“no sé com sortirem del desconfinament, però segur que sortim una mica més gilipolles”
Els “normals i diferents” hem dedicat unes quantes sessions de debat al desconfinament:
1. D’una banda l’hem lligat amb la lluita entra la vida i l’economia: la precipitació en el desconfinament vol dir que ha guanyat l’economia (tal com ja havíem dir en algun matxembrat anterior).
2. I l’economia ha guanyat no només perquè és important, sinó perquè permet una cosa que el confinament va impedir: l’hedonisme. Les nostres societats som una panda d’hedonistes: hem vingut al món a passar-nos-ho bé... i ai de qui s’atreveixi a impedir-nos-ho!
3. I com que som una panda d’hedonistes que ens ho volem passar bé, desconfiem de qui ens vol posar límits (els governs) i ansiem la llibertat (bé, la falsa llibertat de la que ja havíem parlat en un altre matxembrat)
4. Tot això ens porta a una nova normalitat plena de contradiccions, una de les quals és la dificultat de responsabilitar-nos
5. I ves per on, quan rebrota el virus i hem de buscar qui ens impedeix passar-nos-ho bé, busquem el culpable i descobrim que tenim l’enemic a casa: els joves
1 economia
Al començament del confinament ens dèiem que la vida era un bé més estratègic que els diners... i que no sabíem quant duraria això. Ara ja ho sabem: els diners tornen a manar i reobrim tota l’economia (hem accelerat imprudentment el desconfinament per poder reobrir l’economia) . Per exemple i en especial aquella que més risc de contagi aporta: el turisme. Ai el turisme!: portem anys dient que hem de canviar el model turístic i que és insostenible i degradador el turisme massiu i ingènuament crèiem que la pandèmia seria una oportunitat d’or per transformar l’economia i el model turístic.... i ara veiem que res de res.
En fi, hem vist una aliança impía (l’ibex, els grups de pressió, les patronals i els sindicats, tots els diversos poders econòmics sectorials,.... etc... i amb ells la majoria de els mitjans de comunicació) amenaçant-nos amb les penes eternes de l’infern (en forma de pèrdua de milers de milions de bilions d’eurus) si no obríem l’economia. Doncs, apa: ja l’hem oberta i que déu ens agafi confessats.
Per altre banda, no oblidem que el capitalisme mana, i que si no hi ha moviment de capital, ens enfonsem… i el moviment de capital a Espanya es basa en el turisme… Ai! El turisme… que en serà ara de nosaltres? Fa uns anys la construcció era la clau, ara sembla que una cosa va lligada amb l’altre, si no hi ha gent que vulgui venir a deixar-se els calerons a casa, la gent que “de a pie” no tenim ni molt menys el poder adquisitiu dels “de fora”... i com han decidit posar remei a això? Doncs obrint fronteres! Lògica? cap ni una… Mascaretes a cantiduvi, distància de seguretat a les platges, al transport públic, als mercats…. però això si! L’entrada de turistes i amb ells de capital estranger que no falti…
El desconfinament des que va començar com a tal no ha tingut massa sentit quan analitzem la manera en la que s’ha fet, sobre tot amb el tema del turisme: per un cantó era un tema preocupant al principi, però actualment, i després de quasi un mes (o un mes sencer), des de la fi de l’estat d’alarma, ens adonem que la gestió de l’economia ho segueix sent.
La supervivencia es converteix en protagonista. Encara que existeix suficient riquesa per abastir-nos a tots, el capitalisme impedeix el repartiment. El Covid19 hi és, però la supervivència material s'imposa a la supervivència al virus, relegat a categoria de crisi, per poder ser mesurable en termes econòmics. La por ja no està en el virus, la por està en el deute, en l'atur i en la pèrdua d’avantatge.
2 hedonisme
Amb el desconfinament vam sortir tots al carrer alegrement com si el virus ja no hi fos. (tanmateix el virus encara hi era). I ens dèiem que era perquè estàvem cansats després de tres mesos de confinament. Ara bé, per què estàvem tan farts o cansats o esgotats?. La resposta sembla ràpida: es obvi que tres mesos tancats cansen/esgoten/afarten. Val, d’acord.
Però hi ha alguna cosa més?: hi ha alguna altra explicació social de per què ens vam llençar al carrer com si el virus ja no hi fos?. Podem trobar una hipòtesi a l’estructura cultural: Els canvis dels darrers anys (allargament de l’esperança de vida, més riquesa, i estats de serveis: demografia economia i política!) ens han conduit a un estil de vida (una cultura) hedonista, és a dir contrari al sacrifici i a la duresa de la vida. El nostre estil de vida defuig del sacrifici perquè hem vingut al món a passar-nos-ho bé. Per això després de tres mesos de sacrifici “ens mereixem” tornar a l’alegria.
Això no és ni bo ni dolent sinó tot el contrari: la nostra estructura social funciona contra el sacrifici; i com que l’estructura condiciona l’acció, els individus funcionem contra el sacrifici i tres mesos de sacrifici és massa.
Podem perfectament parlar d'una societat infantilitzada, que no se sent ni es fa responsable del que està passant. Sembla que només obeïm quan les ordres són fermes, quan podem ser multats per incomplir la llei. És una societat que no analitza el problema des de l'arrel, només vol, com bons hedonistes, seguir gaudint i que l'Estat solucioni el problema, encara que aquesta solució no existeixi.
I hi ha un altre aspecte relacionat amb la societat hedonista, que és, també, egoista. Vàries generacions hem crescut aquella famosa frase que vam escoltar a "El Club de los Poetas Muertos": "Carpe Diem", que vol dir "aprofita el moment". Les primeres generacions ho vam intentar però no vam ser capaços d'implementar-ho totalment a les nostres vides, però les generacions posteriors van créixer ja amb aquesta idea com a principi fonamental per desenvolupar les seves vides. Cada minut és important i s'ha d'aprofitar. Aquesta idea és més forta que la por al virus i no és important que un individu pugui tenir el virus i li pugui contagiar a una altra persona més feble davant del COVID19. Potser el valor estratègic per aquestes noves generacions no sigui tant la pròpia vida com ho és la satisfacció immediata, costi el que costi. Potser llavors son una generació suïcida.
Comentarios