A Catalunya ja hi ha més gossos que nens. Concretament, hi ha 1.254.211 animals i 1.139.260 infants menors de 14 anys. Això vol dir 1,1 gossos per cada infant, segons les dades del 2021 de l'Institut d'Estadística espanyol (INE) i l'Associació de Fabricants d'Aliments per a Animals de Companyia (ANFAAC).
Individualisme i soledat són la cara i la creu de la nostra societat:
Individualisme perquè els individus som cada vegada més importants:
vivim més -població-,
tenim més béns -economia- ,
votem -política-,
i som hedonistes -cultura-.
Soledat perquè en el marc de la competitivitat individual inherent al mode de producció capitalista (MPC) , l’individualisme ha liquidat la comunitat i la solidaritat. I ens hem descobert sense eines per afrontar aquesta doble pèrdua i hem decidit que la soledat és el pitjor des nostres mals.
Ho volem tot: volem ser importants individualment, i no volem -no sabem- estar sols. Volem, doncs, l’impossible. I aquí entra en joc la relació que tenim amb les altres espècies que poblen el nostre planeta.
Per tant, ens convé fer una doble anàlisi:
Sobre la relació de la nostra espècie amb les altres
Sobre els animals de companyia i la nostra soledat
1.- Els humans i els altres animals
Els humans hem tingut des de sempre dues maneres de relacionar-nos amb les altres espècies animals: o l’eliminació (caçant-los o senzillament matant-los) o l’aprofitament (la domesticació per exemple).
Més o menys el que també hem anat fent els humans en els conflictes entre nosaltres mateixos: extermini o colonització (la història en va plena).
Tornant a la relació amb les altres espècies, la podem explicar a partir de l’estructura social de cada lloc i de cada moment.
Pel que fa a l’impacte de l’estructura demogràfica, el creixement del contingent humà implica el decreixement de la resta d’animals, perquè la nostra expansió limita els seus creixements i els seus hàbitats (eliminació). També cal comptar amb l’aprofitament quan els humans ens tornem vulnerables, sigui per pèrdues i malalties, sigui per envelliment o sigui per soledat.
Pel que fa a l’economia, queda clar que quan els hem necessitat per treballar els hem aprofitat i quan els hem necessitat per a la indústria alimentària els hem liquidat. La recerca de benefici és el criteri que defineix qualsevol consideració sobre la nostra relació amb les altres espècies.
Quant a la política, des de sempre (des dels bruixots i els sacerdots fins l’estat modern) s’han gestionat tant l’eliminació com l’aprofitament.
Finalment, la cultura hi ha intervingut sempre, des del simbolisme de les pintures rupestres i els tòtems fins l’actual estil de vida hereu de la il·lustració segons la qual la nostra espècie està cridada a dominar el planeta i totes les altres espècies animals que hi ha en ell.
Retinguem aquest darrer punt: la il·lustració, ja al segle XVIII i amb ressonàncies bíbliques, ens va dir que els humans (sobre tot els europeus) érem els amos del planeta i de totes les criatures que hi viuen: podíem, doncs, eliminar i aprofitar (fabricar, manipular, experimentar, controlar, àdhuc creuar, etc.) la resta de les espècies
Avui les revolucions demogràfica i industrial han tingut impacte en aquesta relació: l’avenç tecnològic ha deixat obsoleta la força animal i el seu aprofitament productiu, i la necessitat expansiva d’alimentar -i sobrealimentar- una població humana creixent es un potent factor d’eliminació.
Tanmateix l’estructura cultural també està deixant la seva petjada en la relació de domesticació. Els altres animals ja no són només una utilitat domèstica i de defensa sinó també companyia en un món competitiu ple d’individus solitaris: tal com diu el títol del matxembrat, "portem els avis a la residència, els nens a la guarderia i llavors ens comprem un gos per no estar sols".
En síntesi: menys necessitat productiva i defensiva, més necessitat alimentària (per tant, els seguim eliminant -ens el seguim menjant-), però més necessitat de companyia.
2.- Animals de companyia: la por a la soledat
1.- Admetem que l’extermini és inevitable: en un planeta finit l’expansió de la nostra espècie comporta necessàriament la reducció i eliminació d’altres espècies. És la gran lògica de la vida, la capacitat de transformar/intervenir en el planeta ha estat el que ens ha fet sobreviure i serà el que acabarà fent-nos desaparèixer (arribarà un dia que no ens quedarà cap animal per menjar).
I com que, il·lustrats com som, no ens agrada l’extermini, el dissimulem tant com podem i ens dediquem en cos i ànima a l’altra relació, la de l’aprofitament, i en especial a la de companyia.
2.- Les espècies “aprofitables” poden ser econòmicament productives i culturalment productives (aquestes son els animals de companyia); i hem construït categories ètiques i estètiques per a la nostra utilització humana: podem comparar, per exemple, animals com el gos i la mosca, el domesticat és bonic (gos), el no domesticat és lleig i/o emprenyador (mosca). I dintre dels domesticats, tenim tendència a humanitzar el culturalment productiu (la mascota, la companyia) i a deshumanitzar l’econòmicament productiu (el porc per exemple).
3.- Així que humanitzem els animals culturalment productius (els eduquem, els cuidem, parlem amb ells, ens acompanyen). I hem arribat a un punt que ara ni nosaltres podríem viure sense ells ni ells podrien viure sense nosaltres.
3.1.- nosaltres no podríem viure sense elles:
Solució afectiva davant la soledat: són enormement funcionals de cara a la nostra salut no només psíquica: permeten una substitució sentimental de la companyia humana familiar o no, i una fàcil sublimació de tota mena de frustracions i complexes i problemes i angoixes. La funcionalitat és notòria en un context de l’individualisme competitiu propi del MPC.
Responsabilitat lleugera: ens obliguen a ser responsables però amb una responsabilitat irresponsable, perquè ens exigeixen un compromís molt inferior en temps i intensitat al que comporten fills o avis. Es un compromís juganer, un regal.... (i a més fan molt més cas que els fills i els avis). Aquest és el tipus de responsabilitat i compromís propi d’una societat hedonista (“el crepúsculo del deber” que diria el savi)
Dominació: el vell anhel d'omnipotència dels humans té via lliure per desenvolupar-se amb els animals de companyia, els humans manem i ells obeeixen (d'acord amb els mandats de la Il.lustració i fins i tot de la mateixa bíblia)
Religió laica: De la mateixa manera que el futbol i la música son les noves religions laiques que donen sentit a la vida de molta gent, La relació amb els animals de companyia presenta també unes litúrgies similars (el passeig, la concelebració dels fidels, els temples -sanitaris o comercials-, etc).
3.2.- ells no podrien viure sense nosaltres
La domesticació “de companyia” ha arribat a provocar una autèntica “creació” humana d‘animals i l’eliminació del seu instint natural de supervivència ja que no tenen cap altre sortida vital que no sigui la plena dependència dels humans. Això és rellevant perquè si a aquestes altures de la història aquests no podrien viure autònomament, vol dir que depenen de la nostra espècie i ens obliguen a pensar en el seu benestar o en els usos que els hi donem com a garants de companyia.
En aquest sentit, estem assistint a una creixent indústria per a mascotes: un mercat econòmic sanitari, alimentari i fins i tot estètic en expansió i que genera nous estímuls de consum. La cura dels animals domesticats incrementa constantment (dietes promocionades per la televisió, diversitat de professionals que se'n carreguen -des del veterinari i l’etòleg fins el passejador-, etc)
Per tant, se’ns generen noves obligacions i noves normes i s’incrementen les legislacions protectores. Tenir-ne cura i no abandonar-los (“ell no ho faria”) perquè si avui abandonem un animal domèstic té poques probabilitats de sobreviure.
4.- Finalment, i tornant als econòmicament productius, com que l'extermini no és ètic ni estètic i no ens agrada, combinem la cura amb l’extermini. Als escorxadors i les granges d’animals hi ha avui un dilema no només econòmic entre maltracte i patiment versus benestar dels animals (per exemple, estabilització versus pastoreig lliure). Antropoformitzem els animals, sentim empatia i compassió cap a ells, i criminalitzem i prohibim les pràctiques que els provoquen sofriment o maltracte, tot i sabent que al final els hem d’acabar matant.
Definitivament, com deia Manuel Sacristán, som "la especie exagerada"
Opmerkingen