L'ofici de sociòleg: el marc analític d'aquest blog

Aquest és un blog fet per sociòlegs, amb anàlisis sociològiques, enfocament sociològic, i voluntat sociològica: aportar les reflexions del nostre ofici per entendre millor el mon en que ens ha tocat viure.

I doncs, aquest matxembrat ofereix el marc de les anàlisis del blog: les claus analítiques amb que funcionem els sociòlegs.

L’ofici de sociòleg consisteix en explicar la societat: com funciona i  com condiciona la majoria de coses que ens passen:

La societat és una estructura, l’estructura social que és la combinació dels quatre components que surten d’un senzill enunciat segons el qual: “la nostra espècie sobreviu gràcies a que produeix, per tant amb alguna gestió i un estil de vida”. A  tot arreu del món, i des de que el món és mon, qualsevol societat ha estat i és la combinació d’aquests quatre components:  l’espècie (la població), la producció (l’economia), la gestió (la política) i l’estil de vida (la cultura). I això, aquesta estructura, condiciona la nostra vida i la majoria de coses que ens passen als humans.

Aquests quatre components son les quatre estructures parcials que constitueixen l’estructura social sencera:

• L’estructura demogràfica (la població) es la més important -i la menys visible- perquè organitza els assumptes més bàsics (la vida i la mort) i defineix els marcs de totes les relacions socials.

• L’estructura econòmica (la producció) organitza les relacions que tenim entre nosaltres i amb la naturalesa per assegurar-nos la supervivència.

• L’estructura política (la gestió) és la gerència de la societat, s’encarrega d’organitzar-la a partir dels poders demogràfics i econòmics.

• L’estructura cultural (l’estil de vida) organitza la manera com vivim cada dia (és l’estructura de la quotidianitat) i depèn de les tres estructures precedents.

Si féssim un “índex d’eficàcia estructural”, l’estructura demogràfica seria la de major eficàcia i també la menys visible, mentre l’estructura cultural seria la més visible i la de menor eficàcia.

l’anàlisi estructural: l’autonomia relativa

Les quatre estructures parcials interdepenen, per tant  solen anar d’acord (per exemple, els canvis demogràfics van relacionats amb els econòmics, els polítics i els culturals), de manera que no hi sol haver grans desajustos en el seu impacte en la vida de la gent.

Tanmateix, les quatre estructures tenen autonomia pròpia: per exemple, els canvis polítics o  culturals poden anar avançats o endarrerits en relació als canvis demogràfics i econòmics, i de retruc també poden accelerar o retardar processos iniciats en les estructures demogràfica i/o econòmica.

Ara bé, població i economia són les estructures més potents i les que més condicionen, seguint la coneguda expressió de Marx (Carles, no Groucho) “No és la consciència dels homes la que determina la realitat; sinó la realitat social és la que determina la seva consciència “).

Estructura i canvi

L’estructura no és estàtica sinó dinàmica: canvien la gent, la producció, la gestió, i l’estil de vida; i tots aquests canvis modifiquen la vida de la gent.

• La gent: La revolució demogràfica ha allunyat la mort, ha alliberat la dona de la subordinació i el sexe de la reproducció, i ha capgirat les piràmides de població. La mateixa revolució demogràfica feta en dos llocs i dos moments diferents (Occident central i Sud perifèric) ha donat resultats contradictoris: els  primers tenim unes poblacions estancades i envellides, i els segons tenen poblacions excessives, estan sobrats de  gent jove, i per tant generen fluxos migratoris.

• La producció: L'estructura econòmica basada en el mode de producció capitalista (MPC) és anòmica per definició. També és cada cop més internacional. A  més, la reducció del temps de treball humà necessari (menys feina i més gent per fer-la) transforma no només l’economia,  sinó les relacions socials extra econòmiques i tota la vida social. Una conseqüència de tot pegat ha estat la desaparició de la classe obrera

• La Política: La gerència de les societats està passant d’uns estats severs definits pel monopoli de la violència legítima (Leviathan) a uns estats-empresa de serveis. Avui els estats són empreses de serveis i garanties, i els ciutadans estem passant de de súbdits a clients (el client sempre té la raó). D'altra banda, la gerència de la societat és també cada cop més internacional i conflictiva (unipolar contra multipolar, Occident central contra Sud perifèric, OTAN contra BRICS).

• L’estil de vida (la cultura): Estem passant d’un estil de vida de sacrifici i  “d’esforç i blasfèmia perquè tot va mal” (alta mortalitat, economia de subsistència, i estats Leviathan) a un estil de vida de confort i hedonisme (vivim més temps, produïm i consumim molt més, els estats ens donen serveis)

Tots aquests canvis s’emmarquen en un doble eix paradoxal:

1.- d’una banda, anem cap a grans corporacions cada cop més enormes i poderoses on l’individu sembla comptar molt poc.

2.- d’altra banda i a la inversa, la importància de l’individu està creixent: l’individu consumidor és avui subjecte com mai no ho havia estat en tota la història. 

Un resultat del aquest doble eix és l’ambivalència amb què vivim avui: el protagonisme de l’individu en contraposició amb la seva debilitat en front de les grans corporacions

estructura i individu: macro i micro

Els individus i la nostra acció social també construïm la societat. Interactuem constantment els uns amb els altres a través dels rols que tenim i dels status corresponents, i la societat és també el resultat de tots els rols/status del tots els seus individus. Es la perspectiva micro.

Per tant estem al davant de dues anàlisis complementàries i no contradictòries: la perspectiva micro-acció és concreta, visible i immediata a l’anàlisi. En canvi la perspectiva macro-estructura és abstracta, menys visible i poc immediata a l’anàlisi.

Per posar un exemple molt contemporani:

·         L’acció d’educar un nen  es fa amb comportaments concrets i visibles; en podem fer una anàlisi immediata observant aquests comportaments.

·         L’estructura condiciona  l’acció educativa:  si l’acció d’educar un nen a la nostra societat és molt diferent de  la que hi havia en altres societats, és per l’impacte de l’estructura social: els canvis demogràfics (hi ha menys nens), econòmics (els nens no treballen), politics (els drets dels nens), i culturals (els nens són molt valorats). Per tant, si a la nostra societat l’educació dels nens és més lleugera o líquida, no és perquè els educadors siguin més bons o més dolents que els d’abans sinó pels canvis en l’estructura social que condicionen l’acció educativa.

L’estructura condiciona l’acció: fa més o menys probable l’acció

La relació de l’estructura social amb l’acció dels individus és de condicionament (no determinació): és a dir que l’estructura social societat explica l’acció dels seus individus en termes de probabilitat. L’estructura social, doncs, fa més o menys probable l’acció: no la determina. Per concretar-ho, podem veure un exemple de cada estructura (sempre en termes de probabilitat):

1.- població:

Estructura: Baixa natalitat (derivada de la baixada de la mortalitat).

Acció: les dones d’avui tenen menys fills que les seves mares i les seves àvies, no perquè estimin menys els nens sinó perquè l’estructura demogràfica les condiciona a un comportament de baixa natalitat.

2.- economia

Estructura: Precarització del mercat de treball (derivat de l’hegemonia del mode de producció capitalista -MPC- i  la reducció del temps de treball humà necessari).

Acció: els treballadors d’avui tenen un comportament individualista, no perquè siguin menys solidaris que els d’abans sinó perquè l’estructura econòmica els condiciona a competir amb els altres i  tenir por de perdre la feina.

3.- política

Estructura: règims de democràcia formal: eleccions

Acció: és probable que els polítics d’avui tinguin una mica més de cura de la corrupció, no perquè siguin més bones persones que els d’abans sinó perquè l’estructura els condiciona (hi ha més control sobre els polítics, més informació a les xarxes socials, i si són massa corruptes poden perdre les eleccions... o no).

4.- cultura

Estructura: un estil de vida hedonista conseqüència de la llarga esperança de vida, el benestar econòmic, i un sistema polític de serveis i garanties. 

Acció:  és probable que els joves d’avui s’esforcin menys i s’ho vulguin passar més bé que els d’ahir (probabilitat), no perquè siguin més mandrosos que els seus pares i els seus avis, sinó perquè l’estructura cultural els està condicionant a comportar-se així.

Després d’aquest petit marc introductori,  toca fer quatre pinzellades sobre cada una de les quatre estructures per tal de completar el marc analític de l’ofici dels sociòlegs.

1 població

La població és l’estructura més important perquè és la que ens connecta amb els assumptes  fonamentals de la vida (néixer i morir, l’edat i el sexe). Per tant és la que més explica (és la variable independent més utilitzada en totes les ciències socials) i  la que més influeix en la societat (conjuntament amb l’econòmica).

La població és un estoc (de gent) constantment renovat per quatre fluxos (dos naturals: natalitat i mortalitat i dos socials: immigració i emigració).  Per tant, quan parlem de població, parlem d’estructura/estoc i de dinàmica/fluxos:

L’estructura demogràfica (l’estoc) és analitzable en els efectius d’una població i en les principals variables que l’organitzen (les més rellevants són l’edat i el sexe, la relació amb l’activitat econòmica i l’assentament)

La dinàmica demogràfica són dos fluxos de entrada i dos de sortida. Fluxos d’entrada: un natural (natalitat) i un social (immigració); fluxos de sortida: un natural (mortalitat) i un social (emigració). Els naturals són el MNP (moviment natural de la població) i els socials son els MM (moviments migratoris).

estructura i dinàmica:

L’estoc de la població funciona com a qualsevol magatzem: si hi entra més gènere del que en surt hi ha excedent i si surt més gènere del que hi entra es queda buit. Per tant l’estoc de població mira d’evitar tant l’excedent com el buit demogràfics (com veurem tot seguit): l’estructura demogràfica s’ajusta a la dinàmica demogràfica.

El millor exemple d’això és la Revolució demogràfica (RD), que consisteix en la baixada de la mortalitat i la posterior baixada de la natalitat (tal com s’acaba de dir, si surt menys gènere ha d’entrar menys gènere, altrament hi ha excedent demogràfic).

Per cert, una primera conseqüència de la baixada de la mortalitat és que vivim més temps, i l’esperança de vida s'allarga. Per exemple, a Espanya a començament del segle XX, era de 34 anys (33 els homes i 35 les dones) i al  segle XXI està a l’entorn dels 83 anys (80 els homes i 86 les dones)

La seqüència de la RD:

Durant segles i mil·lennis l’estoc i els fluxos anaven així:

1.- hi havia alta mortalitat (l’espècie humana estava poc protegida contra inclemències naturals, atacs d’altres espècies, etc.),

2.- per tant, hi havia alta natalitat per poder compensar l’alta mortalitat (o en tot cas, natalitat suficient per compensar la mortalitat, altrament hauríem desaparegut com espècie),

3.- i hi havia escassos moviments migratoris (tal com els entenem avui),

4.- l’esperança de vida era breu

En conseqüència, el creixement demogràfic era mínim; i quan ultrapassava els límits que permetien els recursos disponibles, es restablia l’equilibri  amb una mortalitat catastròfica  (fams, epidèmies, guerres, etc.)

Als segles XX i XXI, els fluxos han canviat i amb ells l’estoc:

1.- Primer va baixar la mortalitat (començament de la RD), i es va desequilibrar l’estoc:

·         Desequilibri a l’interior: si el flux natural de sortida –la mortalitat- es redueix, i el d’entrada –la natalitat- segueix molt obert,  hi ha massa gent, és l’excedent demogràfic.

·         Desequilibri amb l’exterior: la relació de l’estoc humà amb els altres estocs del planeta es modifica: si l’estoc humà incrementa (si hi ha més població), hem de gastar més dels altres estocs del planeta (altres espècies animals i recursos naturals com aigua, aire, fonts d’energia, etc.)

2.- Per tant, l’espècie humana ha buscat un nou equilibri:

·         D’una banda obrint el flux de sortida social –l’emigració-: així s’expliquen els potents fluxos migratoris del darrer segle i mig (bon moment per recordar que durant la segona meitat del segle XIX entre 60 i 70 milions d’europeus van migrar a Amèrica).

·         I d’altra banda es redueix el flux d’entrada natural: és la baixada de la natalitat que es sol produir amb desiguals ritmes després de la baixada de la mortalitat.

Per tant, la RD és el procés que va 

d’una població amb molta mortalitat, molta natalitat i poca esperança de vida,

a una població amb poca mortalitat, poca natalitat i llarga esperança de vida.

A les societats centrals de l’occident colonial va ser endògena i es va anar fent al llarg de més de 100 anys; en canvi a les societats perifèriques i colonitzades (el sud global) ha estat exògena i l’estan fent en menys de 50 anys.

A Occident, la RD va seguir el ritme de les altres revolucions socials (industrial, política, cultural, etc.) Per tant, les tensions produïdes pel canvi demogràfic s’han anat digerint amb un nivell de conflicte social prou assumible per l’estructura social.

En canvi, al Sud global ha estat accelerada per la intervenció exterior de l‘imperialisme occidental i l’actuació de les seves agències – ONU, OMS, FAO, àdhuc UNESCO, etc-. Per tant, el ritme ha estat més accelerat i descompassat en relació a les seves estructures econòmiques, polítiques i culturals. En conseqüència, les tensions produïdes pel canvi demogràfic han provocat més dificultats i un elevat nivell de conflicte (fins i tot amb mortalitats catastròfiques). Un bon indicador són els moviments migratoris que des d’aquestes societats s’adrecen a l’occident.

Avui, dons, ens trobem amb aquest panorama; d’una banda unes poblacions envellides i benestants, poc fecundes, altament urbanitzades, i rebent immigració, i d’altra banda  unes poblacions encara relativament joves i fecundes, en procés d’urbanització, i expulsant excedent amb l’emigració.

La RD transforma tota l’estructura social sencera

La natalitat només pot baixar quan ha baixat la mortalitat. Són faves comptades: quan hi ha alta mortalitat hi ha d’haver alta natalitat, i per tant quan hi ha baixa natalitat només pot ser perquè ha baixat la mortalitat. I es pot associar la RD amb  les altres tres estructures, (en termes de probabilitat i en línies generals):

 alta mortalitat i alta natalitat

• població: no hi pot haver baixa natalitat amb alta mortalitat, perquè l’espècie humana desapareixeria

• economia: això probablement es dona en societats de baix nivell econòmic,  economies de subsistència i preferentment agrícoles

• política: això probablement es dona en societats preestatals o en societats amb estats severs (Leviathan) que no garanteixen sistemes públics eficients de protecció i seguretat social

• cultura: això probablement es dona en societats amb un estil de vida d’esforç i sacrifici, probablement  amb  baixos nivells cultural, educatiu, científic i higiènico-sanitari.

En aquest tipus de societat, i sempre en termes de probabilitat, probablement l'hàbitat sol ser dispers, probablement la família és unitat de producció i seu de la vida social, probablement hi ha  escassa o nul.la escolarització, probablement la informació és exclusivament local, i probablement hi ha una forta presència de les religions sobrenaturals.

baixa mortalitat i baixa natalitat

• població: si hi ha baixa natalitat és perquè ha baixat la mortalitat

• economia: això es dona probablement en societats d’economia rica, industrial i terciària, amb fortes pautes de consum

• política: això es dona probablement en societats on l’estat garanteix sistemes eficients de protecció i seguretat social (sovint estat clientelar i del benestar)

• cultura: això es dona probablement en societats amb estils de vida hedonistes i secularitzats, amb elevats nivells cultural, educatiu, científic i higiènico- sanitari.

En aquestes societats,  probablement l’hàbitat és urbà i molt concentrat, la família predominant es nuclear i només unitat de consum, hi ha molta escolarització, moltíssima informació, i la presència de les religions sobrenaturals va minvant.

conseqüències en les nostres vides:

Els canvis demogràfics i socials de la RD impacten en les nostres vides de diverses maneres:

1.- La qualitat de vida. La vida sempre ha estat un bé estratègic en pràcticament totes les societats. Tanmateix ara que n’hem allargat el temps i la quantitat de vida ja la tenim assegurada, la qualitat comença a ser tan important com la quantitat, perquè com més temps vivim més temps tenim per fruir-la amb qualitat. Aquesta és la base demogràfica de l’aparició del concepte “qualitat de vida” abans inexistent, amb dues implicacions: la reivindicació del dret a viure dignament i la reivindicació del dret a morir dignament. Un bon exemple és el procés lent però imparable de despenalització de l’eutanàsia: preferim viure amb qualitat -sense dolor, per exemple- que en quantitat. 

Abans de la RD això era impossible

2.- La gestió social del sexe.

Si bé tota l’estructura social sencera intervé en la gestió que cada societat fa del sexe (per exemple, aquest és un  territori molt recorregut per la moral i els valors culturals), la variable fonamental que l’explica és la demogràfica, perquè la gestió que cada societat fa del sexe depèn de les exigències del flux de natalitat.  La RD,  en permetre separar el sexe de la natalitat, ha estat el factor clau en el canvi de la gestió social del sexe. 

Així, en societats d’alta mortalitat i alta natalitat, la gestió social del sexe ha de ser necessàriament utilitària: el sexe serveix per a fer nens (i mantenir la supervivència de l’espècie).

En canvi, quan baixa la mortalitat, l’alta natalitat deixa de ser necessària i fins i tot pot ser contraproduent si genera excedent demogràfic. En conseqüència, la gestió social del sexe pot deixar de ser utilitària i esdevenir expressiva (el sexe contemporani s’està definint no com a eina per a la reproducció, sinó com a expressió i comunicació humanes)

A partir d’aquest canvi fonamental, l’espècie humana ens hem pogut inventar el gènere i diferenciar-lo del sexe, creant així un nou univers de relacions socials perquè la possibilitat de diferenciar el sexe del gènere ens fa descobrir i explorar incessantment les múltiples reivindicacions del gènere i les seves il·limitades possibilitats d’expressió i conflicte.

 Abans de la RD tot això era impossible.

3.- l’estoc i l’edat. La RD ha modificat dos aspectes rellevants en les nostres vides: els canvis en la piràmide de població i l’enfortiment dels grups d’edat

canvis en la piràmide de població:

Abans de la RD hi havia molts nens i pocs vells, per tant els nens eren un bé abundant i els vells un bé escàs: els nens no valien gaire i els vells eren molt respectats (eren la elite). Després de la RD hi ha pocs nens i molts vells, per tant els nens són un bé escàs i els vells un bé d'abundància creixent; escàs: els nens valen molt i els vells... ("pues eso: por un lado ya ves, y por otro qué quieres que te diga")

Els nens: n’hi ha pocs,  són un bé escàs i  per tant són molt valorats. Fins el punt que els nostres nens son un poderós lobby social, són els reis del mambo (potser no ho saben però segur que ho intueixen). Això té un efecte positiu que és la definitiva consideració dels nens i el reconeixement dels seus drets, però també un efecte pervers: els nostres nens només tenen drets, no deures. Aquest efecte no volgut vol dir que avui la societat té una doble dificultat en la relació amb els nens: o no hi ha límits o hi ha massa límits. Si no hi ha límits es mima els nens, se’ls acostuma a tenir-ho tot en qualsevol moment, i per tant no valoren l’esforç. Si hi ha massa límits estan sobreprotegits  i els estem deixant sense recursos de maniobra i contacte, indefensos en front dels inevitables conflictes que té la vida (sobreprotecció és desprotecció), més encara, els deixem sense tolerància a la frustració, amb una potencial font d’agressivitat posterior.  

No és que els pares o els mestres d’avui siguin pitjors que els d’abans: senzillament fan de pares o de mestres en una estructura social en la que els nens son els reis del mambo, intocables.

Els vells: si vivim més del doble que els nostres avis i besavis, les persones “durem” més, i la població és més vella. Això és l’envelliment, que impacta doblement en les nostres vides: .

1.- envelliment i societat: si demogràficament hi ha més vells, és probable que la política econòmica se'n ressenteixi i que hi hagi més dificultats laborals per als joves, és probable que políticament el vot sigui més conservador, i és probable que culturalment creixi la recerca de seguretat i disminueixi l’acceptació del risc.  En termes generals i de probabilitat, una societat vella és una societat més aviat conservadora i esporuguida.

2.- Envelliment i vells: la major presència de vells s’associa amb la vulnerabilitat d’aquest segment de la població:

1.    Vulnerabilitat individual (com cantava Joan Manuel Serrat a  “llegar a viejo”:  “Si fuesen poniendo luces en el camino a medida que el corazón se acobarda,  y los ángeles de la guarda diesen señales de vida... quizá llegar a viejo sería más razonable, más apacible, más transitable”)

https://www.youtube.com/watch?v=UJYqvuPl4Ww

2.    Vulnerabilitat social (per exemple, econòmica): la velocitat dels canvis econòmics fa que la seva ubicació sigui més precària que abans (quan l’experiència era un valor econòmic important).

més grups d’edat

Tenint en compte que els humans ens ajuntem amb els nostres afins, i considerant que l’edat és un potent factor d’afinitat, queda clar que els grups d’edat tenen una enorme potència social. Després de la RD hi ha més grups d’edat (la vida s’ha allargat i amb ella s’han diversificat les afinitats per edat). I com que la societat és cada cop més complexa, els grups d’edat son cada cop més hermètics els uns amb els altres -comunicació difícil entre ells-,  competeixen per recursos escassos amb diferent accés al poder, i per tant hi ha majors probabilitats de conflicte i eventualment de criminalització dels grups d’edat que més atemoreixen, molesten o competeixen, per exemple els joves.

 Abans de la RD això era impossible

4.- L’estoc i el gènere: abans de la RD no ens havíem inventat el concepte de gènere. L’home definia la normalitat i la dona era subalterna i criminalitzada si pretenia canviar la normalitat i superar la seva submissió,  en lògica conseqüència, les agressions contra la dona eren una manera  normal d’exercir la dominació masculina.

Després de la RD s’eliminen les condicions estructurals de la subordinació de la dona, ens inventem el concepte de gènere, i les agressions contra la dona són criminalitzades i definides com delinqüència. Tanmateix, i òbviament, cal comptar amb la resistència masculina: ningú cedeix el poder gentilment i amablement.

La raó demogràfica és doble: les dones viuen més temps i tenen menys feina reproductiva.  Més temps social i per tant més vida social. Repetim-ho: tenen més temps perquè viuen més temps (com els homes), i tenen més temps perquè tenen menys fills.

I cal tenir en compte la diferent anàlisi quan es fa des de l’estructura o des de l’acció, perquè comporta perspectives i explicacions inverses però complementàries:

·         Estructura o macro: primer baixa la natalitat i modifica l’estructura social; en conseqüència les dones s’incorporen massivament a la vida social: és a dir, primer baixa la natalitat i després es donen les condicions socials per a que les dones tinguin vida social, per exemple al mercat de treball regular (primer baixa la natalitat i després la dona treballa)

·         Acció o micro: a partir del canvi estructural, cada dona, com que té vida social, pot decidir primar el treball o l’estudi, i en conseqüència pot baixar la natalitat (primer  la dona treballa i després baixa la natalitat)

Abans de la RD això era impossible

5.- Moviments migratoris:  la RD és la clau de les migracions i l’estructura social sencera és la clau de les difícils relacions entre autòctons i immigrants. Bon exemple de l’autonomia relativa de les estructures: Des de les dues estructures més importants que són  la població i l’economia se’ns diu  que la immigració és necessària. Però en canvi, cultura i política estan en contra. Paradoxalment el conflicte s’està resolent amb la victòria de les estructures aparentment menys importants, la cultura i la política, perquè el nostre estil de vida (envellit, benestant, segur i hedonista) és absolutament incompatible amb els immigrants i per tant quan anem a votar votem qui ens promet que limitarà (o farà fora els immigrants), per tant, les polítiques europees són cada cop més restrictives per als immigrants.

No serveix de res recordar que fa un  segle nosaltres érem els immigrants. La memòria és individual, no pas col·lectiva.

Abans de la RD tot això era impossible

6.- l’individu és important. L’increment de l’esperança de vida i la millora de la qualitat de vida han donat a cada individu una major consciència de les seves capacitats vitals i de l’ús que en poden fer.  Com més i millor vivim, més temps tenim per a la nostra individualitat (per exemple, per fer projectes a llarg termini). Aquesta és la base demogràfica de l’actual reivindicació de l’individu. Ara bé, en la creixent importància de l’individu no només hi compta la revolució demografia sinó també els canvis a les altres tres estructures

·         Com que visc més sóc important

·         Com que consumeixo (i produeixo), sóc important

·         Com que voto, sóc important

·         Com que tinc informació i he de ser feliç, sóc important

En conseqüència, els individus contemporanis som molt més “definidors” que abans, tenim drets i ho sabem (cosa que no sempre passa amb els deures, i en definitiva venim al món a passar-nos-ho bé.

Abans de la RD això era impossible

7.- Projectes a llarg termini. L'allargament de l'esperança de vida ens permet el futur. Els individus podem fer previsions i plans vitals: podem contractar hipoteques a 30 anys, podem estudiar un cop jubilats, podem imaginar-nos amb néts i bes-néts, etc.

Abans de la RD això era impossible

8.- desequilibri extern: la relació amb el medi i el nostre col·lapse.

El creixement de la població i del consum dels recursos naturals està posant en risc l’equilibri extern de la nostra espècie (la relació amb el medi). El nostre creixement implica el decreixement de les altres espècies i recursos que hi ha al planeta: limitem creixements, ocupem hàbitats, eliminem o consumim tota mena de recursos, etc.

I bé, la hipòtesi central de l’anàlisi sociològica és que aquest desequilibri serà el que finalment acabarà amb la desaparició de la nostra espècie. Totes les espècies i éssers neixen es desenvolupen i moren, i nosaltres no serem una excepció a aquesta lògica de la vida.

I probablement, serà allò que ens ha fet viure el que  acabarà amb nosaltres: la capacitat de transformar el medi.

No tenim aturador: no podem no transformar el medi (no podem saltar de la bici) perquè moriríem; i l’hem transformat tant i amb això hem crescut tant, que un dia -no molt llunyà- no quedarà medi per nosaltres i col·lapsarem. L’aventura de la nostra espècie en aquest planeta té data de caducitat.

Desapareixerem.

(hipòtesi d’impossible comprovació empírica, òbviament!)

 Obviíssimament, abans de la RD tot això era inimaginable, inanalitzable, improbable, i impossible.

2.- economia

Estructura/Macro.  

L’estructura econòmica és l’organització amb la que cada societat produeix la seva supervivència amb tres passos conegudíssims per tothom:

1.- extreu de la naturalesa coses (sector primari),

2.- que transforma en béns o productes (sector secundari),

3.- i els distribueix (sector terciari).

Un cop fets aquests tres passos, els humans  consumim els béns que hem produït extraient-los, transformant-los i distribuint-los. I així sobrevivim.

El poder de l’estructura econòmica el dona el control d’aquest procés, que habitualment deriva de la propietat (dels mitjans amb que produïm la supervivència).

Acció/Micro. 

D’altra banda, l’acció sobre la que es construeix l’ estructura econòmica és el treball. El treball és l'execució de tasques que precisen d'un esforç físic o mental, i que tenen com objectiu la producció de béns i serveis que cobreixin les necessitats humanes.

Estructura-Acció. La divisió del treball és la connexió:

·         la divisió social relaciona control i treball (els que controlen la producció estableixen com s’organitza);

·         la divisió tècnica consisteix en l’estricte repartiment de les activitats productives

el poder i el control: 

El poder de l’estructura econòmica el dona el control dels béns econòmics, que habitualment deriva de la propietat dels mateixos. I encara que la propietat sol ser sempre individual, arrenglera els individus en classes socials definides per la propietat/control. La propietat/control  és un assumpte estratègic per l’impacte que té en l’organització de tota la societat sencera, perquè la classe social que controla està en condicions de:

·         Controlar/dominar la divisió social del treball: així, la majoria de sistemes econòmics coneguts (i la majoria de societats) funciona a partir de la propietat privada dels mitjans de producció.

·         Controlar/organitzar la divisió tècnica del treball: per exemple l’organització dels tres sectors (agricultura, indústria i serveis).

·         Controlar/definir el que s’ha de consumir i per què i com i quant i quan s’ha de consumir.

·         I controlar/condicionar tota l’estructura social sencera: la classe social que mana imposa el model sencer de societat: l’estructura política (l’estat, el dret, etc.), l’estructura cultural (la ideologia, els valors i les pautes de comportament, etc.), i per descomptat l’acció dels individus.

Així històricament:

1.     primer els mitjans de producció van ser els mateixos éssers humans, i això implicava una divisió social del treball que atribuïa als amos la propietat dels esclaus (es tracta de les societats en les que el mode de producció hegemònic era l’esclavista): un ésser humà era propietari d’altres éssers humans i això era la normalitat.

2.     després els mitjans de producció van ser la terra i les seves eines rudimentàries (mode de producció feudal), amb una divisió social del treball en la que els senyors feudals eren parcialment propietaris dels servents i de les seves eines i collites. 

3.     més tard els mitjans de producció van ser les fàbriques i la maquinària industrial (mode de producció capitalista MPC): amb una divisió social del treball en la que els burgesos només eren propietaris dels mitjans de producció i compraven la força de treball dels treballadors lliures a canvi d’un salari que sempre era menor que la riquesa que produïen (això és la plusvàlua).

4.     I ara, seguint la lògica del MPC,  l’economia és supranacional i supraestatal amb dos models internacionals (dominació monopolar amb un sol imperi versus  combinació multipolar amb diversos centres econòmics mundials), segueixen la competència individual i l’individualisme, amb molts més mitjans de producció i  moltes més maneres de controlar-los. També hi ha moltíssims béns de consum i molta necessitat de consumir (si no hi ha consum no hi ha producció i l’economia s’enfonsa). La divisió del treball és molt complexa, tant social com tècnica. I la consigna universal és enriquir-se sigui com sigui. El resultat més  rellevant d'aquests canvis és que s’ha difuminat el conflicte entre les classes socials: la burgesia s’ha enfortit però dissimula, tots volem ser classe mitjana, i  la classe obrera ha desaparegut (hi ha obrers, certament, però ja no hi ha classe obrera).

economia i anomia (desequilibri entre objectius i mitjans)

Si la consigna universal és enriquir-se sigui com sigui, produint o especulant, estem en un economia anòmica.

Els poders econòmics i la cultura econòmica  ens diuen  que hem d’assolir aquests objectius (enriquir-nos, triomfar) amb mitjans “normals” (per exemple treballant); però quan hi ha desequilibri entre objectius i mitjans, donant més importància als objectius que als mitjans, la  societat és anòmica (la societat és anòmica, no els individus).

Els individus ens hi adaptem: fer trampa i acceptar els objectius saltant-se els mitjans és un comportament molt habitual (copiar per aprovar un examen o robar per tenir diners, mentir per aconseguir un objectiu, i un llarg etcètera.... ). Per tant, quan diem que una economia basada en el MPC és anòmica volem dir que és una estructura que fa molt probables aquestes trampes, perquè com que es tracta de competir i guanyar, tot s’hi val per aconseguir l'objectiu.

Així doncs, una estructura econòmica  basada en la recerca de l’enriquiment individual a partir de la competència i la supervivència del més fort és estructuralment anòmica.

L’organització de l’economia es basa en que els individus competeixin per tenir cada cop més propietat privada (de béns de producció o de béns de consum... o de diners que permeten tenir-los). Els individus competim per la propietat  privada....... si la propietat fos pública no sabem què passaria, segurament competiríem per altres coses, però no per una cosa inexistent com seria la propietat privada.

Per tant, doncs, queda clar que  una estructura econòmica que fa competir als seus individus per assolir victòries privades és una estructura que reforça l’individualisme i que és tramposa perquè forà als individus competidors a saltar-se l’equilibri entre els objectius i els mitjans.

Rdpetim-ho: és l’estructura econòmica la que està anòmica, no els seus individus!.

posem-nos sentimentals: anòmia i amor. Un sistema econòmic basat en la competència, i per tant anòmic, ens posa al davant de la vella i bella tesi d’Eric Fromm : ¿pot existir l’amor en una societat competitiva on els altres són el rival a derrotar?. Dit d’altra manera, com que l’estructura condiciona l’acció, una estructura econòmica de lliure competència condiciona l’acció dels seus individus fent més probable l’acció inamorosa que l’acció amorosa. Podem trobar molts exemples del llenguatge comú que ho acrediten: “competim” per “conquerir” algú, “en l’amor i en la guerra tot s’hi val”, etc.

Ampliant la perspectiva,  una estructura social i econòmica competitiva fa més probables les accions competitives dels seus individus i més improbables les solidàries: per tant l’estructura econòmica (i social) fa més probable l’acció utilitària-racional-egoista que l’acció expressiva-afectiva-solidària (és a dir amorosa).

consum

Si els individus no consumim, el sistema s’enfonsa. Per tant, l’estructura econòmica de les darreres dècades ha imposat la necessitat universal del consum: la nostra és una societat de consum.

El consum és un esplèndid mecanisme de direcció de l’economia: es  produeix de cara al consum i per tant, si algun producte no te consum es deixa de produir (el mercat mana). Més encara, es tracta de crear constantment noves necessitats per poder produir els bens que les satisfan i seguir així amb el creixement econòmic

Consum i estructura social: La necessitat estructural de consum connecta les estructures econòmica i cultural perquè la creació de noves necessitats de consum es fa gràcies a la informació, i el principal factor informatiu del consum és la  publicitat. La publicitat juga al camp dels valors culturals perquè associa el producte que es vol fer consumir amb  un valor social (sigui real o sigui fabricat per la mateixa publicitat), de manera que aquesta és molt activa en la construcció i amplificació dels valors socials (i és molt sensible als canvis en els valors socials: un exemple es pot tenir seguint l’evolució decreixent dels valors masclistes a la publicitat).

D’altra banda marketing i publicitat proposen constantment models de més i millor consum, per tant connecten  amb el caràcter anòmic de la nostra estructura econòmica: la pressió (anòmica) per aconseguir els objectius (més i millor consum)

Finalment, el consum es un sistema de control social: com que el consum normalitza, impulsa cap a la conformitat (consumir és normal i no consumir és diferent).

el treball 

El treball és l’acció humana sobre la que es construeix l’estructura econòmica de qualsevol societat i és l’activitat que ocupa més hores de la vida dels éssers humans  (amb permís del dormir). 

També ha estat des de sempre (però sobre tot des de la transició del feudalisme al capitalisme) un poderós agent d’aprenentatge, disciplina, i control, i per tant de normalització: els que treballaven eren els normals i els que no treballaven eren diferents (els “vagos y maleantes” de la legislació franquista).

Als darrers anys els canvis tecnològics en l’organització del treball (mecanització, robotització, etc.) estan fent que  l’economia s’organitzi comptant amb menys treball humà: és la “reducció del temps de treball humà necessari” (RTTHN). Canvi extraordinari aquest en la història del gènere humà des de que el mon és mon: el treball està començant a deixant de ser l’eix central de l’economia i de les vides de la gent.

Concretant-ho al nostre país,  cal una doble anàlisi sobre el que està passant amb el treball: la reducció del temps de treball humà necessari (RTTHN), en el marc de l’escassa valoració del treball a Espanya (i a Catalunya).

1.- la reducció del temps de treball humà necessari (RTTHN) 

Tal com acabem d’introduir, les màquines van fent cada cop més treballs i a més fan els treballs més pesats i avorrits; per tant l’economia va reduint el temps de treball humà que cal per a produir qualsevol bé. Un efecte d’aquest canvi és una  modificació de les gerències empresarials amb cultures d’empresa menys intensives pel que fa al treball i més exigents pel que fa a la seva qualificació.

Avui, doncs, l’organització del treball  està determinada per la RTTHN; i a més de reduir-se, el treball es transforma eliminant les cadenes de muntatge i els treballs físicament més durs, i incrementant el treball qualificat; i amb la transformació del treball ens podríem transformar els mateixos individus i les nostres vides, perquè la capacitat productiva (les “forces productives” diríem els vells marxistes)  seria avui capaç d’anar-nos alliberant del  treball (sobre tot en els seus aspectes més durs) i amb el treball (donant significació a la dimensió expressiva segons la qual el treball ens realitza), i podríem anar passant del treball condemna al treball realització.

D’altra banda, això coincideix amb l’increment de la riquesa social disponible, que podria donar avui per molt, per exemple per una altra divisió el treball on treballéssim tots treballant menys temps.

Però, ai las,  la força i el costat fosc.

El component anòmic d’una economia basada en l’hegemonia del MPC fa que els canvis en l’organització del treball impliquin que:

·         ens pugui acompanyar la força: la humanitat està en condicions d’aconseguir l’alliberament del treball i amb el treball (viure el treball com a realització personal) podríem, doncs, treballar menys i millor, i tenir més temps per fer altres coses. Podríem, doncs viure molt més bé.

·         ens domini el costat fosc: no aconseguim aquest alliberament i ens trobem en un escenari de precarietat del treball i por a perdre’l: no treballem tots treballant menys temps, sinó que treballem no tots i ho fem amb  por a perdre al feina.

Més sobre el costat fosc: L’estructura ocupacional, definida pel poder econòmic que és qui organitza les relacions de producció impedeix gaudir dels alliberaments-. Perquè els costos i beneficis es reparteixen desigualment: els beneficis són individuals (lliure competència) mentre els costos són socials (les crisis econòmiques  i socials): per exemple quan el sistema bancari va bé només reparteix dividends entre els seus accionistes privats (no a tota la societat);  ara bé, quan el mateix sistema bancari està en crisi, és tota la societat sencera la que l’ha de rescatar. Com que només compta el benefici individual, cap empresari ni cap país s’atreveix a posar en marxa un mercat de treball on tothom treballi i ho faci menys temps, perquè qui ho fes sense baixar els sous aniria directe a la ruïna ja què no podria competir amb el benefici individual dels altres empresaris o països.

El costat fosc i la desaparició de la Classe obrera.

L’hegemonia absoluta del MPC a les nostres societats (si més no, les occidentals) ha liquidat la classe obrera. Hi segueix havent obrers, certament, però desclassats. La victòria del MPC no és nomes econòmica (les noves divisions del treball difuminen el conflicte de classes), sinó també cultural (individualisme i anomia: no hi ha solució col.lectiva sinó només sortides individuals).  La desaparició de la classe obrera és al mateix temps la desaparició d’un possible subjecte històric de canvi social i la  confirmació de que el MPC te molt bona salut.

Conseqüències en les nostres vides.

Amb el costat fosc arriba la por, i amb la por arriben l’agressivitat i el rebuig contra possibles competidors que ens poden prendre la feina –joves i immigrants- i arriba també la seva criminalització. També arriben inseguretats i incerteses, una mica més d'intolerància i crispació, una mica més de mesquinesa en les relacions socials, així com la desconfiança i la pèrdua de credibilitat de tota l’organització de la societat. També arriba la recerca de paradisos imaginaris que il·luminin les perspectives de molta gent jove i no tant jove (sexe, drogues i rocanrol)

La tensió entre la força i el costat fosc econòmics s’inscriu en una lògica paradoxal consistent en que els humans aconseguim fites que ens poden permetre una millor vida... i aleshores no sabem què fer amb elles i se’ns giren en contra: per exemple, podríem viure molt millor, treballant menys o amb treballs menys durs, i en canvi vivim pitjor, perquè no treballem tots i els que treballen ho fan amb por a l’atur i a la competència).

2.- Espanya: escassa valoració del treball

1.- Espanya ha tingut sempre una escassa cultura de treball per la importància del poder agrari improductiu i la preponderància històrica dels valors senyorials, militars i religiosos: la història d’Espanya és una història més bèl·lica que productiva, més d’aparença –els hidalgos, el quijote-  que de realitat –. No hi va haver una burgesia que acumulés capital i fes una revolució industrial-.

2.- Apropant-nos històricament al segle XX,  hi va haver un retrocés econòmic total a causa de la victòria dels diversos poders improductius en la  sublevació militar i posterior guerra civil 1936-1939, amb la conseqüència d’una postguerra igualment improductiva, en especial els primers vint anys d’autarquia (1939-1959), amb un desballestament del mercat de treball i una derrota total dels sindicats de classe.

3.- La industrialització va començar a la dècada dels seixanta, gràcies al pla d’estabilització i els plans de desenvolupament, també a la primera inversió estrangera, l’incipient turisme, i els dos grans fluxos emigratoris produïts per la industrialització i l’excedent demogràfic: les migracions interiors d’Espanya (del sud al nord i de l’interior a la perifèria)  i l’emigració exterior cap a l’Europa desenvolupada (que fins i tot va merèixer una pel·lícula de l’enyorat Alfredo Landa: ”vente a Alemania, Pepe”).

Amb la industrialització i la primera inversió estrangera va arribar la mecanització, i amb ella va començar a arribar la reducció del temps  de treball humà necessari.

Ara bé, en aquesta fase qualsevol reivindicació laboral era prohibida (els sindicats de classe estaven perseguits i els treballadors reivindicatius solien ésser jutjats, sentenciats, i empresonats)

4.- Els darrers decennis han estat els de la terciarització (economia més especulativa que productiva): per tant, les expectatives d’enriquiment  individual, en coincidir amb la terciarització i la tradició històrica no productiva, s’han concentrat en dos sectors no productius i eminentment especulatius com la construcció i el turisme, així com el fosc i turbulent mon de les finances.

Un indicador: la Població Activa (PA). Al començament del segle XX Espanya era una economia pràcticament agrària (el 70% de la Població Activa –PA- treballava al camp)  amb escassa o nul·la mecanització. Al llarg del segle XX la desagrarització ha fet baixar el percentatge de la PA agrària I ara el seu percentatge està per sota del 10%.

La PA industrial va ser insignificant fins la dècada dels 60, amb els plans de desenvolupament i la industrialització. Tanmateix, l’hegemonia de la PA industrial només va durar uns anys perquè a les darreres dècades, el sector terciari s’ha imposat com el sector econòmic majoritari on avui treballa més del 70% de la Població activa.  

una mínima inconclusió: Amb aquesta història econòmica, hi ha hagut poc temps per consolidar estructures productives i construir una cultura productiva i de treball (només una generació). Lògicament, per tant, no hi ha hagut temps per aprendre i consolidar organitzacions d’eficiència (que ens fessin incrementar la productivitat). Tot això en el context d’una  nova divisió internacional del treball  també especulativa i financera.

el canvi en el poder econòmic. Al llarg d’aquest segle, el poder econòmic ha anat passant dels poderosos de sempre (la noblesa i els terratinents)  als nous rics terciaris especulatius i immobiliaris, i amb ells als poders financers: és a dir, dels poderosos de sempre als nous poders especulatius, confirmant-se així la vella tesi de Giseppe Tomasi de Lampedusa a  “Il Gattopardo”:  tot ha canviat per tal que tot segueixi igual . La nostra societat segueix valorant poc el treball, perquè el model de riquesa és especulatiu i no productiu, d’aparences i no de realitat.

conseqüències en les nostres vides:

Es pot resseguir un doble eix de conseqüències de l’estructura econòmica: d’una banda el seu impacte a les nostres vides i d’altra banda la relació amb les altres estructures de la societat.

Cada dia de les nostres vides el vivim a partir dels impactes de l’economia, bàsicament els quatre següents:

1.    Benestar i confort: ens hem acostumat a viure consumint béns i serveis que ens fan la vida fàcil. Aquest consum és simultàniament causa i efecte de l’economia (causa perquè el consum és avui el motor de la producció, i efecte perquè sense el nivell econòmic no podríem mantenir aquest nivell de de benestar i confort).

2.    Individualisme i anomia:  ens hem acostumat a viure amb un horitzó exclusivament individual (ja no hi ha sortides col·lectives i la classe obrera ha desaparegut), i a fiar-ho tot a la competència individual, i també a desconfiar perquè  els altres poden anar directament als objectius saltant-se els mitjans (per exemple, la delinqüència)

3.    Por: ens hem acostumat a viure amb por. Por a perdre la feina, por a la precarietat i a no arribar a fi de mes, por a perdre els nivells de consum i benestar, por als immigrants, por als diferents: totes aquestes pors tenen base econòmica.

4.    MPC i Col·lapse: No hi pensem gaire o gens, però tots sabem que els actuals nivells de producció i consum ens acosten al col·lapse de la nostra espècie. I no ho podem aturar. No ho podem aturar perquè un mode de producció basat en el guany individual obliga a produir -i consumir- cada cop més per poder tenir cada cop més guany: no podem parar la bici. Una economia basada en el MPC és senzillament insostenible.

Economia i societat

L’economia està constantment relacionada amb les altres estructures de la societat.

Per exemple, l’impacte dels canvis demogràfics en l'economia i en el nostre viure quotidià:

·         la dona treballa a l’economia regular i es reconeix el valor econòmic del treball domèstic (fins ara majoritàriament femení)

·         Els nens no poden treballar i els joves no volen treballar (els nens no poden perquè ho tenen prohibit -prohibidíssim- i els joves no volen perquè s’ho autoprohibeixen -el treball implica esforç, i això no va amb ells- )

·         Els Immigrants son necessaris tant per redreçar la fecunditat com per assegurar la bossa de treballs encara durs que no volem fer la població autòctona. Ara bé, no els volem.

·         L'augment de l'esperança de vida posa al mig de la política econòmica el cost de les jubilacions i les pensions;  i amb el mateix augment de l'esperança de vida apareix un nou mercat de creixement incessant: tota mena de productes i serveis per a la població vella

Pel que fa a la política

·         cal recordar el que va dir el clàssic: “L’estat es el consell d’administració de la classe dominant”. El poder econòmic (la classe dominant o la seva fracció hegemòmica) controla els estats fent que organitzin la societat a partir del seu interès.

·         La internacionalització de l'economia limita encara més la capacitat de gestió dels estats: les grans empreses són més potents que els estats

L’impacte de l’economia en la cultura:

·         La gran expansió de l'estil de vida individualista depèn clarament d'una economia individuaista i competitiva: els valors col.lectius van avui a la baixa.

·         L'impacte de l'economia també consisteix en la creació de  necessitats de consum amb la publicitat que crea o consolida els valors culturals majoritaris, i genera un estil de vida de consum de productes amb obsolescència programada.

3.- política

La política és l’estructura de gerència de qualsevol societat.

Es una estructura menys important que la demografia i l’economia però molt més visible, i en ella es torna a repetir el joc entre estructura i acció. L’estructura és el gerent: la institució (o conjunt d’institucions) que assegura l’organització de qualsevol societat. L’acció és el comportament dels individus (la gent vota o no vota, confia o desconfia, participa o no participa, etc...).

Totes les societats, des de que el món és món, tenen o han tingut algun tipus de gerent: ho van ser el cap de la tribu, els vells del poblat, el guerrer més fort o el bruixot més savi, el senyor feudal, les burocràcies imperials, el monarca absolut, l'estat modern, etc. Sempre i a tot arreu algú ha organitzat la societat i per poder-ho fer ha manat (ha tingut poder). Ara d’això se’n carrega una institució anomenada estat. La feina dels estats es pot comparar amb la gerència de qualsevol empresa: els gerents defineixen la normalitat, la fan funcionar i sancionen qui se n’allunya. Els estats contemporanis fan el mateix amb tota la societat: defineixen la normalitat (el legislatiu), la fan funcionar (l’executiu) i sancionen qui no fa cas (el judicial). Gerents i estats tenen poder (molt de poder), però no tenen “el poder” (“el poder” el té l’amo de l’empresa, o els amos de la societat és a dir els poders demogràfics i econòmics).

Queda, doncs, molt clar que el romanço de la independència dels tres poders és una de les mentides més estúpides i interessades que ens han colat els poders econòmics: legislatiu, executiu i judicial no son pas tres poders independents sino tres departaments de la mateixa gerència!!!!!. I la gerència està al servei dels poders econòmics (i demogràfics). I quan hi ha algun conflicte entre els departaments (cosa freqüentíssima a la gerència de quasevol empresa) el que acaba guanyant és el que no té legitimació democràtica perquè no ha estat elegit (i que sol ser el més conservador de l'ordre polític): el judicial.

I l'estructura polìtica ha fet des de que el món és mon les mateixes dues operacions immediates que es fan quan s'assoleix qualsevol mena de poder:

a)    Legitimació: convertir el poder en autoritat, és a dir que els subdits o ciutadans o clients estiguin disposats a obeir i fer cas (evitant el desgast del poder)

b)    Normalització: un cop legitimat el poder politic, la normalitat consisteix en fer-li cas i obeir. Això és la normalització,  i així és com a qualsevol societat es va definint el que és normal i el que és diferent. I la normalització es fa amb les normes i els valors: tàndem llargament estudiat per la sociologia, que es dóna  a escala macro i a escala micro. (ôbviíssimament, en el cas de l'estructura política algunes normes tenen rang de llei... i conseqüències penals per a qui se les salti)

Com que les societats són molt diverses, la gerència també ho és. Per comprovar-ho es pot fer una breu comparació considerant només dos tipus ideals d’estructures socials:

Així per exemple, és relativament  fàcil organitzar la societat quan:

• hi ha poca gent i aquesta viu poc temps i es mou poc (població)

• i l’economia és bàsicament agrícola i de subsistència amb escassa creació de riquesa,

• les relacions socials són elementals (n’hi ha poques i solen ser senzilles, i de tipus comunitari), amb una previsible solució comunitària dels conflictes socials

• no hi ha organitzacions específiques per a la cura de la salut, la transmissió de coneixements i d’informació,  la mobilitat, el lleure, etc.

Per tant, la gerència és senzilla i no necessita d’una gran estructura (ho pot fer el cap de la tribu, el senyor feudal, les primeres burocràcies, etc...)

És força més complicat organitzar la societat quan:

• hi ha molta gent,  que viu més temps, i  es mou molt, (població)

• l’economia produeix molt per poder consumir molt. Amb una enorme diversificació de la producció i el consum, i una gran divisió del treball.

• hi ha cada cop més relacions socials, i aquestes són també cada cop més complicades i menys comunitàries, i per tant els conflictes són més difícils  de resoldre.

• hi ha organitzacions específiques –i de complexitat creixent- per a la cura de la salut, la transmissió de coneixements i d’informació,  la mobilitat, el lleure, etc...

Per tant, la gerència és necessàriament complicada i  professionalitzada. És “l’estat modern”

L’estat: el gerent de les societats complexes:

El segon tipus de societats –les de complicada organització- són les que expliquen l’estat tal com avui el coneixem. L’estat apareix, doncs, en el començament del capitalisme, quan una nova classe social emergent (la burgesia) va  necessitar una eina per gestionar la societat superant les limitacions feudals (per ampliar mercats i dotar-los de seguretat econòmica,  per disciplinar la població, i per fer-se amb una legitimació secular, és a dir no només religiosa).

En conseqüència:

1.- l’estat delimita la política com l’estructura més visible de les quatre: el poder polític és el més visible de tots els poders estructurals (òbviament no el més important sinó el mes visible).

2.- l’estat té el  monopoli de la violència:  és l’únic que pot fer lleis, i l’únic que pot fer servir la violència de manera legítima.

4.- l’estat abasta un territori i una població, definits al començament pels mercats de les burgesies inicials, i que després s’han anat ampliant o reduint militarment i diplomàticament. D’altra banda, la internacionalització de la població i l’economia ha anat generant organitzacions supraestatals.

5.- Per això, el poder l’estat actua sempre amb les dues operacions de tot poder: primer es aconseguir legitimació (passar de poder a autoritat: que els altres estiguin disposats a obeir); i després la normalització (un cop legitimat el poder, el normal és obeir al que mana). Ambdues operacions són bàsiques per reduir el desgast del poder.

6.- Estat i poder: Una obvietat final que cal repetir: els gerents no solen ser els amos de les seves empreses, però hi manen (no tenen “el poder”, però tenen poder). Els estats, doncs, no són els amos de les seves societats (ho són els poders demogràfic i  econòmic) però tenen poder, carai si tenen poder!, però no tenen “el poder”.

Per això les revolucions volen conquerir l'estat: per “poder” canviar l’organització social.

de l’estat leviathan a l’estat empresa de serveis

La història de l’estat ha seguit l’evolució social, passant d’un  estat sever (Leviathan) a l’estat empresa clientelar. Així, des del naixement del capitalisme fins la culminació de les revolucions industrials, a la burgesia dominant li calia disciplinar la població (Leviathan); mentre a les darreres dècades, amb la burgesia (i les diverses fraccions de la classe dominant) triomfants i victorioses, la població disciplinada i convençuda de les excel·lències del MPC hegemònic,  només cal organitzar la vida (amb grans dosis de “panem et circensis” i mantenint el Leviathan per quan cal).

Això comporta un canvi en les relacions polítiques: L’estat-empresa ofereix uns serveis i la gent-clients els compra (amb els impostos i el vot). Els estats han descobert la legitimació empresarial i per tant la seva autoritat depèn del producte que ofereixen (els serveis públics). La gent, que està passant de ciutadà (i abans súbdit) a client compra un producte (l’oferta electoral amb el seu vot) i el paga amb els impostos, i el client sempre té la raó. Per tant, l’estat no s’escapa a la importància de l’individu.

 La força i el costat fosc (novament)

Paradoxa: avui els estats comencen a quedar massa petits perquè població i economia s’han internacionalitzat i els estats no hi poden fer res a escala planetària; i simultàniament són massa grans i queden molt lluny de cada individu i de les seves necessitats.

 A més, com que gestionen poblacions i economies cada cop més heterogènies, i segueixen funcionant, han descobert que la gestió democràtica és la més adequada a la complexitat. La superioritat de la gestió democràtica és tècnica i no moral, perquè apareix com el tipus de gestió més eficient i racional

1.- la força: eficiència i racionalitat

A la democràcia l’acompanya la força perquè sembla ser el sistema més eficient i racional d’organització de societats complexes. La lògica és senzilla: com que hi ha interessos diversos i contradictoris, guanya la majoria.

Es eficient perquè és la manera més pràctica de gestionar: la majoria decideix (el major benefici previsible fa racional el cost de gestió).

Es racional perquè la legitimació del sistema és fàcil. Estem disposats a fer cas si hem triat als gestors. I estem disposats a fer cas si se’ns dona un bon servei (legitimació empresarial).

2.- el costat fosc: complexitat, representativitat i opacitat

A la democràcia també la domina el costat fosc, com a mínim per tres raons:

1.- una societat complexa és difícil de gestionar. Vivim més temps (demografia), som més rics i vivim més bé (economia) per tant cada cop  demanem més. D’altra banda volem coses diferents, per tant és ontològicament impossible acontentar tothom.

2.- en societats complexes és difícil la democràcia directa: no governem tots sinó que n’elegim uns quants per a que ho facin (representativitat: democràcia indirecta). De manera que els polítics es professionalitzen i segueixen la lògica de qualsevol professió (poder i monopoli en l’exercici de la seva feina) i com que aquesta professió té poder, s’hi dona un procés d’empoderament privat i d'allunyament de la societat. En conseqüència, la població s’allunya i desconfia de la política.

3.- L’opacitat és un fenomen estructural que no depèn de la bona o mala voluntat dels individus sinó de les condicions estructurals de l’exercici del poder polític, que resulten de la complexitat i de la representativitat  Opacitat i anomia: si l’opacitat combina amb una estructura social anòmica, l’impacte del costat fosc està servit, per exemple la corrupció.  Es pot explicar la corrupció al nostre país, ubicant l’estat en un estructura social corruptògena, feta de:

• una història poc laboriosa (conquestes i reconquestes i mitificació de victòries i derrotes),

• una economia improductiva (sense haver fet revolució industrial a temps) i especulativa (des de la picaresca fins el turisme).

• un estat patrimonial (“la finca de papà” en cèlebre expressió d’una neta de Franco),

• una cultura feta d’aparences: els “hidalgos” com arquetip d’aquesta cultura d’aparences.

• i àdhuc una revolució demogràfica amb retard....

 estat, normals i diferents, i delinqüència

 Si els gerents defineixen la normalitat i la diferència en el seu àmbit de poder, i l’àmbit de poder dels estats és tota la societat, els estats són els únics que poden definir la diferència més greu, la que agredeix  béns estratègics, és a dir la delinqüència. (Qualsevol gerent en definir la normalitat, sanciona tot allò que se n’allunya. Els estats fan el mateix en l’àmbit de tota la societat i només els estats poden decidir quines agressions a quins béns són delinqüència:  defineixen la delinqüència (el legislatiu en elaborar els codis penals), defineixen el delicte (l’executiu a través de la funció policial), defineixen el delinqüent (el judicial en sentenciar i condemnar).

I un cop s’ha definit la delinqüència, el gerent decideix què fer amb ella i n’organitza el seu control: l’estat fa polítiques en relació a la delinqüència.

Un parell d’exemples de l’evolució de les societats i evolució de la delinqüència:

• en una societat on la immigració és molt preocupant, l’estat fa lleis d’immigració (per exemple definint com il·legals alguns immigrants), mentre en una societat on la immigració és poc important, l’estat no sol fer lleis al respecte (i per tant no existeixen per definició immigrants il·legals);

• en una societat on la dona és un objecte subaltern, l’estat no fa cap llei que la protegeixi de les agressions masclistes; mentre en una societat on la dona és un subjecte igual a l’home, l’estat fa lleis contra les agressions masclistes (agredir una dona passa de ser un comportament més o menys normal a ser un comportament delictiu).

 Criminalització i delinqüència: La major esperança de vida i la major riquesa econòmica (així com la cultura hedonista) estan fabricant un temible competidor a la capacitat definitòria dels estats: l’individu. No tant pel que fa a l’estricta definició de la delinqüència com pel que fa a les relacions de criminalització i descriminalització. Aclarim que la delinqüència és la definició que només fan els estats de les agressions a béns estratègics que trenquen les lleis; en canvi, la criminalització  és una relació social en la que els individus (tots o uns quants) se senten agredits en algun bé estratègic, estigui o no protegit er una llei, i sigui realment o sigui només en la seva percepció.

Els individus contemporanis, doncs, definim cada cop més el que és normal i el que és diferent en nombrosos àmbits de la vida social.  Per tant criminalitzem i descriminalitzem molt més que en altres estructures socials.

Per exemple, en societats que han completat la revolució demogràfica (Població envellida), que viuen la reducció del temps de treball humà necessari (Economia precaritzada), que disposen d’estats que donen serveis, (Política per als clients), i que  tenen estils de vida hedonistes i no comunitaris (Cultura), incrementa la probabilitat de que vulguem més seguretats i que per tant criminalitzem tot el que les posi en risc (des dels immigrants fins els que contesten el sistema). Ara bé, com que hi ha moltes relacions socials i molts interessos diferents, els individus també definim i criminalitzem diferentment, fent que les fronteres entre el que és normal i el que és diferent siguin molt permeables i els processos de criminalització siguin contradictoris (hi ha individus que criminalitzen les agressions al sistema i hi ha individus que criminalitzen el sistema).

4.- cultura

La cultura és l’estil de vida, l‘estructura de la quotidianeitat. Es l’organització del viure quotidià d’una gent (població) que treballa (economia) amb algun tipus de gestió (política), per tant depèn de les tres estructures precedents, i com que aquestes canvien, la cultura canvia: la nostra espècie és pluricultural.

una definició operativa

Cultura és l’estil de vida d’una societat, constituït pel conjunt del que els seus individus fan, pensen i senten,  així com les seves realitzacions materials; tot això s’aprén i es comparteix.

La cultura és, doncs, un grapat de relacions quotidianes fetes amb el que fem (rols, accions, ritus i rituals, hàbits, etc), amb el que pensem i sentim (valors i normes, actituds i  ideologies, la manera social d’expressar els sentiments, etc.),  i amb les coses materials que construim  (objectes i utensilis, edificis, vehicles i vies de comunicació, etc.)

 Aquest grapat de relacions s’aprenen (això és la socialització) i es comparteixen, i també es transmeten tant intergeneracionalment com  intrageneracionalment.

 Aquestes relacions condicionen els individus en un sistema estructurat en trets, complexes  i àrees: trets culturals (que són els indicadors més senzills, qualsevol comportament, paraula, gest, construcció, etc), complexes culturals (àmbits on s’insereixen els trets) i àrees culturals (els llocs i els moments on són significatius). Un exemple: afeitar-se o un dur piercing són un tret cultural (un indicador) de complexes culturals (com són la higiene o l’estètica, o la revolta juvenil), que es donen en una àrea cultural definida per un lloc i un moment

 El resultat fnal és que la cultura ens identifica com a membres d’un grup (d’una societat) i estableix cada societat com una entitat particular i distinta.

 

una descripció

L’estil de vida és la manera amb que a cada lloc i a cada moment els humans ens hem organitzat per resoldre els dos grans assumptes de la vida, sobreviure i reproduir-nos.  La descripció es pot fer seguint-ne el fons i la forma:

el fons   (els continguts de la cultura)

Són els assumptes que qualsevol grup humà ha d’assegurar (anomenats de vegades  “universals culturals” perquè són presents a totes les societats humanes). Els continguts de la cultura estan organitzats en funció d’aquests dos assumptes, tant a escala individual com a escala col·lectiva.

La supervivència: l’espècie humana sobreviu amb dues operacions; transformant la naturalesa i adaptant-s’hi. La transformació de la naturalesa es fa amb l’estructura econòmica i el treball. L’adaptació a la naturalesa consisteix en tenir cura de la salut, de l’alimentació i l’abric,  i també procurar l’habitat.

La reproducció: es tracta d’assegurar el flux de natalitat i la criança dels nou vinguts. El flux de natalitat s’assegura amb l’organització social del sexe. La criança dels nou vinguts es fa amb les estructures de parentiu (el que avui anomenem família) i amb la transmissió de coneixements (que avui és en gran part escolar).

Supervivència i reproducció tenen també una dimensió col·lectiva, que és material i simbòlica. La material és la recerca de seguretats materials (d’això se’n carrega l’estructura política). La simbòlica pot ser de dos tipus: els sistemes de comunicació (així com la tradició i els costums), i les creences siguin religioses o terrenals.

• En el benentès que tots aquests assumptes (treball - salut - alimentació - abric - habitat; i sexe - parentiu - escola; i política - comunicació - creences) són tots -absolutament tots!- assumptes que s'estenen per les quatre estructures de qualsevol societat: cada un d'ells pot ser analitzat articulant les seves dimensions demogràfica, econòmica, política i cultural. Faltaria més!.

La forma

La forma amb la que cada societat organitza el seu estil de vida depèn de com siguin les altres tres estructures (població, economia i política); i es pot resseguir, seguint la definició anterior, en el que fem, el que pensem i sentim, i  les realitzacions materials:

 El que fem. Rols i comportaments, interaccions, rutines, hàbits, ritus i rituals individuals o col·lectius, costums, etc. Exemples: la mobilitat, el tipus d’alimentació, la higiene, la cura de la salut, la vestimenta i/o la moda, el lleure –la festa és molt important per a l’espècie humana-, el festeig (el “cortejo” en castellà), etcètera. 

 El que pensem i el que sentim. La cultura és pensament, és un sistema d’idees, i també de normes i valors, sentiments i creences. Ells sentiments, per exemple, són individuals (estimar o odiar per exemple), ara bé, la manera com els expressem i els constituïm en relació social, està culturalment condicionada i forma part de l’estil de vida. Un altre exemple és la moral, que  és la suma dels valors dominants en cada societat, imposada pels seus poders econòmics i demogràfics.

 Les realitzacions materials: per sobreviure totes les societats humanes han hagut de desenvolupar algun nivell de tecnologia amb la que construïm coses materials que defineixen el nostre estil de vida (edificis, vies de comunicació, etc).  L’estil de vida també comprèn els materials que els homes creem i utilitzem.

 

la socialització: transmissió de la cultura

La socialització és l’aprenentatge de la cultura, que es pot fer formalment en institucions específiques o informalment en grups de relació a/institucionals.  La socialització pot ser total o parcial, i pot ser primària (bàsicament familiar) o secundària (a l’escola, al treball, al carrer, amb els amics, a les institucions, etc). Els aprenentatges inicials solen ser els més importants i hi ha un cicle vital definit per les diferents fases de la socialització (socialització infantil, adolescent, jove, adulta i vella)

sistemes de transmissió cultural:

Amb la socialització aprenem i compartim l’estil de vida. Per tant, totes les societats tenen diverses estructures per a la socialització. Entre totes elles, n’hi ha quatre estratègiques i que han anat esdevenint de gran visibilitat a les societats contemporànies. De fet, les quatre formen part dels continguts de la cultura. Són les següents:

1.- l’estructura del parentiu,  que avui coneixem com família, se’n carrega de l’arribada i acolliment dels nous cadells de l’espècie.

2.- L’estructura per a la transmissió de coneixements, que avui cobreix l’escola, s’encarrega de subministrar coneixements, habilitats i actituds.

3.- L’estructura per a la comunicació, avui dominada pels mitjans de comunicació de masses i les xarxes socials i se’n carrega de la identificació simbòlica de la societat.

4.- L’estructura que organitza les creences, avui molt diversificada, se’n carrega de donar seguretats i sentit a la vida.

No són pas les úniques estructures de transmissió cultural, tanmateix però probablement avui per avui són les de major visibilitat i també més influents.

El  parentiu 

L’estructura del parentiu se’n carrega de l’acolliment dels nous cadells de l’espècie. Perquè amb l’arribada (natalitat) no n’hi ha prou per assegurar la reproducció de l’espècie humana, cal la criança.  Arribada i criança són imprescindibles donada la fragilitat dels nadons humans. Per tant totes les societats humanes, sempre i a tot arreu, han hagut de comptar amb alguna estructura d’acollida dels nou arribats: avui i des de fa molt temps, d’aquesta estructura en diem família.

Les relacions de parentiu han tingut diverses denominacions al llarg de la geografia i la història: clans, gens, llinatges, etc. I a moltes societats, per exemple les prèvies a la RD,  eren tan importants que economia, política i cultura solien estar organitzades a partir del parentiu.  Després de la RD la seva importància és menor. 

L’estructura de parentiu és simultàniament un grup informal (definit exclusivament pels afectes) i un grup formal (una institució amb reconeixement legal)

Simplificant es poden distingir dos tipus d’estructura familiar segons com és l’estructura social sencera:

l’estructura de la família ha de ser gran i  organitzada sota el poder patriarcal en:

• societats de molta mortalitat i molta natalitat (neixen molts nens amb gran probabilitat de que els pares morin abans que els nens es facin grans)

• societats d’economia agrària: la família és unitat de producció, com més gran és la família més gent per a la producció: la família gran es rendible i el patriarca és el cap de la producció

• Políticament: aquestes són les societats en les que la família és la seu de la vida social sota la direcció del patriarca.

• Cultura: és tracta de societats on la família és el sistema  preferent de socialització d’un estil de vida definit per l’obediència (al patriarca) i l’esforç.

l’estructura de la família sol ser petita en

• societats de baixa mortalitat i de baixa natalitat (neixen menys nens i augmenta l’esperança de vida dels progenitors).

• societats d’economia industrial i terciària: la unitat de producció es desplaça fora de la família  i la família és només la unitat de consum.

• Políticament: el subjecte polític és avui l’individu (l’home i la dona) i no la família (per exemple el vot és individual i no pas prerrogativa exclusiva del paterfamiliae)

• Culturalment: la família ja no és la seu preponderant de la vida social. (avui es donen més relacions en el treball, l’escola, els amics, el bar, el club o l’associació, etc. que a la família). Per acabar-ho de diferenciar, la cultura d’avui és de llibertat i hedonisme (en contraposició a l’obediència i l’esforç d’abans)

La transmissió de coneixements

L’espècie humana ha sobreviscut  perquè, a més de la criança, els éssers humans ens hem anat transmetent coneixements útils per a la supervivència. Des dels coneixements elementals que requerien les societats d’escassa divisió del treball, fins la complexitat del sistema escolar contemporani.

La  relació entre transmissió de coneixments  i societat és óbvia, per posar un exemple:  la universalització de l’escola no es pot explicar sense la revolució industrial.

Avui, la transmissió de coneixements es fa a través del sistema escolar que l’organitza des de la llar d’infants fins la Universitat. No sempre ha estat així:

En societats amb poca esperança de vida, poca divisió del treball, absència d’estat i cultura elemental,  la transmissió de coneixements era informal i escassa: es solien fer a l’interior del sistema de parentiu (aquest tipus de transmissió no ha desaparegut del tot, per exemple el pare que ensenya l’ofici al fill, o el germà gran que explica la lliçó al petit, etc).

L'escola com a estructura específica apareix a mesura que incrementa la divisió del treball amb els modes de producció esclavista i feudal: primer només era per a minories privilegiades i a més s’hi esmerçava poc temps (Grècia i Roma, àdhuc el feudalisme). Les Universitats medievals i els monestirs van ser potents  espais de la transmissió de coneixements (els reis i els nobles tenien a gala no saber llegir).

La transició del feudalisme al capitalisme ve fer que la transmissió de coneixements fos necessària i universal: Economia i política expliquen el creixement del sistema escolar. L’alfabetització, per exemple, adquireix importància amb la impremta i la Reforma protestant (segle XVI), l’aparició dels estats moderns, amb burocràcies creixents, requereix més gent que sàpiguen llegir, escriure i calcular. Sobre tot, però, la industrialització:  La indústria requereix cada cop més coneixements i més gent amb més coneixements.

MPC: Industrialització i escola de masses. Al començament del MPC una minoria va haver d’adquirir coneixements de gestió i d’innovació tecnològica, i la majoria en va tenir prou amb aprendre a llegir i escriure: és l’època de la Universitat per a minories i de la universalització de l’alfabetització i l’escola primària. L’escola universal obligatòria és el resultat d’aquest procés que a occident s’ha anat implantant al llarg del segle XX. A mesura que han avançat la postindustrialització i la terciaritzció han anat incrementant tant el nombre d’estudiants que arriben a la Universitat, com el nombre d’hores de classe a l’escola i el nombre d’anys de la vida de la gent en que l’escola és obligatòria.  La vida actual fa que l'educació escolar sigui necessària per a tothom com a treballadors, consumidors i ciutadans: la instrucció escolar bàsica és necessària per anar pel món.  I tot això és possible per l’augment de la riquesa social disponible perquè es pot prescindir del treball infantil i juvenil, d'una fracció de la mà d'obra que es manté "improductiva" durant un nombre creixent d'anys. 

La comunicació

La vida està plena de símbols i els símbols formen part de la cultura.  En aquest sentit, cultura implica necessàriament comunicació. Els éssers humans ens posem en comú constantment  (ens passem la vida emetent i rebent multitud de missatges a través de diversos codis fent servir diferents canals).

Tanmateix, hi ha una doble dada significativa i paradoxal. Avui l’estructura de comunicació la configuren els mitjans de comunicació de masses (mass media), per tant la comunicació és  “de masses” i globalitzada.  I heus aquí la paradoxa: com que això sembla despersonalitzar la comunicació (la crisi de la comunicació interpersonal), els humans hem descobert la personalització de les noves tecnologies per la comunicació interpersonal: les xarxes socials.

 Novament cal relacionar la comunicació amb tota la societat. Segons com sigui una societat, serà el seu sistema de comunicació. Se’n pot fer una aproximació esquemàtica, repetint l’associació de l’estructura de la comunicació amb dos tipus ideals d’estructura social:

1.- en societats amb poca gent que vivía poc temps i tenia poques relacions socials , i escassa divisió del treball amb economia de subsitència, i gestió social elemental amb estats inexistents i/o fallits, i estils de vida senzills i habitat rural:  la comunicació solia ser immediata i interpersonal  i no hi havia estructures de comunicació massiva ni mitjans per a això.

2.- en societats amb molta gent vivint molt temps i amb moltes relacions socials, amb gran divisió del treball i molta riquesa, estats potents, i estils de vida complexes i habitat urbà (cult): l’estructura és de mitjans massius (que poden permetre la comunicació virtual) la comunicació personal directa té més dificultats i es fa amb les xarxes socials

Val la pena fer una mínima anàlisi específica de la dependència econòmica i política : La comunicació és un creixent i influent sector econòmic que abasta des dels mitjans de comunicació de masses (premsa, ràdio i tv)  a tota la indústria del entreteniment i/o internet. Entenent, per tant, que la  rendibilitat econòmica és més important que la mateixa comunicació, queda clar que la normalitat no és rendible (no fa pujar audiències ni vendre més diaris) fent comprensible la cèlebre afirmació dels periodistes segons la qual no es notícia que un gos mossegui un home, sinó que un home mossegui un gos.

D’altra banda, la publicitat connecta la comunicació no només amb l’economia sinó també amb la cultura perquè la publicitat associa el producte que es vol vendre a un valor.

Pel que fa a l’estat clientelar empresa de serveis, òbviament necessita cada cop més dels mass media perquè el gerent de la societat ha de donar cada cop més publicitat als serveis que ofereix als ciutadans-clients

 creences

Creença és recerca de seguretat. Una creença és el sentiment de certesa que dona seguretat a la vida. I amb la seguretat també dona sentit a la vida.

Totes les societats, doncs, a través de les creences donem significat i coherència al món i a la societat. Segons cada societat, hi pot haver creences de diversos tipus: sobrenaturals o terrenals; científiques, històriques, polítiques, o esotèriques; mites, llegendes, supersticions, fins i tot les llegendes urbanes, etc.

L’estructura de les creences funciona a un triple nivell: individual (els individus “creiem” -és a dir, tenim fe-  en Déu, o en la ciència, o en la bondat o en la justícia, fins i tot en el Barça o en el Madrid); col.lectiu: la religió és la suma dels individus que tenen la mateixa fe (òbviament, el mot religió es sol aplicar només a la fe sobrenatural, només es parla del Barça o del Madrid com a religió quan es vol remarcar la intensitat de la passió dels seus fidels); institucional, quan la religió es plasma en una organització (amb poder i jerarquia, normes i valors, lideratge, i competència amb les altres organitzacions): en aquest cas  estem davant d’un fet social, que quan es tracta de les creences sobrenaturals hem denominat església o secta.

Les esglésies “organitzen socialment” una religió (que al seu torn és la suma de fes individuals). La seva estructura parteix del poder, com qualsevol organització: són un poder social (històricament importantíssim fins la separació de l’església i l’estat); per tant, al seu interior hi ha una clara distribució de poder, establerta jeràrquicament i legitimada sobrenaturalment. I per tant, una lluita pel poder

El poder és també el que explica la relació entre esglésies i sectes. Les esglésies son l’empresa gran, amb història, poder i autoritat, i voluntat monopolista com qualsevol gran empresa; i la secta és l’empresa petita i nova, i per tant amb un marketing agressiu per prendre-li quota de mercat -poder- a l’empresa gran.  En conseqüència, l’empresa gran sol criminalitzar la secta.

Evolució social: de les les creences sobrenaturals a les creences terrenals

Les creences han estat i són presents a la vida de totes les societats desde que el món es mon: tots creiem en alguna cosa perquè tots necessitem seguretats que donen sentit a les nostres vides.

 Durant molts segles,  les creences sobrenaturals han estat importantíssimes a la vida de les societats i dels individus. La clau de la seva importància està en el més enllà: el negoci (en el sentit més noble de la paraula negoci) consisteix en el més enllà, el  producte és l’oferta de la màxima seguretat on l’ésser humà té la màxima inseguretat: el més enllà (a canvi l’ésser humà s’ha d’adherir a la religió i entrar en l’església corresponent i oferir la seva obediència personal i organitzativa);  el benefici esperat és la màxima seguretat: la felicitat en el més enllà. El cost assumit és el sacrifici (o la obediència a l’església corresponent).

 Avui, en un món hedonista, les creences sobrenaturals  han perdut part del seu poder social, i a l’Occident secularitzat estem al davant d’un triple fenomen:

1.- la secularització, que és la pèrdua d’importància social de la religió sobrenatural i el creixement de religions terrenals (sobre tot relacionades amb el món de l’espectacle: música, esports, etc.), que funcionen en els dos sentits de la religió:  sentit de religare (unió d’un grup) com en el de relegere (donar sentit a la vida).

Per tant, multidimensió de l’organització contemporània de les creences. Un exemple pot ser l’esport: hi ha fe individual, religió col.lectiva, institucions (els clubs, les federacions, etc): amb poder interior (directives, eleccions) i poder exterior (o lluita per guanyar la competició), professionals, competència pel mercat, símbols, rituals i sentiment de pertinença, etc.

2.  l’aparició de noves creences sobrenaturals més divertides i participatives , algunes en conflicte amb les tradicionals (les sectes) i d’altres amb una potent presència  institucional relacionada fins i tot amb poders polítics (per exemple les església evangèliques).

3.- la vivència de les creences “a la carta”: l’individu contemporani no es sotmet del tot a cap organització religiosa i tria només els aspectes que més l’interessen.

creences i estructura social

població:

En societats d’alta mortalitat i baixa esperança de vida, la rendibilitat de les religió sobrenatural és òbvia: com que vivim poc temps, el més enllà és proper, i per tant el cost en termes de sacrifici i obediència val la pena perquè el benefici de la vida eterena de felicitat està molt aprop.

En canvi, en societats de baixa mortalitat, els individus viuen més anys. Per tant, el benefici de la felicitat eterna s’allunya i el cost del sacrifici i l’obediencia no val tant la pena (tenim la oportunitat de gaudir d’una vida llarga i hedonista).

D’altra banda, la  barreja migratòria pot fer que la religió (en tant que asseguradora  d’unes poblacions cada cop més insegures) arribi a ser una força destructiva i violenta: per exemple, les agressions de l’estat teocràtc d’Israel, o la violència entre islàmics i cristians.

economia:

En una economia de subsistència, la religió és molt important: la vida és dura, precària i la cultura és “d’esforç i blasfèmia perquè tot va mal” i de sacrifici. Per tant, sacrificar-se en aquesta vida no suposa cap canvi, i així es pot gaudir d’un més enllà de felicitat eterna. A més, amb economies de subsistència l’esperança de vida sol ser breu, dada que també dóna un major poder a les creences.

En economies industrials i terciàries la religió és menys important perquè la riquesa de la població permet una vida amb més béns, i no val la pena renunciar a tots aquests béns per optar a un més enllà gloriós que no sabem del cert. També cal afegir que amb aquesta economia la esperança de vida és més llarga.

política:

Les creences havien estat un factor de legitimació de la gestió política (recordem que Franco era “caudillo de España por la gracia de Dios”), la gestió política es basava en el poder que Déu havia conferit al líder, de manera que en justa contrapartida la política protegia i estimulava l’estructura de creences.

En canvi, amb el procés de secularització, avui la majoria d’estats són laics, i estableixen llibertat religiosa per tots els ciutadans.

síntesi final: canvi cultural i estructura social

La cultura va variant a mesura que varia l’estructura social. Una mínima visió de síntesi esquemática final connecta els canvis culturals amb els canvis socials, bàsicament la revolució demogràfica (població), la industrialització i la terciarització (economía) i l’estat clientelar empresa de serveis (política). Aquesta es la síntesi:

Estem passant d’un estil de vida comunitari i expressiu, definit pel sacrifici i per "l’esforç i blasfèmia perquè tot va mal" el sacrifici ( la limitació i la por i també la submissió) correponent a una societat

• de morir aviat (demografia),

• amb una gestió social del sexe bàsicament reproductor (demografia),

• i produir per subsistir (economia) ,

• rural i immòbil (la gent no es movia: habitat),

• sotmesa (política: règims absolutistes):

 a un estil de vida associatiu i utilitari (no comunitari), definit per la llibertat, la creixent importància de l’individu i l’hedonisme, correponent a una societat.

• de viure molt temps (demografia)

• amb una gestió social del sexe basat en la comunicació i el plaer (demografia)

• de produir i consumir molt (economia)

• urbà i mòbil  (la gent es mou molt: habitat)

• lliure (política: estats clientelars de serveis)

Per acabar: l’individu és important

Totes les anàlisis precedents constaten que en la relació estructura-acció, la nostra societat està cada cop mes dominada per les grans corporacions estructurals davant de les quals l'acció humana sembla insignificant. Però simultàniament, la nostra societat està també cada cop més definida per l'acció dels individuds: l'individu es important.

1. La creixent importància de l’individu té arrels estructurals

2. l’increment de l’esperança de vida i la millora de la qualitat de vida ens han donat a cada individu una major consciència de les capacitats vitals i de l’ús que en podem fer: Com que visc més sóc important

3. la revolució postindustrial ens ha convertit els individus de productors en consumidors, és a dir, clients, i els clients sempre tenen la raó. Com que consumeixo (i produeixo, sóc important

4. les permanents revolucions polítiques (universalització de les democràcies formals) han anat posant en les mans dels individus els destins de les seves societats Com que voto, sóc important

5. i l’accelerada revolució cultural ens ha obert les portes del saber (potser només de la informació més que del saber, però tant se val, la informació és el que dóna poder), i l’estil de vida hedonista pivota sobre el plaer de l’individu: Com que tinc coneixements i informació i he de ser feliç, sóc important

2. En conseqüència, l'individu és "definidor".  L’individu contemporani és molt més “definidor” que abans (en els assumptes de la convivència col.lectiva)

3. L’individu consumidor té drets i ho sap (cosa que no sempre passa amb els deures), perquè el,client sempre té la raó: l’individu-client contemporani no accepta fàcilment les sancions

4. La pèrdua d’importància social de les religions sobrenaturals permet a l’individu adherir-se a la creenca que més li convingui

5. el predomini de l’hedonisme amb el canvi de valors que comporta: de l’esforç al plaer. (Els nostres avis venien al món a patir, ara venim al món a passar-nos-ho bé).