1.173 cites totals).
  • 3a Generació: 1,81 cites/cançó (769 cites totals).
  • Casos d’alta densitat: Raphael (1980, Como yo te amo) cita 47 vegades «amor»; Los 5 Latinos / Monna Bell (1961, Locamente te amaré) utilitzen 38 vegades «te amaré».
• «Querer» (i derivats polisèmics): 3.732 cites en 1.524 cançons (mitjana de 2,40 cites/cançó). Presenta un màxim a la 3a Generació amb 3,34 cites/cançó (1.412 cites totals).
• Termes d’Amor Físic (cama, cuerpo, deseo, gozar, sexo):
  • 1a Generació: Present en el 6% de les cançons (concentrat principalment en els boleros).
  • 2a Generació: Present en el 37,37% de les cançons.
  • 3a Generació: Present en el 51,41% de les cançons.

 

 

3. El Desamor, el Conflicte i la Culpabilització

El desamor és abordat a pràcticament la meitat del repertori musical. La música popular explota més la nostàlgia que el despit a causa del seu valor comercial i de major audiència.

• Desamor Nostàlgic: Present en el 46% de les cançons (mantinguent-se estable al llarg dels 75 anys).
• Desamor amb Despit: Present en una mica més del 20% de les cançons, amb una tendència a l’augment en la tercera generació com a indicador de conflicte.

La Culpabilitat Femenina en el Desamor

En prop del 60% de les cançons de desamor, es culpabilitza la dona. Aquest fenomen s’intensifica a la 2a Generació (66,47%), moment en què la dona emergeix com a ésser autònom.

*Nota: La presència de la «dona normal» com a culpable disminueix fins a un residual 12,64% (aprox. 10%) a la 3a Generació, demostrant que la dona passiva manca d’autonomia per ser considerada responsable de la ruptura.

D’altra banda, quan la culpa és de l’home, aquest pertany a la categoria de «normal/dominant» en el 95% de les cançons de la primera generació, caient a menys del 20% a la darrera generació quan la culpa s’atribueix a la dona.

Indicadors Lexicogràfics de Conflicte

El recompte de termes mostra l’increment de la discòrdia a mesura que s’erosiona la dominació masculina unilateral:

• Perspectiva Expressiva/Nostàlgica (dolor, perdón): Augmenta de 84 mencions (1a Generació) a 162 mencions (3a Generació).
• Perspectiva Utilitària/Despit (engaño, mentir, jugar): Es triplica, passant de 27 mencions (1a Generació) a 85 mencions (3a Generació).

 

 

 

Desinstitucionalització, Estabilitat i Fidelitat

• Desinstitucionalització: Els termes d’enquadrament familiar i formal (novio, novia, casar, casarse, padre, madre) pateixen una avallada sostinguda al llarg de les tres generacions.
• Estabilitat Afectiva: El 87,27% de les cançons apel·len a la voluntat d’estabilitat en la relació (tot i mostrar un lleuger descens en l’etapa més recent). L’estructura de domini cerca l’estabilitat per mantenir el control.
• Fidelitat: Les referències explícites a la infidelitat es mantenen en un percentatge baix i altament estable del 22% al llarg de tota la sèrie temporal. La infidelitat afecta proporcionalment més als «homes diferents» que als «homes normals/dominants».

 

Conclusions Generals i Model Dialèctic

L’estudi conclou que les relacions de gènere descrites per la música popular reflecteixen les transformacions estructurals de la societat espanyola dels darrers 75 anys, transitant d’un model idealitzat i institucionalitzat cap a un model físic i desinstitucionalitzat.

Tanmateix, aquestes transformacions estan travessades per les lògiques del mercat capitalista (les cançons de gran audiència no qüestionen el mainstream) i del sistema patriarcal (la indústria i les decisions d’explotació han estat històricament en mans de mànagers masculins).

Síntesi de les Conclusions Fonamentals

1. Autonomia Femenina i Estancament: La dona ha passat de la passivitat i submissió a l’activitat i l’autonomia. Tanmateix, aquest procés d’emancipació ha patit un frenàs o estancament en la darrera generació (1996–2020).
2. Pervivència del Relat Masculí: L’home continua sent el subjecte gairebé exclusiu de les històries, mentre la dona roman majoritàriament en la posició d’objecte narratiu i d’apropiació.
3. Reconfiguració de la Dominació Masculina: Tot i que el poder omnipotent de l’home ha minvat i s’ha vist obligat a compartir espais, la dominació masculina no ha desaparegut i mostra senyals de repunt en el període recent.
4. Hegemonia de la Corporalitat: L’amor platònic ha estat finalment desplaçat per l’amor físic i l’explicitud sexual com a eix central de les relacions.
5. Penalització del Desamor: El desamor amb despit i el conflicte han augmentat correlativament amb l’autonomia de la dona. La música popular manté un relat que culpabilitza sistemàticament la dona quan aquesta s’allibera del paper subordinat tradicional.
6. Interpretació Dialèctica Global: