Amb la paraula populisme passa el mateix que amb la paraula terrorisme: ambdues estan molt relacionades amb el poder (bé, com totes les paraules, clar)
Quan el que mana fa servir la violència, aquesta és legítima, i saludable, i estupenda. Però, ves per on, quan la violència la fa servir el que no mana, ep! aleshores es terrorisme, deshonor i pecat.
Quan el que mana fa servir el populisme, aquest és legítim, i saludable, i responsable, i estupendu, i educatiu per al poble. Però, ai las!, quan el populisme el fa servir el que no mana, ep! aleshores és dolent, deshonor i pecat.
(sobre el terrorisme, vegeu: https://www.normalsidiferents.com/post/un-fantasma-recorre-el-mon-o-potser-son-dos)
Perquè el populisme no es res més que fer el que vol el poble, i com que el poble és populista, es fa clientelarment: acríticament i contraeducativament,
Per tant, tots els estats moderns són necessàriament populistes perquè volen el vot de la gent i la gent no vota opcions crítiques ni educatives, si més no a l’Occident central i colonial on la gent ja no és “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç” que va dir l’Espriu. Ara les poblacions occidentals som unes societats envellides benestants, clients del estats i hedonistes: gens ni mica crítiques i in-educables.
Posem un exemple contemporani, les migracions (vegeu:
https://www.normalsidiferents.com/post/europa-no-volem-immigrants): malgrat demògrafs i economistes ens diuen que la immigració és necessària i positiva (i també inevitable!), no la volem i votem als que ens prometen que la restringiran... i per tant, tots els estats occidentals estan restringint les migracions. No hi ha volta de full: unes societats envellides benestants, clients del estats i hedonistes: gens ni mica crítiques i ineducables no estan per solidaritats, i qui vulgui guanyar eleccions ha de prometre eliminar el malestar, la por, la inseguretat, la molèstia, i totes les plagues d’Egipte que comporten les migracions.
De manera que avui ens estan passant dues coses a l’Occident estupendu: la gent som cada cop més populistes (és el populisme individualista), i el populisme ha esdevingut una eina per al combat polític
1.- tots som populistes: populisme individualista
Tots som populistes amb major o menor capacitat de reconèixer-ho (en general, quan més poder es té menys es reconeix). Tots, absolutament tots (de dretes i d’esquerres, homes i dones, joves i vells) estem plenament convençuts de que nosaltres som el poble i el poble mana: “O povo è quem mais ordena", que deia la cançó.
En conseqüència hi ha un pervers feed back:
d’una banda, com que la gent som el poble i ens creiem que manem, volem que els estats ens facin cas i ens assegurin el nostre benestar (i el nostre confort i els nostres béns, i la nostra seguretat, etc.).... i votem!
i d’altra banda els estats i tots els que tenen algun poder polític reben aquest missatge i actuen en conseqüència donant-nos acríticament i ineducativament el que demanem. (D’això abans se’n deia alienació).
2.- el populisme es camp de batalla: populisme de combat
els populistes instal·lats en el poder critiquen de populistes els que encara no estan en el poder i aquests aixequen la bandera del populisme per diferenciar-se dels que tenen el poder a qui qualifiquen d’elit/nissaga de poder/casta/oligarquia caduca i allunyada dels “problemes reals de la gent” (gran slogan que afortunadament no cal definir mai).
Dues raons expliquen l’arribada del populisme de combat:
1.- la complexitat dels estats i la Critica a les elits (dreta i esquerra)
Quatre característiques de la política contemporània expliquen el populisme de combat contra la política convencional
1. és difícil gestionar una societat complexa: és impossible acontentar tothom. Tots volem més i ho demanem (més béns, més serveis, més benestar, etc.), perquè demografia i economia s’hi combinen: vivim més temps, i som més rics i vivim més bé... mentre els recursos segueixen essent limitats. I volem coses diferents perquè cada com som més i més diferents, Per tant és ontològicament impossible acontentar tothom.
2. representativitat: en societats complexes és difícil la democràcia directa, per tant no governem tots sinó que n’elegim uns quants per a que ho facin, i aquests, en ser elegits, son ELIT: es professionalitzen i com que remenen poder, la conseqüència és l’empoderament privat i l'allunyament de la societat.
3. En conseqüència, la població s’allunya i desconfia de la política perquè és impossible acontentar tots els clients
perquè tots ho volem tot i ho volem ara: per tant, com que no ho tenim –perquè òbviament és impossible- desconfiem.
perquè el producte (el programa del que guanya les eleccions) no pot abastar tothom sinó els que l’ha votat: els que han perdut desconfien.
el client ha de poder criticar, perquè la cosa funciona amb els seus vots i els seus diners (via impostos).
4. opacitat i anomia. L’opacitat és resultat de la complexitat, la representativitat i la desconfiança. Es tracta d’un fenomen estructural, i no depèn de la bona o mala voluntat dels individus sinó de les condicions estructurals del poder polític. Més encara, si l’opacitat combina amb una estructura social anòmica, s’entenen els diferents sistemes d’abús del poder, un dels quals és la corrupció.
Lògicament el populisme de combat ho té molt fàcil per criticar tot això. I per tant, com que tots som populistes individuals estem molt d’acord amb aquestes crítiques
2.- la desaparició de la perspectiva col.lectiva
Les nostres societats occidentals som cada cop més individualistes i conservadores, (per raons que ja hem explicat sovint: vegeu
Una política crítica i educativa només s’hauria pogut fer des d’una perspectiva col·lectiva que hagués tingut clar que les sortides individuals a les demandes socials son sempre un pedaç i multipliquen les desigualtats, i que les solucions estructurals només poden ser col·lectives.
Per posar un exemple, els partits d’esquerra han desaparegut o en tot cas han deixat de ser l’intel·lectual orgànic de la classe obrera, per dos motius
perquè ja no hi ha classe obrera
perquè aquests partits han assumit (de grat o per força) la lògica dels sistemes electorals, la professionalització, la recerca clientelar del vot, l’opacitat i l’anomia.
I han deixat un espai social i electoral per al populisme de combat. Un exemple que es sol posar és que els habitants del municipis de la banlieue de Paris han passat de votar al partit comunista francès a votar al Rassamblement National de Marine Le Pen.
Sigui per la complexitat de la política contemporània, sigui per la desaparició de la perspectiva col·lectiva, avui el populisme de combat lliga perfectament amb el populisme individualista de la societat.
La cosa pinta malament. La capacitat d’acció col.lectiva ha desaparegut en front del populisme individualista; i tant la consciència crítica com la responsabilitat comunitària estan essent escombrades pel populisme de combat.
Enfront del pessimisme de la raó, doncs, només ens queda l’optimisme de la voluntat: hem de recuperar l’acció, la consciència i la responsabilitat crítiques i col.lectives. Hem de recuperar el vell vençut d’Indesinenter (Espriu - Raimon):
Nosaltres sabíem d'un únic senyor i vèiem com esdevenia gos.
Envilit pel ventre, per l'afalac al ventre, per la por,
s'ajup sota el fuet amb foll oblit de la raó que té.
Mai no hem pogut, però, desesperar del vell vençut,
i elevem en la nit un cant a crits, car les paraules vessen de sentit.
L'aigua, la terra, l'aire, el foc són seus, si s'arrisca d'un cop a ser qui és.
Caldrà que digui de seguida prou, que vulgui ara caminar de nou,
alçat, sense repòs, per sempre més home salvat en poble, contra el vent.
Salvat en poble, ja l'amo de tot, no gos mesell, sinó l'únic senyor.
Comments